La gran trampa: ara fa cinquanta anys de la constitució de veritat

Ahir dimecres va fer cinquanta anys que les corts franquistes van aprovar la llei de la reforma política. Va ser el 18 de novembre de 1976. I el 15 de desembre, els ciutadans –com no podia ser altrament– la van ratificar en un referèndum convocat pel mateix règim, amb els partits encara il·legalitzats i el dictador mort feia només un any. Gairebé ningú no se’n recorda, i no és casualitat. Cada desembre ens conviden a celebrar la constitució espanyola del 1978 com el moment fundacional de la democràcia, però la cosa en realitat intenta de tapar la pedra angular del sistema que tenim, que és una altra. I convé mirar-la de cara. Perquè és la gran trampa: ens volen fer creure que l’origen del règim actual és el text que ens demanen que celebrem, malgrat que la norma que el va fer possible i que li va marcar els límits era anterior… i francament impresentable.
Comencem pel començament, explicant coses –ja m’ho permetreu– molt bàsiques. La constitució espanyola no la va redactar un parlament constituent. La va redactar el parlament sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977, que ningú no va convocar com a constituents, perquè es van organitzar amb la llei de la reforma política a la mà i com a marc indiscutible. En qualsevol país normal, la ciutadania elegeix unes persones per a una tasca concreta, amb un debat obert sobre el model de constitució que cal redactar i sense cap límit previ. A l’estat espanyol no va ser el cas. Els diputats i senadors van arribar a unes corts que ningú no havia pensat per a començar de zero i que, per tant, no van poder començar de zero. Simplement, van escriure “la constitució” sota unes condicions que havia fixat la dictadura.
Perquè la llei de la reforma política no era una llei de ruptura. Era una llei d’enginyeria: exactament era un mecanisme perquè el règim es transformés sense deixar de ser ell mateix. Tenia l’aparença de democràcia i la lletra d’un control estricte. Però, per exemple, fixava com s’elegirien el congrés i el senat amb una minuciositat que no deixava res a l’atzar: una distribució d’escons que sobrerepresentava les províncies espanyoles més conservadores, un senat concebut com a instrument de blocatge i fins i tot la possibilitat que el rei nomenés una part dels senadors. La constitució no va inventar res d’això. Es va limitar a copiar-ho de manera obedient. I, quaranta anys després, encara vivim amb aquest disseny. Quan ens demanem per què una cambra no reflecteix els vots que es dipositen, la resposta –per increïble que puga semblar– està en una llei franquista que encara determina el marc polític actual, les eleccions del 29-N.
Passa el mateix amb el segon gran pilar: la monarquia. Juan Carlos de Borbó havia jurat lleialtat a Franco i als principis del Movimiento i va arribar a ser cap de l’estat per designació del dictador. La llei de reforma no va discutir mai aquesta successió. La va donar per bona i la constitució es va limitar a blindar-la de manera obedient. Per això convé recordar un detall que s’hauria de repetir mil i una voltes: aquella monarquia no era el resultat d’un tall amb el passat, sinó el desenvolupament lògic d’un passat en què el rei ja havia assumit el compromís amb el règim. Tampoc no va ser un pacte entre iguals. Els militars van fer saber, amb comunicats i amb silencis, quins eren els límits que ningú no podia superar: la unitat d’Espanya, la monarquia, la bandera i el bon nom de les forces armades. La constitució els va incorporar tots, i fins i tot els va posar noms i articles. I en un dels gests més descarats que puc recordar, el Borbó mai no va jurar la constitució perquè no es pot jurar dues vegades i ell ja havia jurat allò que se’n deien els principis fonamentals del règim.
Així s’entén, perfectament, el fil que uneix el 1976 amb el present. Allò de “atado y bien atado” no va ser una fanfarronada senil. Va ser un programa que s’ha complert al detall, amb la participació entusiasta del PP i el PSOE. Quan avui hom diu –contra el que seria lògic en democràcia- que no hi ha res a decidir si la llei no ho permet, es repeteix la lògica de l’article primer de la norma franquista, aquella que ancora la democràcia en la supremacia de la llei abans que en la voluntat de la gent. Quan el poder judicial actua com a braç polític, quan l’estat respon a l’autodeterminació amb la caserna i el tribunal, quan el rei intervé per recordar els límits, no som davant deformacions d’un sistema bo. Som davant el sistema funcionant tal com va ser dissenyat.
I hi ha encara una trampa més fina: els mecanismes per a canviar-la –més ben dit, per a evitar de canviar-la– són els que el franquisme va deixar lligats. La reforma dels aspectes bàsics de la constitució espanyola és tan difícil, que en la pràctica és impossible. Cinquanta anys després, cinquanta-un anys després de la mort del dictador, qui s’hi acosta descobreix que no li queda cap porta oberta. El sistema permet de discutir-ho tot, excepte allò que de debò importa.
No és estrany, per tant, que Ramón Tamames es fes un tip de dir veritats, sense voler, quan, a la moció de censura de Vox, va situar el començament de la democràcia en la llei de la reforma política i va deixar la constitució com a segon capítol. Sense adonar-se’n, va dir allò que els altres partits no volen sentir: que el punt de partida del règim actual és una norma de Franco i que la constitució només en va ser la continuïtat, no la ruptura. L’engany. El silenci amb què va ser rebuda aquella frase és, probablement, el detall més revelador de tots. Ningú no va protestar perquè ningú –ningú dels partits actuals que han acceptat jugar al joc que els han marcat– no vol estirar aquest fil. Complicitat o vergonya, tant se val: el resultat és el mateix.
Perquè, si l’estirem, apareix el contrast entre el relat i la realitat. El relat diu que l’estat espanyol va passar de la dictadura a la democràcia gràcies a la generositat de tothom. La realitat és que el franquisme va dissenyar la transició, en va escriure les regles, va domesticar l’oposició i es va assegurar que res d’essencial no canviés: el cap de l’estat, l’estructura dels cossos armats, els privilegis dels qui havien guanyat la guerra i la impunitat dels qui havien matat durant quaranta anys o més.
Això no vol dir que res no haja canviat. Vol dir, només, que, si volem entendre on som, hem de mirar cap al lloc correcte. Discutir la constitució com si fos l’origen de tot ens duu a debats sobre reformes que el mateix disseny del text fa impossibles. En canvi, mirar la llei de la reforma política ens obliga a reconèixer que el problema no és sols un text, sinó també una arquitectura de poder heretada, i que l’eixida no consisteix a retocar-la, sinó a superar-la. Com va fer, molt ben fet, el Parlament de Catalunya el setembre del 2017.
PS. Avui dijous l’Assemblea de Lectors de VilaWeb arriba a Palma. Ens trobarem a les set del vespre a ca n’Alcover. Hi sou convidats.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.