Un crèdit per a anar de vacances? No, gràcies!

Habitualment, en els mitjans parlem dels turistes que venen, que, probablement, tornaran a fer un rècord enguany. I, és clar, últimament, de l’enrenou i protestes que generen cada vegada en més poblacions. En canvi, parlem molt poc de la gent d’aquí que surt i, encara menys, de com finança les seves vacances. Segons l’últim informe de l’Observatori Nacional del Turisme Emissor, realitzat a finals de juny, resulta que tres de cada quatre ciutadans estatals ha decidit que sí que viatjarà aquest estiu i ja sap el destí. En general, es deixa poc marge per a la improvisació: la gran majoria, el 94%, ja sap amb qui anirà, i també la durada i el mitjà de transport, en un 80%. I molts dels quals ja coneixen el seu lloc de descans, el 65%, es quedaran dins de l’estat. Els que es queden a casa i no es mouen ho fan “per raons pressupostàries”.

Independentment d’aquesta dada, i parlant d’una altra cosa, el Banc d’Espanya comentava fa poc que, en termes interanuals, el crèdit al consum va créixer més d’un 20% en 2025 respecte a l’exercici precedent, després d’haver augmentat un 19,6% l’any anterior. En realitat, l’any passat va assolir un rècord històric de 46.641 milions d’euros. I en els cinc primers mesos de l’any, les últimes dades disponibles, ja s’han concedit 20.257 milions d’euros, la xifra més elevada per a aquest període de tota la sèrie històrica i molt per sobre dels 17.961 milions registrats en el mateix període de l’any anterior. És a dir, hi ha un fort augment del consum a crèdit per part de la població, malgrat l’augment dels tipus registrat últimament. I les mateixes entitats financeres animen a fer-ho, perquè, al capdavall, és el seu negoci.

Vacances i crèdits al consum, vet aquí dos eixos que conflueixen en un punt concret, en tots aquells que decideixen viatjar i no tenen prou diners per a pagar l’excursió desitjada i decideixen fer-ho mitjançant un crèdit que pagaran en còmodes terminis, de diversa duració. Així els hi planteja en molts casos la mateixa agència de viatges o els ofereix la seva entitat financera. És una forma d’atracció directa a la butxaca. Us heu fixat, per exemple, que en la munió de cotxes que fan publicitat als mitjans, ja no expliciten el preu de venda, sinó només el cost de la quota mensual? I aquí és on cal fer un avís, ja qui es decideixi viatjar a crèdit cal que vagi amb peus de plom.

Els que han treballat aquest risc a fons són la gent d’ASUFIN (Associació d’usuaris financers), que publicaven un informe a finals de juliol on asseguraven que afrontem l’estiu amb un màxim històric en la intenció de demanar diners a crèdit. Malgrat la pujada dels tipus d’interès, la disposició dels espanyols a endeutar-se per a consumir assoleix un rècord. Afirmaven que el 35,90% dels consumidors té intenció de sol·licitar un préstec en els pròxims sis mesos, la dada més alta registrada en el seu registre històric. I destacava que el finançament de viatges i vacances continua guanyant terreny, any rere any, i ja suposa enguany el 17% sobre el total.

Per això ha volgut parlar amb Antonio Gallardo, responsable d’estudis de l’associació. I a la pregunta de quin risc veu en fer vacances pagades a crèdit, em comenta tres aspectes que el preocupen. El primer és la tendència a l’alça que veu de la pandèmia ençà, com acabem de comprovar que diu el Banc d’Espanya. I també ho ratifica l’ASNEF (Associació Nacional d’Establiments Financers de Crèdit), on afirmen que “després de la pandèmia hem assistit a un augment important de la inversió en béns i serveis vinculats a l’oci, especialment els viatges”.

El segon aspecte és que veu que augmenta la quantia del crèdit mitjà i sobretot, també ho fan els terminis. Això suposa un risc evident que no sempre té en compte qui demana el crèdit. Per exemple, qui l’agafi a vint-i-quatre mesos, amb unes quotes assequibles, es troba amb dos fets, d’un dels quals, no sempre serà conscient. Es tracta que, d’aquesta manera, amb els interessos que pagarà, el viatge li surt molt més car. Quant de més? Dependrà dels terminis i dels tipus, però pot arribar fàcilment al 50 o 60% o fins i tot més.

Gallardo em diu que els tipus d’interès en aquests crèdits de viatges són tres o quatre punts més alts que la mitjana, arribant al 12-14%, només quatre punts per sota de les targetes de crèdit, que són al 18%. I la segona sorpresa, que no ho hauria de ser, és que si ha agafat el crèdit a vint-i-quatre mesos, l’any vinent, encara estarà entrampat i no en podrà demanar un altre per fer vacances. I afegeix que “la dada de juny de 2026 ens confirma que, ara com ara, ni l’encariment del finançament ni la inflació han frenat la disposició a endeutar-se dels espanyols”.

I la tercera preocupació que em manifesta és que nota que cada vegada aquesta mena de crèdits creixen més de pressa entre la gent jove, de 25 a 35 anys. En aquest sentit, em fa una reflexió que em sembla interessant. Em diu que els bancs promouen aquests crèdits, entre gent jove que no té accés a una hipoteca, però que sí que té moltes ganes de viatjar. “Són gent que treballa, però amb sous que no els permeten comprar un habitatge, ni demanar una hipoteca”. Per tant, és un segment de renda mitjana baixa que representa un potencial a explotar. Els bancs saben que fins a un 35% dels ingressos poden prestar a una persona. I em posa un exemple. “Imagina una parella que guanyen 1.200 euros cadascú, i no tenen hipoteca, el banc els pot oferir fins al 35% dels seus guanys, que són 840 euros per vacances (o altres despeses), a pagar a quotes mensuals. Molta gent no s’ho pensa massa i ho fa”.

I avisa que, qui es decideix a demanar-ho, “és preferible que ho faci directament amb el banc, ja que, almenys, pot escollir després de comparar les diferents TAE (taxa anual equivalen) que li ofereixen. En canvi, si ho fa amb l’agència, desconeix les condicions reals que li apliquen”. Pels bancs és interessant, pel fet que obtenen un marge molt important amb aquests crèdits, amb un risc raonable i rendibilitzen una clientela d’un segment no sempre atractiu per a ells.

Finalment, em comenta que la bretxa enfront dels nostres veïns de la zona euro continua sent molt elevada. En el tram de préstecs d’1 a 5 anys, mentre la mitjana europea dels tipus aplicats va baixar lleugerament al 6,93%, a Espanya va pujar al 10,06%. Això significa que els consumidors espanyols paguen un diferencial de 3,13 punts percentuals més que la mitjana europea pel mateix crèdit. I aquí, em recalca que les taxes de morositat baixen a l’estat espanyol, mentre augmenten a països com Alemanya o França. “Per tant, no es justifica el preu superior per fet que hi hagi més risc, és simplement perquè han trobat un bon nínxol de negoci i tenen poca competència”, conclou. El risc és pel qui el contracta…