Dol a Galícia per la mort de Xosé Luis Méndez Ferrín, autor central de la literatura gallega i militant independentista

Xosé Luis Méndez Ferrín acaba de morir als 88 anys. Se’n va l’escriptor emblemàtic, autor central de la literatura contemporània gallega. Amb la seva obra en gèneres molt diversos i amb la seva tasca com a professor, múltiples generacions van prendre consciència de nació. Se’n va l’insigne poeta, el gallec i el militant empresonat per defensar la llibertat de Galícia.
Amb prou feines havien passat uns minuts de les 00.00 h d’aquest 19 de novembre quan la família va informar Nós Diario de la seva mort: “Era lector vostre, va preguntar pel Nós fins fa dos dies”, ens comentaven
.
Méndez Ferrín va néixer a Ourense el 1938 i des de la infantesa va quedar marcat per les comarques fronteres, matèria d’una bona part de la seva obra. El 1949 la família es va traslladar a Pontevedra, on va acabar els estudis mitjans. El 1955 va començar Filosofia i Lletres a Sant Jaume de Galícia i dos anys després se’n va anar a Madrid per estudiar Filologia Romànica. Allà, amb Bautista Álvarez, Alexandre Cribeiro, Reimundo Patiño, Ramón Lorenzo, Bernardino Graña i Xosé Fernández Ferreiro, va fundar el grup Brais Pinto, que després donaria lloc al Consello da Mocidade i a la Unión do Povo Galego (UPG), com a expressió política que recollia l’herència del nacionalisme gallec.
Dirigent polític i intel·lectual
Escriptor, dirigent polític nacionalista i independentista, doctor en Filologia i catedràtic de Literatura a l’Institut Santa Irene de Vigo, ex-president de la Real Acadèmia Galega, les seves aportacions en els camps de la creació literària, el periodisme, els estudis literaris i la filologia el converteixen en una figura central de la cultura gallega des de la segona meitat del segle XX. Dotat d’un estil inconfusible, d’alta densitat literària, la seva obra constitueix un univers molt personal, en què es barregen elements del pla mític i del real, de l’existencial i del polític.
Influït, com altres companys de la seva generació, pel marxisme i pels moviments d’alliberament nacional en l’anomenat tercer món —Cuba, Vietnam o Algèria—, el seu ideari l’acompanyà al llarg de la vida. Sota la dictadura franquista va ser detingut, processat per rebel·lió militar, jutjat i condemnat a dos anys de presó per propaganda il·legal… Després, el 1972, en el context de les vagues obreres a Vigo, va ser objecte de persecució i va haver de passar a la clandestinitat. Va ser expulsat pel piñeirismo del Consello da Mocidade, com la resta de nacionalistes, i va participar en la UPG amb Bautista Álvarez i altres dirigents d’aquest partit nacionalista, com Xosé Ramón Reboiras Noia, Moncho Reboiras, a qui va conèixer a l’Institut Santa Irene de Vigo quan ell hi era professor i Reboiras estudiant.
Posteriorment va participar en la formació de la Unión do Povo Galego-liña proletaria, que el 1978 va passar a ser el Partido Galego do Proletariado, i el 1979 en l’Organización de Liberación Nacional Galicia Ceibe. El 1980 va ser detingut i enviat a la presó de Segòvia. Més endavant va participar en iniciatives com les Redes Escarlata, va ser dirigent i candidat de la Fronte Popular Galega (FPG) i el 2009 va integrar la candidatura Iniciativa Internacionalista a les eleccions al Parlament Europeu, una coalició en què participaven el FPG i l’esquerra abertzale basca. També va ser candidat al Senat per En Marea el 2015 i el 2016. El seu compromís polític va anar més enllà de l’organitzatiu, i va destacar com a ideòleg, teòric i divulgador a través d’articles publicats en múltiples mitjans, com la revista A Trabe de Ouro, que ell mateix va promoure i de la qual va ser director. Durant anys va ser columnista a Faro de Vigo.
Distincions
Entre els innombrables reconeixements, va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Vigo el 1999 i proposat per al Premi Nobel de Literatura per l’Asociación de Escritoras e Escritores en Lingua Galega (AELG) en diverses ocasions. Va rebre el Premio da Crítica (1976) per Con pólvora e magnolias; el Premio Celanova, Casa dos Poetas (1985); el Pedrón de Ouro (1987); el de la Crítica de Galicia per Bretaña Esmeraldina (1988); va entrar a la Llista d’Honor de l’IBBY amb Arnoia, Arnoia (1988); va rebre els premis Losada Diéguez i de la Crítica de narrativa gallega de 1991 per Arraianos; el de la Crítica de poesia gallega per Estirpe (1994), llibre amb el qual també va rebre el Losada Diéguez el 1995; els Eixo Atlántico i de la Crítica de narrativa gallega de 1999 per No ventre do silencio; el Roberto Blanco Torres de periodisme (2000); el Trasalba (2001); un segon Losada Diéguez per Contra Maquieiro (2006); el 2008 el Premio Nacional de Literatura dels Premios Nacionais da Cultura Galega —distinció de la Xunta de Galícia que Alberto Núñez Feijóo va eliminar en arribar al Govern gallec el 2009—, el Fernández Latorre (2008); el reconeixement d’Arraiano Maior (2009); el Premio Otero Pedrayo (2012); el Brais Pinto (2013); el Laxeiro (2018); el Facho de Ouro (2019); el Rebulir (2022); el Premio Xavier Prado Lameiro (2022) i el Veliano de Honra de la Fundación Carlos Velo (2025). Però abans de tots aquests, un dels primers reconeixements va ser el 1956, el primer premi de poesia a les Festas Minervais de Sant Jaume de Galícia. El 1983 va rebutjar el premi Álvaro Cunqueiro concedit per la Xunta de Galícia.
Una vida i una obra amb lletres d’or
La infantesa va transcórrer entre el domicili familiar a Ourense i la casa paterna a Vilanova dos Infantes, Celanova. El 1949 es va traslladar amb la família a Pontevedra, on va acabar els estudis mitjans. El 1955 va començar els estudis de Filosofia i Lletres a Sant Jaume i el 1957 va publicar el seu primer poemari, Voce na néboa. Va continuar a Madrid els estudis de Filologia Romànica, en l’especialitat d’espanyol. Allà va cofundar el grup Brais Pinto i, en acabar els estudis, va exercir de professor al Colexio Fingoi de Lugo fins que va obtenir la càtedra de Llengua i Literatura Espanyola a l’Institut Santa Irene de Vigo, el 1965, on va romandre fins a la jubilació.
El 1969, per haver escrit la novel·la Os corvos, a figueira e a fouce de ouro, va ser empresonat. Com recull el seu perfil a la Real Acadèmia Galega, durant el presidi va escriure obres com Retorno a Tagen Ata (1971) i Antón e os inocentes (1976). Va conrear la poesia, els relats, la novel·la, el teatre, l’article periodístic, l’assaig filològic i la historiografia literària. El seu primer poemari, Voce na néboa (1957), ja avança constants de la seva escriptura, com el recurs al simbolisme, la presència al·legòrica de la matèria de Bretanya i l’onomàstica fictícia, amb què expressa temes de pessimisme existencial.
Antoloxía popular (1972), signat sota l’heterònim Heriberto Bens, és un llibre de caràcter polític en què es canta la lluita del poble treballador gallec pel seu alliberament amb un estil literari d’altíssima qualitat. Sirventés pola destrución de Occitania (1975) proposa una indagació en la història de les nacions oprimides a través d’un text farcit de referències culturals. Aquests dos llibres van aparèixer recollits més tard a Poesía enteira de Heriberto Bens (1980).
“A Con pólvora e magnolias (1976) l’autor supera per la via de l’exuberància literària l’austeritat estilística imposada per l’estètica social-realista hegemònica en aquell moment”, assenyala la Real Acadèmia Galega en el seu perfil. Amb disseny de Luis Mariño i editat pel segell Rompente, Con pólvora e magnolias va ser imprès a Gráficas Minerva de Santiago el 1976 en paper kraft i amb tinta de color lila, sufragat pel mateix Ferrín i sense consulta voluntària prèvia, un tràmit obligatori per a tots els editors que no tenien número de registre i per a totes les publicacions autoeditades. “Es situa en una cruïlla política, històrica i literària”, va afirmar el passat 24 de febrer, en la presentació del simposi Reclamo a libertade pró meu pobo, l’escriptor Anxo Angueira, amb motiu del 50è aniversari d’aquesta obra, que va posar de manifest l’“obertura d’horitzons per a la poesia gallega”. “La poesia gallega és avui a l’avantguarda de la poesia espanyola i fins i tot europea, i això va començar amb aquesta obra”, va afirmar Angueira a la Universitat de Vigo.
Després de Con pólvora e magnolias va arribar O fin dun canto (1982), que aprofundeix en les matèries del polític, de la memòria i de l’amorós amb una dicció barroca de to elegíac. Estirpe (1994) presenta un feix de poemes que ofereixen un cant a la nació i a la classe a través del mite. Finalment, Contra Maquieiro (2005) aporta una narració èpica del segle XX. Altres llibres de poesia de Méndez Ferrín són Erótica (1992), O outro (2002) i Era na selva de Esm (2005).
En la narrativa breu destaquen Percival e outras historias (1958), marcada per un estil propi i la recreació imaginativa de la matèria de Bretanya. La crítica el va incloure en l’anomenada Nova Narrativa Galega, juntament amb Gonzalo Mourullo, María Xosé Queizán i Camilo Gonsar, i en obres posteriors va dur endavant “tècniques de distanciament i objectivistes que remeten al Nouveau Roman francès”, en llibres com O crepúsculo e as formigas (1961), Arrabaldo do norte (1964) i Elipsis e outras sombras (1974).
Retorno a Tagen Ata (1971) és una novel·la de política-ficció que presenta, a través de l’al·legoria, l’enfrontament en el si del Consello da Mocidade que havia viscut el mateix autor, una batalla política en què el piñeirismo va expulsar de l’organització els membres nacionalistes. A Arnoia, Arnoia (1985) narra el viatge de Nmógadah, un dels prínceps Segredos de les terres d’Arnoia, a la recerca d’aventures. A la novel·la Bretaña Esmeraldina (1987) relata, amb elements del mite, la lluita per l’alliberament de Tagen Ata, al·legoria de Galícia. A Crónica de Nós (1980) ofereix relats sobre temes amorosos i polítics. Amor de Artur (1982), Arraianos (1991) i No ventre do silencio (1999) destaquen en la seva prolífica obra, com també en teatre Celtas sen filtro (1983).
La riquesa literària de la seva obra, amb un lèxic impressionant, no en va fer fàcil la traducció. Tot i això, l’obra va ser traduïda a diverses llengües i portada al cinema: el 1974 Eloy Lozano va rodar Retorno a Tagen Ata i el 2022 Ángeles Huerta va filmar O corpo aberto, inspirant-se en un relat d’Arraianos.
Méndez Ferrín destaca també com a estudiós de la literatura, amb l’edició crítica de les cantigues de Pero Meogo i l’assaig d’historiografia literària De Pondal a Novoneyra (1984). Aquesta tesi va ser fonamental i va condicionar els estudis de la literatura gallega. A més, l’obra estava dedicada a víctimes de la dictadura franquista de 1975 com Moncho Reboiras, Xosé Humberto Baena i Sánchez Bravo.
Va estar casat amb l’escriptora María Xosé Queizán, amb qui va tenir una filla i un fill, la poeta i música Cristal Méndez i Roi Méndez. El 1983 es va casar amb la professora, escriptora i sindicalista Moncha Fuentes, i van ser pares de la poeta i professora Oriana Méndez.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.