Eva Comas-Arnal: “Rodoreda s’entén millor sense deslligar-la de la seva generació”

Eva Comas-Arnal (Gavà, Baix Llobregat, 1975) és escriptora, traductora, periodista, filòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat investigacions sobre l’obra de Mercè Rodoreda, com ara Afinar l’estil i El somni blau. El 2024 va guanyar el premi Proa amb la novel·la Mercè i Joan, que explora la relació entre Rodoreda i Joan Prat, àlies Armand Obiols.

Ara, a Nit blava a Ginebra (Proa), Comas-Arnal torna a Rodoreda per resseguir els anys de l’exili i explorar les circumstàncies en què va escriure La plaça del Diamant. A partir de documents, cartes i detalls que havien passat desapercebuts, obre noves vies d’interpretació de l’obra rodorediana, com ara el paper que va tenir un accident de tramvia i la relació platònica amb el doctor Naville en el procés d’escriptura de la seva obra més coneguda.

La novel·la avança en dues línies temporals. La primera ens situa el 1959, quan Mercè Rodoreda té l’accident i comença a escriure La plaça del Diamant. La segona transcorre el 2024, quan Àtic Dalmau, un ex-professor universitari, es veu abocat a investigar aquells anys determinants de l’escriptora. Cartes, manuscrits, obres perdudes i els escenaris de Ginebra, Viena i París el condueixen a provar de desxifrar el misteri de la creació literària.

—Sembla mentida que encara hi hagi coses per descobrir de la vida de Mercè Rodoreda!
—A Nit blava a Ginebra, justament, volia reproduir l’entusiasme que produeix una troballa com aquesta!

—Com vau descobrir que Rodoreda havia tingut un accident de tramvia, i que aquest fet va ser determinant en l’escriptura de La plaça del diamant?
—A la biografia d’Armand Obiols que va escriure Quim Torra el 2024 s’explica, en dues línies, que el 28 d’octubre de 1959, a les vuit del vespre, Mercè Rodoreda va tenir un accident de tramvia a la plaça de Cornavin de Ginebra. Em va sorprendre molt, perquè no en tenia ni idea, i em vaig posar a investigar. A mesura que anava trobant informació, em vaig adonar que l’accident no havia estat un fet lleu, un cop a la cama i prou. Rodoreda va passar tres mesos de convalescència que coincideixen, precisament, amb el procés d’escriptura de La plaça del Diamant, una de les obres més importants del segle XX i, vés a saber, de tota la literatura catalana. I fins ara ningú no n’havia explicat les implicacions!

—Per què no havia explicat ningú la magnitud d’aquest accident?
—Perquè són detalls que apareixen molt dispersos. En una carta a Rafael Tasis, Rodoreda explica que no ha pogut anar a Viena “pel famós accident”. L’accident també apareix esmentat a l’agenda d’Obiols, però, és clar, qui ha investigat Rodoreda potser no ha consultat aquesta agenda. Sempre he intentat estudiar Rodoreda sense deslligar-la de la seva generació. A Catalunya no hem sabut reconèixer prou la importància del grup d’escriptors i intel·lectuals que es van exiliar i que podríem anomenar “generació del 39” o “generació de la Institució de les Lletres Catalanes”. Era un grup amb un objectiu comú: salvar la llengua catalana. I s’hi van abocar de ple. Si els estudies com a grup, veus que les seves trajectòries dialoguen entre si i que un et dóna notícies sobre l’altre. De la mateixa manera que he fet aquestes troballes, estic convençuda que encara n’hi ha moltes més per fer. Encara hi ha coses a dir.

—Una altra de les troballes que feu és el personatge del doctor Naville. Qui era?
—A l’agenda d’Obiols vaig descobrir que el metge que havia tractat Rodoreda després de l’accident era el doctor Naville, una persona molt important a Ginebra. Se’n sap poca cosa, però sabem que provenia d’una família de protestants calvinistes: el seu pare, el seu avi i el seu besavi havien estat pastors i professors de teologia. Ginebra era el bressol del calvinisme, i és des d’allà que Rodoreda escriu! Per tant, val la pena preguntar-se qui era aquest home, a qui ella va dedicar un conte, “Paràlisi”, i més endavant una novel·la que va deixar inacabada. Fins ara, els estudiosos només n’han identificat tres capítols, però jo sé que n’hi ha deu. Passa que, com que hi intervenen dues veus –la d’una escriptora i la d’un metge–, sembla que siguin dues novel·les separades. En realitat, és una novel·la d’amor en què aquestes dues veus dialoguen. Si tenim en compte tot això, ens adonem que el doctor Naville devia tenir un paper important. I, a més, hi ha un altre detall.

—Digueu.
—El doctor Naville és present quan Rodoreda té l’accident i, per tant, coincideix amb els inicis de La plaça del Diamant. Però també hi és al final del procés d’escriptura: quan ella sap que li publicaran la novel·la, la primera cosa que fa és enviar-li un ram de roses vermelles. Així doncs, Naville és present tant al començament com al final de l’elaboració de l’obra. Ara, tot això que he explicat en forma de novel·la ho he de desenvolupar en un treball acadèmic, que és el que faig. Vull estudiar a fons aquests deu capítols i investigar qui era realment el doctor Naville. Una de les principals hipòtesis que plantejo és que aquest home, procedent d’una família amb uns fonaments espirituals molt sòlids, podria haver transmès aquesta influència a La plaça del Diamant. A més, hi ha una altra font que fins ara no s’ha tingut en compte i que permet d’interpretar la veu narrativa de la Colometa.

—Quina?
—El capítol 125 del Llibre dels morts egipci. Pot semblar que no hi ha cap relació, però tot plegat té a veure amb el símbol de les balances i el del cor. En un dels darrers capítols de La plaça del Diamant, aquests dos símbols conflueixen. Iconogràficament, això remet a la psicòstasi, el judici d’Osiris. Segons la mitologia egípcia, quan et mors i arribes al més enllà, et pesen el cor: si pesa massa, un monstre se’l menja i desapareixes; si no, pots accedir al més enllà. Hi ha un moment en què la Colometa sent com si li pesessin el cor en vida, com si anticipés un esdeveniment futur. I resulta que el doctor Naville s’enviava cartes amb egiptòlegs i que, a més, tenia un familiar egiptòleg que havia estat deixeble del primer traductor del Llibre dels morts egipci. Tot plegat és una hipòtesi que he desenvolupat en forma de novel·la, però que ara vull estudiar en profunditat en un treball acadèmic, perquè em sembla molt suggeridora.

—En moment, Àtic Dalmau diu: “La meva hipòtesi és que la novel·la [La plaça del diamant] està teixida com un mapa per a salvar l’ànima.” Què vol dir, això?
—Del meu punt de vista –i per això he titulat la novel·la Nit blava a Ginebra–, la divinitat que governa La plaça del Diamant és Nix, en la mitologia grega, o Nut, en l’egípcia. Al començament de la novel·la hi ha una frase que diu que “la nit tirava endavant amb el seu carro d’estrelles”. El doctor Joaquim Mallafrè ja va assenyalar, el 2014, que aquesta imatge no feia referència a l’Óssa Major ni a l’Óssa Menor, sinó a la divinitat de la nit que porta el carro de les estrelles. A Rodoreda li interessa molt, la nit. En contrast amb la foscor, la Colometa apareix vestida de blanc. Molts investigadors han interpretat el seu recorregut com una catàbasi, un descens als inferns. De fet, quan la Colometa va a comprar salfumant, diu que “veia l’escala i semblava que se n’anés cap a l’infern”. Però, al final, ens adonem que no és una catàbasi, sinó una anàbasi, un moviment ascendent. No és casualitat que, al final de La plaça del Diamant, aparegui un carro que és “el carro de la matinada”. Si ens fixem bé en els símbols, veurem que el carro de la matinada del final es correspon amb el carro de la nit del començament. Crec que tot això no pot ser casualitat. La meva hipòtesi va acabar de prendre força quan vaig arribar al moment en què la Natàlia sent que li pesen el cor en una balança d’ombres i descobreix que se salva. A diferència de La mort i la primavera, una novel·la que s’endinsa en la foscor i de la qual ja no surt, La plaça del Diamant ofereix una sortida.

—Podríeu posar-nos exemples concrets de com l’accident i el doctor influeixen en l’escriptura de La plaça del diamant? On trobem, exactament, aquestes influències?
—Per exemple, quan l’Àtic Dalmau descobreix l’accident, de seguida va a buscar un exemplar de la novel·la per comprovar si hi apareixen tramvies. Quan l’obre, s’adona que el pare d’en Quimet és un dels qui recullen Antoni Gaudí quan l’atropella un tramvia; que la Colometa és a punt de morir atropellada per un tramvia en dues ocasions, i que és en una parada de tramvia on a la Natàlia li cauen els enagos. És a dir, l’Àtic Dalmau fa una lectura biografista de l’obra, una interpretació que relaciona la ficció amb la vida de l’autora, tot i que avui dia sovint es qüestiona aquesta manera d’abordar la literatura. Ara, és cert que hi ha elements de La plaça del Diamant que coincideixen amb episodis de la vida de Mercè Rodoreda.

—Per exemple?
—Que Rodoreda també va portar el fill a una colònia, com fa la Natàlia. O que el pare de la Colometa mori quan hi ha un bombardament a Barcelona perquè se li atura el cor, igual que li va passar al pare de Rodoreda. O que a casa seva algú també va tenir la tènia…

—Vós de quin parer sou? Del biografista?
—Crec que, al món del coneixement, s’han de tenir tots en compte. A vegades cal apartar la interpretació biografista, però també està bé veure quines coincidències hi ha. Com més mirades tinguis, millor. En el món de l’acadèmia, l’error és una cosa a corregir. En canvi, en el món artístic, l’error és creatiu i això m’agrada molt. Potser molts acadèmics consideraran que l’Àtic Dalmau va equivocat, però per a mi resulta una figura molt entranyable. Jo el seguiria en les seves investigacions! [Riu].

—Al llibre es veu el que ja vau estudiar a l’assaig Afinar l’estil: fins a quin punt Rodoreda seguia els consells d’Obiols en la seva creació?
—A Afinar l’estil vaig estudiar tots els comentaris que Armand Obiols feia a La mort i la primavera i fins a quin punt Rodoreda els incorporava. Ho feia en més d’un 80% dels casos. Hem de tenir present que Obiols es dedicava a revisar traduccions: s’encarregava de l’últim pas del procés, aquell que acaba de polir el text. Per a fer aquesta feina cal tenir un criteri molt fi i un model lingüístic molt clar. Ara, és important insistir que Rodoreda li deixava llegir els textos quan ja els havia acabat. Durant anys va córrer la brama que les novel·les les escrivia Obiols. Però no: les obres les feia ella, i ell hi intervenia com a editor i comentarista. Un dels exemples que recullo a la novel·la és l’expressió “Ai, pobra Maria”, que en Quimet repeteix a La plaça del Diamant. Segons que sembla, Rodoreda l’havia situat força enrere, i Obiols li va proposar que la fes aparèixer també més endavant. I ella ho va fer. Obiols revisava els textos paraula per paraula i contemplava l’obra com si fos una magrana que havia de ser plena, ben plena. Si van mantenir una relació durant tants anys va ser perquè la literatura els unia. I això em sembla molt interessant.

—M’ha sorprès la gelosia de Rodoreda que hi retrateu.
—Les cartes ens revelen moltes coses. A vegades em diuen: “Però com t’atreveixes a explicar això?” Però és que la majoria de les coses són a les cartes! I, si es llegeixen atentament, t’adones que la Mercè està atenta a quines són les companyes de feina de l’Obiols, i que demana informes als amics d’ell per a saber qui és la Benita, qui és la Júlia. El que cal tenir en compte –i això és una interpretació meva– és que la seva relació és fruit d’una infidelitat, perquè ell és infidel a Montserrat Trabal. Per tant, és normal que la Rodoreda tingui aquesta por de perdre’l i, de fet, recurrentment la té. I això ella ho plasma a les cartes.

Podeu comprar Nit blava a Ginebra a la Botiga VilaWeb

—Un altre moment que m’ha sorprès és l’intent de suïcidi de Rodoreda al llac de Ginebra. Aquest episodi és real o inventat?
—L’escena és una recreació, òbviament. Hi ha una gran estudiosa de Rodoreda, Irene Zurrón, que ha investigat el suïcidi en la seva obra. És un tema que interessa literàriament l’escriptora, però, a més, en la seva vida també trobem referències a les ganes de morir, tant en les memòries com en cartes i records. En una carta a la seva amiga Anna Murià, quan Obiols vol tornar amb Montserrat Trabal, Rodoreda li diu que està a punt de “fer una bestiesa”. Més endavant, quan ja és a Ginebra, escriu a Joan Puig i Ferreter una cosa semblant a això –ara ho recreo de memòria–: que té un llac ben gran on tirar-se, però que potser és millor no fer-ho i tornar amb la seva família. No afirma explícitament que ho vulgui fer, però sí que hi ha una referència a aquesta possibilitat. A Nit blava a Ginebra ho recreo a partir d’aquestes referències, perquè, certament, els primers anys que Rodoreda passa a Ginebra són molt difícils. A les cartes ella mateixa explica que ho passa molt malament.

—Aquesta és la darrera novel·la que dedicareu a Mercè Rodoreda. Per què?
—Perquè és una mica escandalós fer novel·les de la vida de Rodoreda…

—En quin sentit?
—Els espanyols fan pel·lícules sobre Cervantes, Emilia Pardo Bazán o altres figures de la seva cultura. I nosaltres, per què no? A Mercè i Joan, pretenia investigar i reconstruir la història d’ells dos. Ara potser en faré un assaig independent sobre la Segona Guerra Mundial i com la van viure. És un tema controvertit, perquè Armand Obiols l’han acusat falsament d’haver travessat la línia de demarcació per anar a treballar voluntàriament amb els nazis. Escriure la novel·la em va servir per a investigar-ho i explicar-ho a mi mateixa i a tothom qui em volgués escoltar. Amb Nit blava a Ginebra, en canvi, volia reconstruir com Rodoreda comença a escriure La plaça del Diamant, com s’endinsa en La mort i la primavera, i una novel·la que va deixar inacabada. El llibre acaba amb la mort d’Obiols, l’any 1971, a Viena. Això em permet tancar el cercle: si Mercè i Joan és la història de l’enamorament, aquesta és la història del final d’aquella relació, amb la mort. D’alguna manera, les dues novel·les formen un díptic que tanca la història de la parella. Això no vol dir que no pugui continuar investigant: tinc molt material, tant de la recerca que vaig fer per escriure les novel·les com d’altres treballs. Potser ara és el moment de donar-hi una altra forma.