Les dones del meu país

“Entre el 1947 i el 1949, l’escriptora i periodista Maria Lamas va recórrer el país, anant a diverses localitats del nord i del sud i visitant les illes, per retratar* les dones portugueses. El llibre el va titular As Mulheres do Meu País. Fins llavors no hi havia cap treball tan complet que provés de mostrar les dificultats i les particularitats de les vides de les dones, i no n’hi va haver cap altre després.

Prop de setanta anys després de publicar-se, la realitzadora Marta Pessoa va voler filmar aquest llibre i fer un viatge semblant. I em va convidar a acompanyar-la. Em va aconseguir una edició del llibre, sempre exhaurit: un exemplar d’una reedició del 2002, reproducció exacta de la primera edició, en format àlbum, gairebé cinc-centes pàgines. Me’n va mostrar els fascicles originals, pacientment reunits després de moltes visites a llibreters de vell, que va publicar Maria Lamas entre el 1948 i el 1950, el seu projecte, amb il·lustracions de dones a l’estil de l’època a les cobertes.”

Així comença el llibre Lenços pretos, chapéus de palha e brincos de ouro (‘Mocadors negres, barrets de palla i arracades d’or’), de Susana Moreira Marques, publicat per Companhia das Letras l’any 2023 (2a reedició: juny del 2024).

Me’l vaig comprar en una llibreria de Lisboa fa dos mesos, jo hi anava a buscar un altre llibre de l’escriptora Susana Moreira Marques, però no el tenien, i el llibreter, entenimentat i ben llegit, en veure la mena de títols que duia apuntats per buscar, em va recomanar aquest que us dic. El que us he traduït a l’inici són els dos primers paràgrafs de la nota al lector, la porta d’entrada al llibre. Qui s’hi pot resistir, amb aquesta benvinguda? Me’l vaig endur i el vaig llegir a l’avió de tornada, com qui beu aigua, absolutament interessada no solament per la gran gesta de Maria Lamas sinó també i sobretot per l’exercici de relectura de Moreira.

I quin exercici és aquest? Marta Pessoa amb el seu documental Um nome para o que sou (‘Un nom per al que sóc’), del 2022, que pren el títol d’una frase de Clarice Lispector (“Un nom per al que sóc importa ben poc. El que importa és el que voldria ser”), i Susana Moreira Marques amb el llibre que us comentaré ara, desenterren una perla única, el treball ingent de Maria Lamas, i en proposen una relectura confrontada amb l’actualitat. Han passat setanta anys i no sabem com estan aquelles dones del país. Són dues dones recuperant el treball d’una tercera, un treball que no ha fet ningú més.

I el resultat? Un llibre que és un relat d’un viatge repetit per Moreira i Pessoa setanta anys després de Lamas, figura capdavantera de l’activisme polític portuguès; un llibre que és un assaig sobre el que les dones no van escriure i el que no van viure, i que si haguessin viscut i escrit haurien pogut incidir en el curs de la història; un llibre que és un exercici també autobiogràfic d’una escriptora enfront de dones anònimes, revisant-se els privilegis. L’última frase de la nota al lector diu: “En no poder corregir el curs de la història passada, podria potser corregir la història futura.”

Moreira observa i escolta i després ens ho explica, el seu jo apareix només quan fa falta: “La meva imatge, gairebé sempre reflectida en una finestra, o mig enfosquida, com han de ser les imatges de qui narra però no és protagonista.” Per tant, Moreira viatja, llegeix i rellegeix Lamas i observa i escolta, i després escriu, escriu sobre tot això junt i digerit.

Per què es titulà Les dones del meu país i no Les dones de Portugal? Maria Lamas diu que no volia fer la impressió d’escriure una obra oficial, que volia fugir d’aquesta confusió. Setanta anys després, i a uns quants centenars de quilòmetres del seu país, m’atreveixo a dir que les dones del país de Lamas també foren les dones del nostre país. “Potser tots els viatges”, escriu Moreira, “tant dins del país com fora, els fem per tenir la certesa del lloc on vivim”.

“Vaig anar a trobar les meves germanes portugueses”, va escriure Maria Lamas, “vaig procurar conèixer o sentir les seves vides humils o alleujades, les seves aspiracions o la seva manca d’aspiracions, símptoma alarmant d’ignorància, desinterès i derrota”. Una de les frases, comenta Moreira, que més diuen les dones de Lamas és: “La nostra vida és molt esclava”, i Lamas conclou: “Som molt esclaves del nostre cos!”.

Em vénen al cap totes les dones que m’han precedit a la meva família i me les puc imaginar ben fàcilment dins del llibre de Maria Lamas. I no sé si s’ha fet cap exercici semblant en terres catalanes, a banda del que es podria deduir, per exemple, fent una lectura interessada en aquests aspectes dels diaris de Palmira Jaquetti, per exemple. Per això penso que les dones de Lamas revisitades per Moreira Marques ens interessen també aquí, perquè viatjar és també conèixer el lloc on vius, i llegir sobre altres llocs és viatjar llegint, dos verbs que conjugats junts només poden aportar-nos beneficis dels que no es quantifiquen en xifres.

Tant de bo aviat el puguem llegir en català i torni a passar, sense haver d’esperar setanta anys més, el que va ocórrer amb el de Lamas, reprès per Moreira Marques, però en clau catalana. Els llibres fan això, són els “riscos” de llegir, que et fan rumiar i connectar idees i prendre iniciatives que sense la lectura no et passarien ni pel cap. Tant Lamas com Moreira no fan solament un exercici literari, això va més enllà, i hi ressonen els Silencis de Tillie Olsen (de 1978), per exemple.

Moreira rellegint Lamas afegeix capes a un text ja de per si dens i ric, i per exemple es pregunta si van arribar a viatjar mai, aquelles dones, si van fer cap maleta, si van sortir del país. I em ve al cap la meva àvia paterna i posaria la mà al foc, per tot el que en sé, que no va sortir mai ni de la província de Tarragona. Quantes maletes va fer en la seva vida? Potser només la d’anar a l’hospital a operar-se d’una hèrnia? Devia parir sempre a casa, als anys quaranta. No em consta que fessin viatge de noces, els avis. I Moreira també evoca la seva àvia en rellegir Lamas: “El llibre de Maria Lamas no va arribar a mans de la meva àvia. Els llibres on sortien persones com la meva àvia no arribaven a persones com la meva àvia.” 

Un cop publicat As Mulheres do Meu País, el llibre no rep gaires atencions, ens explica Moreira. Ningú s’adona que no és solament un llibre sociològic i etnogràfic, que també és una crítica a un país i a un règim que insistia que les dones dels pobles ja estaven bé amb el que tenien. I Maria Lamas? Va ser empresonada dues vegades, uns dies el 1949 i sis mesos el 1950, per la seva activitat política. El llibre, però, va esquivar la censura, tot i ser possiblement el seu treball més subversiu.

*No va ser fins el 2024 que es van exhibir en un museu les fotografies de Maria Lamas per a As Mulheres do Meu
País.