Laura Gost: “Què passaria si, per a tenir un fill tu, algú altre s’hagués de morir? Volia generar angoixa i tensió”

La premissa és tan clara i punyent que una productora nord-americana ja n’ha adquirit els drets audiovisuals. Imaginau que en una societat, si volguessis tenir un fill, algú altre s’hagués de morir. És el món que dibuixa Laura Gost (la Pobla, 1993) a la darrera novel·la, El preu de néixer (Grup 62). Es tracta d’un thriller psicològic en un context distòpic que ens situa davant dilemes morals entorn d’aquesta norma, establerta pel govern per a poder fer front a un territori com més va més limitat, superpoblat i amb escassetat de recursos. Una societat –no tan llunyana de la que vivim en alguns territoris del món ara mateix– que ha de conviure amb una norma que ha canviat el paradigma de la natalitat i les relacions familiars. Qui es morirà perquè pugui néixer el teu fill? Fins on està disposada a arribar la humanitat per a tirar endavant els seus desigs? Amb quina fredor es pot parlar de tot plegat? És egoista tenir fills? Tot això són qüestions que toquen de ple el lector de la novel·la i que intentam de detallar en aquesta entrevista amb l’autora, que fa ben poc que ha experimentat la maternitat.

—Heu estat mare fa poc i publiqueu El preu de néixer. Quina relació hi ha? La maternitat va inspirar aquesta idea?
—El fet d’haver començat a escriure el llibre estant embarassada i d’haver-lo acabat quan ja havia nascut en Blai s’ha traduït en una intensitat emocional més gran a l’hora de tractar d’aquests temes i aquesta trama, que té un punt angoixant. Però, més enllà d’això, crec que sobretot la novel·la dialoga amb uns problemes i unes inquietuds que em preocupen i que, en realitat, ocupen fa molt de temps les converses quotidianes de tothom: el canvi climàtic, l’envelliment de la població, la superpoblació, la limitació dels recursos naturals… Segurament, quan has de dur una persona al món dónes més voltes a totes aquestes qüestions lligades al futur que li espera. Aquest és, principalment, el vincle entre la meva maternitat i la novel·la.

—Fa una mica de feredat, a vegades, voler tenir un infant i pensar, justament, en el món que li deixam. No sé si arribarem a viure en una societat distòpica com la que hi descriviu…
—Pens que el component distòpic és com si col·locàs un mirall hiperbòlic davant la realitat en què ja vivim i, per tant, la deformàs lleugerament, exagerant-ne certs trets. Aquesta exageració és necessària per a dur els personatges a un extrem respecte a dilemes ètics i conflictes morals. Per mi era fonamental que aquest context que apareix al llibre fos prou versemblant. És a dir, que als lectors no els sembli una situació gaire llunyana d’una hipòtesi sense cap ni peus o una proposta futurista de ciència-ficció. Era important, això, perquè el lector pensàs que podria arribar a ser viable.

—Tots això de què parlau, com l’envelliment, la superpoblació, la limitació de recursos naturals, etc., són qüestions que vivim de ple a les Illes. Pensàveu en un territori concret quan escrivíeu el llibre?
—Si ho pensam bé, n’hi ha antecedents, com ara la política del fill únic a la Xina, que és de ja fa molts anys. Per tant, és evident que el debat sobre quanta gent pot viure en un territori, la distribució dels recursos que tenim, l’envelliment de la població i la qüestió de la natalitat, interpel·la persones de qualsevol territori. I, més enllà d’això, si crees un context en el qual dius que, per a intentar de gestionar tota aquesta situació, cal implementar un principi legal de substitució com el de la novel·la –per a néixer una persona, se n’ha de morir una altra–, crec que els dilemes ètics que se’n deriven són absolutament universals. Al capdavall, qualsevol persona es pot sentir interpel·lada per una pregunta com ara: “Què faria jo?”

—Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció és això, justament: fins on estaríem disposats a arribar per a complir un somni.
—És una novel·la que juga amb la latitud en què els lectors poden tenir situada la frontera entre el bé i el mal, on comença l’egoisme i on acaba l’empatia col·lectiva, la responsabilitat social… Però també té en compte què fas com a pare: el tema dels relleus passa a ser una qüestió que transcendeix no sols tenir un fill, sinó també què fas quan deixes la teva herència. Quan tens dos fills, com trobes una coartada moral que et faci sentir bé o que et faci sentir coherent amb els teus principis i accions? Tot això, a mi em sembla molt interessant d’explorar, perquè és una societat en la qual és molt difícil de mantenir-se equidistant i d’escapar-se de certes ombres.

—Hi ha personatges que tenen molta fredor, sobretot al començament. És el cas en alguns moments d’en Rai, per exemple. Tracten del tema amb una naturalitat tan gran que xoca.
—Volia evitar un to postapocalíptic o un to que fos molt catastrofista. Perquè, en realitat, tot plegat té un aire molt fred i molt burocràtic. Així com hi ha moltes obres referents de la distopia que et situen en règims totalitaris, on tens l’obligació d’actuar d’una determinada manera, per mi era important que aquí el sistema deixés una escletxa per a la llibertat individual. No et diu “és obligatori que siguis pare i que facis això”, sinó que et diu “si vols ser pare, aquestes són les normes”. Per tant, encara pot ser més dur, perquè no pots esquivar la culpa si elegeixes seguir aquest camí. I no pots esquivar el dilema, tampoc. I, sobretot, també hi entra la idea de com ens adaptam a certes situacions. Neixes i et fas gran en un context que té aquestes normes i, per pura supervivència, les acabes integrant. I potser convius amb les contradiccions, però hi ha personatges que tenen certa fredor, diuen que aquestes són les normes del joc: “Ens ha tocat viure així, ja veurem què podrem fer per intentar de satisfer certes expectatives vitals de la manera més innòcua possible, tant emocionalment com èticament, per nosaltres i per tots.”

“El sistema no et diu ‘és obligatori que siguis pare i que facis això’, sinó que et diu ‘si vols ser pare, aquestes són les normes’. Per tant, encara pot ser més dur, perquè no pots esquivar la culpa si elegeixes seguir aquest camí“

—Aquest context polític que comentau, que no hi hagi un règim totalitari al darrere, que els partits debatin obertament sobre aquesta norma, és una eina per a acostar la ficció a la nostra realitat? Per a fer-ho tot més versemblant?
—Si crees un context així i, a més, vols evitar –com volia fer jo– aquest punt d’aire postapocalíptic i dur-lo cap a un territori més o menys versemblant, més o menys semblant també a la realitat que tenim ara, hi ha una sèrie d’aspectes que hi han de ser. Per començar, la qüestió de com s’organitza tot aquest principi legal: de quina manera, quines són les dinàmiques que cal seguir, en quins paràmetres es mou, quines són les lleis, els terminis, la burocràcia… I després també hi ha aquesta cosa de dir: “D’acord, suposem que això s’implementarà. Què passaria primer?” Cada partit en tindria un posicionament. On seria la religió, què hi hauria de dir? I com s’hi relacionarien les persones? N’hi hauria, potser, de molt indignades, i unes altres es mourien dins una tebiesa moral o a una tendència a la relativització o la resignació. Això, a mi, m’acosta aquesta història a allò que ja coneixem i a la nostra manera de viure i de funcionar. Per això és més angoixant, perquè, és clar, afortunadament no hem arribat aquí encara.

—S’hi tracten molt, també, les relacions familiars. No és una cosa nova en els vostres llibres. Potser en uns altres títols en podíeu parlar d’una manera més personal.
—Allò que més m’interessa és el factor humà de les històries que explic. És indistint si és una història costumista, si és una novel·la coral o si un punt de vista és subjectiu. Sigui com sigui, per mi la idea dels clarobscurs, dels conflictes interiors, de les contradiccions de les persones, és un motor molt potent a l’hora d’escriure. Però sí que és cert que segurament l’element diferenciador d’aquesta novel·la és que fa un pas en la trama molt més important que no pas les novel·les anteriors. I, a més, com que situes unes coordenades d’un context molt més anguniós, molt més fosc, els conflictes també agafen més intensitat. La foscor és més fosca. Els dilemes són més dolorosos i, per tant, la tensió també és més gran. 

—Vos imaginau que visquem una mesura com aquesta, que la ficció esdevingui realitat?
—No vaig voler dedicar gaires pàgines a explicar-ne el context, no volia ser massa pedagògica. Però sí que hi ha elements que ja vivim, d’alguna manera, encara que sigui amb una dosi més descafeïnada. S’intueix que el preu de l’habitatge és cada vegada més insostenible. Es parla en un moment determinat, per exemple, d’un nombre molt més reduït d’estats i, per tant, pots treure la conclusió que els territoris habitables també s’han reduït, a causa del canvi climàtic i més factors. Es parla d’una precarietat, d’una escassetat de recursos, i és possible que en algun moment hi arribem.

—Però és així com imaginau, realment, que acabaria una societat si s’hagués d’aplicar una mesura com aquesta? O acabaria tot molt més desbocat?
—No ho sé, no sé què passaria en realitat. Nosaltres fa sis anys, amb la covid, vàrem viure un moment en què hi va haver un canvi de normes que uns quants anys enrere ens hauria semblat molt insòlit. I pot ser que els infants que van viure els primers anys amb gent al voltant seu amb mascareta, amb distància, que només podien saludar els padrins per la finestra… si això, en lloc de durar dos anys, tres anys, s’allargués vint-i-cinc anys, potser ho arribarien a normalitzar. Potser dirien: “Ah, no, és que això és la vida que ja he conegut.” T’acostumes a conviure amb guerres, amb pandèmies, hi ha molta capacitat d’adaptació i de supervivència. L’espècie humana s’acaba adaptant molt al context, però després, és clar, quan proposes una situació així, en veus les conseqüències, en veus potser les seqüeles emocionals, de reconfiguració del codi ètic de les persones. És un altre tipus de seqüeles.

“La maternitat ha estat la cosa més extraordinària que m’ha passat mai“

—Heu tingut aquesta idea i, per tant, us ho he de demanar: què faríeu si haguéssiu de prendre una decisió com aquesta?
—Vist del nostre punt de vista, segurament preferiria no tenir fills i no haver d’afrontar la decisió. Però potser passaria també que tendries algú molt a prop que hauria de decidir què fer amb el seu relleu quan es morís. Partint d’on som ara, òbviament, penses que res no justifica aquesta mena de concessió moral, però també crec que a part és un poc indiferent la resposta. Jo anava escrivint i per mi el tret fonamental era entendre la motivació dels personatges en tot moment. Fins i tot encara que siguin oposades a allò que jo faria, però que tenguessin certa coherència i que no fossin una caricatura. I després, no oblidem que per molt que hi hagi el gran dilema que gira entorn de la natalitat, hi ha molts altres dilemes que continuen existint i amb què ja convivim i que també apareixen al llibre. Això també fa que la novel·la no sembli que gestiona només un únic tema, sinó que tengui diferents focus.

—Quin creis que és “el preu de néixer”, avui?
—Vull parlar de la meva experiència. Sí que és cert que, com a mare, la maternitat ha estat la cosa més extraordinària que m’ha passat mai. Reconec, a vegades, que escrivint el llibre deia: “Ai, Blai, quines coses que pensa la mamà.” Perquè sí que hi havia aquest punt de donar moltes voltes a tot això. Crec que avui, evidentment, tenir un fill implica reflexionar molt sobre les implicacions que té.

—Com ara?
—Crec que tenir un fill és un privilegi per damunt de tot i és una gran responsabilitat. No demanes permís a aquella personeta per dur-la al món i, per tant, això implica assumir un tipus de deure, de compromís i de responsabilitat, que crec que són incomparables a cap altre. A partir d’aquí, després apareixen aquestes reflexions sobre si és egoista, sobre el món que li espera i sobre quin futur es trobarà. Naturalment, crec que tothom que té un fill pensa en aquestes coses i se’n preocupa. Però, en el meu cas, sí que és cert que, per damunt de tot, allò que per mi separa aquestes reflexions de la novel·la i de l’estímul que em du a escriure-la és que m’he demanat què passaria si tenir un fill deixés de ser un assumpte estrictament individual o de parella i es convertís en una qüestió d’abast col·lectiu i que tingués implicacions perverses en alguns contexts.

—De fons hi ha una idea molt bàsica, però que a vegades costa d’entendre: tenir fills no és un dret.
—És clar, per això abans he subratllat molt que per mi és un privilegi. Entenc que la gent, quan diu que hi té dret, és una manera de xerrar, vull pensar. Quan analitzam el nostre context i el comparam amb el de les generacions anteriors, sempre crec que hi ha una tendència a cercar el greuge comparatiu i a sortir-ne perjudicats. Ara passa molt, és inevitable, és molt humà. Pensar a voler tenir un fill ara és complicat, em passa amb molta gent del meu entorn: “No puc tenir un fill perquè no tenc una casa, perquè no tenc una estabilitat o perquè em veig obligada a pensar-hi quan ja sóc massa gran i també he de recórrer a uns altres mètodes i això implica un cost emocional molt alt.” Mires enrere i dius que els nostres pares van tenir més facilitats per a accedir a un habitatge i per a tenir una estabilitat laboral abans… Sempre la tendència inevitablement és cercar el greuge: en molts casos hi és, però moltes vegades pot ser perquè passam per alt els avantatges que hem tengut.

—És el llibre que heu escrit que més traduccions tindrà.
—Abans de la publicació, ja comptaven set traduccions i després els drets audiovisuals també venuts. És una situació que no havia viscut mai. En les altres novel·les sí que hi havia hagut algunes traduccions –castellà, italià i grec–, però això ha estat un salt qualitatiu molt inesperat. Hi deu haver ajudat segurament que la sinopsi, la premissa, és molt fàcil d’explicar i que interpel·la lectors de qualsevol lloc del món. A Les cendres de la piscina parlava de turisme, un turisme molt lligat a certs territoris, però que no era extrapolable a qualsevol lloc del món. En canvi, això sí que és un dilema perfectament extrapolable a les altres cultures i a unes altres maneres d’entendre. És a dir, ningú no es pot escapar d’aquest dilema.

“Una cosa que m’agrada és pensar que si algun dia arribés a esdevenir un film, agafaran el llibre unes altres persones amb una altra manera d’acostar-se a la història“

—Què en podem saber, dels drets audiovisuals adquirits?
—Hi ha un contracte de confidencialitat. Només puc dir que és una productora nord-americana, però és tot en una fase molt incipient i de moment no se’n pot dir el nom ni res d’això. Una cosa que m’agrada és pensar que si algun dia arribés a esdevenir un film, agafaran el llibre unes altres persones amb una altra manera d’acostar-se a la història, amb una visió artística distinta, i que el duran al seu terreny. Per això vaig dir que no volia exigir fer-ne els guions, sinó que em pareix més interessant que algú altre pugui fer seu l’argument i que siguin dues obres una mica diferents.

—És el debat que hi ha, resumit en dos vessants: el de l’autor que considera que l’obra té el significat que hi ha donat i no n’hi ha cap altre, i el de l’autor que considera que el significat és definit per l’espectador.
—Crec que és meravellós que, a partir d’una obra, en puguin sorgir unes altres. Pens una història i consider que la millor manera de plasmar-la és mitjançant una novel·la. Però si després algú que ve d’un altre àmbit decideix d’agafar-ne els elements que considera més estimulants, més interessants, i els du cap a un lloc un poc distint, jugant amb la història, crec que és fantàstic. Per mi seria un privilegi. Crec que a James M. Cain, l’autor d’El carter sempre truca dues vegades, una vegada un periodista li va demanar amb relació a les adaptacions cinematogràfiques: “No el preocupa què poden fer amb els seus llibres?” I ell va dir: “Ai, els meus llibres són allà, a la prestatgeria.” És una manera de dir: “El llibre, ja l’he escrit.” Si algú altre després l’agafa i d’allò en surt una altra obra creativa, doncs és fantàstic, no perjudica el meu llibre.

—Finalment, completau la frase: “El preu de néixer és…”
—…una novel·la que proposa un dilema moral important: què passaria si, per a tu tenir un fill, algú altre s’hagués de morir per a cedir-li el lloc. I a partir d’aquí, per jo seria molt gratificant que el lector es fes, tant quan comença el llibre com durant la lectura i fins i tot quan l’acabés, la pregunta que em feia jo sempre mentre l’escrivia: què faria si em trobàs en una situació així? Si aquesta pregunta genera certa incomoditat, moments d’angoixa i moments de tensió en el lector, crec que l’objectiu de la novel·la s’haurà complert i em sentiré molt satisfeta com a autora.