Saber-se un lloc

“La primera casa de la meva infantesa continuava sent més nítida i més real en el meu record que qualsevol altre lloc on hagués viscut després. Aquells primers anys de vida, durant els quals havia explorat l’entorn fins a l’últim detall, m’havien proporcionat una profunditat de coneixement absolutament inútil. Era una experta en la geografia i el mobiliari de la casa del número 4534 de Waing Street, a Houston, Texas, entre els anys 1952 i 1963. Suposava que altres persones també tenien dins del cap un plànol i un inventari igual d’inútils. Però fins aleshores no havia sentit explicar-ho mai a ningú.” És l’escriptora Lisa Tuttle en la primera novel·la que li tradueixen al català, La meva mort (My Death, 2004), publicada per Males Herbes en traducció de Míriam Cano.

Del llibre, que acaba d’arribar a les llibreries, no us en puc dir res sense espatllar-vos-en la lectura. Feu-me confiança i si us desperto la curiositat amb el que us en pugui dir, aneu-hi de cap i no deixeu que ningú us n’expliqui res. Conec Tuttle des que la vaig sentir parlar en una taula rodona del Festival 42, el 2024. Va ser una de les autores que em van interessar, però aleshores no hi havia res seu traduït al català. Sort que sempre ens queden els valents i encertats editors de Males Herbes, Ricard Planas i Ramon Mas, que una vegada més ens descobreixen una autora que diuen que és digna successora del rei Stephen King, tot i que el rei encara regna i ella no necessita succeir ningú, es val per si mateixa. Si llegiu La meva mort, potser a l’inici tindreu la sensació que és una novel·la sobre un dol, o sobre una dona artista, o sobre un home artista que fa ombra a una dona artista, però no he esmentat King perquè sí. Feu-me confiança, i no us confieu, que Tuttle sap què es fa.

Només en citaré aquest fragment que encapçala l’article, que no desvela res sobre la novel·la, peròS que en mi ha desvetllat una dèria adormida, la de tornar a la que va ser per mi la primera casa de la meva infantesa, un tercer pis, de lloguer, que encara avui, amb mig segle de vida, recordo amb tot detall. Tres dormitoris, un menjador i una sala d’estar, una cuina, un rebost, un lavabo diminut i al final de tot, a la part del darrere, un taller de rellotgeria i un petit laboratori fotogràfic. Tres balcons, dos davant, que donaven al carrer Major, i un darrere, que donava a la plaça de l’Estrella i per on s’enfilava l’olor de pa i de coca de cal Torrelles.

El pis va deixar de ser de la família poc després de la mort de l’avi, i com que era de lloguer, es va haver de buidar i tot el que contenia es va repartir o llençar. Poc després, l’edifici sencer va desaparèixer, el van enderrocar, i n’hi van fer un de nou, que també té tercer pis, però viure al tercer pis del número 46 del carrer Major de Montblanc ara és tota una altra cosa, tot i que tant de bo hi hagi alguna criatura en aquests moments que se n’aprengui tots els racons de memòria. El pis va deixar de ser nostre però en enderrocar-lo va tornar a ser nostre per sempre. Hi entro ara mateix, després de pujar tres trams d’escales, les últimes més altes i irregulars que les primeres.

Truco a la porta i sé que a banda de sentir-se el clàssic riiing-riiing, una bombeta s’encén al taller de rellotgeria, perquè l’avi sordeja des de la guerra i a més quan es concentra dins d’un mecanisme diminut no sent res de res. Obrirà l’àvia, amb el davantal tacat i les ulleres entelades perquè era a la cuina feinejant. O amb una agulla enfilada penjant-li del pit de la bata perquè estava cosint. Començarà a preguntar-me si tinc gana o set, potser m’atansarà una safata plena d’orelletes acabades de fer o l’hauré enxampada caragolant canelons.

Si he arribat a l’hora de la migdiada, trigarà més a venir a obrir. L’avi no deixarà mai un rellotge desatès, vindrà a veure qui ha arribat quan ho tingui tot a l’hora. El rebedor és en realitat un tros del passadís. El terra està cobert d’un fals parquet de plàstic que imita una fusta noble. Al menjador, quatre cadires folrades verdes, una taula plegable, un sofà petit i ensorrat, la finestra que dóna al carreró, la tele petita, l’aparell de música de l’avi amb tots els seus vinils d’estàndards de jazz i grans clàssics, fotografies dels néts. La farmaciola, el cosidor i la nevera amb la llauna plena de caramels de menta per barret, ben amunt perquè els petits no hi arribem.

Si tanco els ulls, puc descriure tots els objectes que hi ha damunt de l’aparell de música, que és gros com un moble, de fusta lacada, preciós i lluent, i amb un so excel·lent, segons l’avi. Glenn Miller i Xavier Cugat han tocat a casa els avis. Veig el cendrer de Cinzano i en recordo el tacte rugós, una gerra en forma de dona que porta una gerra, les cortines de ganxet que deixen passar la claror però no les mirades tafaneres. Una bossa del pa buida penja d’una de les quatre cadires, m’enviaran a la cooperativa del pa de seguida que hi pensin, o m’hi oferiré jo, i m’enduré la torna per rosegar-la mentre enfilo el camí per carrerons estrets i poc transitats.

La cuina me la sé sencera, des del dibuix de les rajoles, el gibrell que fa de pica extra, d’un verd poma envellit, les cortines que tapen la galleda de la brossa, els fogons i el forn connectats a la bombona de butà, i el moble bar de rodetes que mai es desplaça del costat dels fogons, amb la fruitera de dos pisos a joc amb el saler, i a sobre, clavat a la paret, l’armariet horitzontal del pa. Encastats, un armari alt i estret per als estris de neteja i al costat una vitrina per a plats, gots i tasses. Tot en tons verds clars i blancs, tocs de groc i de vermell aquí i allà i el taronja viu de la bombona desentonant. La porta de la cuina és corredissa i de vidre fumat, així quan un client de l’avi paga les reparacions dels seus rellotges amb conills, ella tanca la porta i només endevinem la seva silueta tallant el coll a la bèstia.

I li vull dir a Lisa Tuttle que això no és inútil, que retenir tot això a la memòria, ara que és l’únic lloc on pot continuar existint, no és inútil, i que és el primer cop, gràcies a la seva novel·la, que llegeixo explicat de la manera que ho vivim a casa això de saber-se un lloc, d’haver-lo vist i viscut amb tanta profunditat que només t’hi has de traslladar mentalment i en pocs segons tornes a veure totes les escenes viscudes dins d’aquelles parets.

Deixo l’àvia tacada de sang de conill a la cuina, l’avi amb la lupa ben ajupit damunt d’un rellotge de polsera d’algun veí del poble i el tic-tac d’un pis que ja viu fora del temps. Baixo les escales sigil·losament perquè els últims anys l’edifici era tan vell que feia por que s’ensorrés si feies cap gest brusc, i un cop al carrer, em giro un moment i miro les bústies, a la tercera encara hi dirà López.