Creix el cost dels interessos d’un deute català insultant

Divendres vinent farà un any que la Generalitat de Catalunya va completar amb èxit el procés de refinançament parcial del préstec FLA (fons de liquiditat autonòmica) a un tipus d’interès inferior al vigent. Concretament, entre els mesos de maig i juliol havia rebut ofertes d’entitats financeres per un import superior al sol·licitat i va formalitzar un total de set préstecs amb sis entitats espanyoles, que van servir per a refinançar fins a 3.500 milions. La notícia era que feia tretze anys que la Generalitat no podia recórrer al sector privat per obtenir préstecs a llarg termini.

L’operació s’afegia a la signatura anterior d’uns quants préstecs de refinançament amb el Banc Europeu d’Inversions (BEI). I, posteriorment, la Generalitat va adjudicar l’abril passat 292,75 milions de deute nou a llarg termini a tres entitats financeres, la primera operació que feia amb deute nou en catorze anys. Per al 2026, Madrid va autoritzar al maig a la Generalitat de refinançar mitjançant préstecs bancaris fins a 3.000 milions d’euros de deute del FLA. Amb aquesta maniobra, segons que explicaven a la capital espanyola, es buscava “continuar reduint el cost del deute de la Generalitat i diversificar-ne les fonts de finançament”, que d’ençà de fa més d’una dècada es concentren en el FLA.

Potser cal recordar que el deute públic de la Generalitat es va situar en 90.336 milions d’euros el primer trimestre del 2026, segons les dades del Banc d’Espanya, més de 76.600 milions dels quals corresponen al FLA. Això representa gairebé el 85% del deute total català. Un deute que ens han generat any a any a Madrid, a partir del tantes vegades denunciat infrafinançament, fruit d’una balança fiscal desequilibrada que mai no resoldran motu proprio.

S’han fet, això sí, gests forçats. Precisament, dimecres vinent (2 de setembre) farà un any que el govern espanyol va aprovar, amb dos anys de retard, l’avantprojecte de llei que permet la condonació de part del deute del FLA que va prometre, en canvi del suport d’ERC a la investidura de Pedro Sánchez. La llei era fruit de l’acord assolit amb ERC per a Catalunya, per a condonar el 20% del deute, però fins fa un any no s’havia concretat amb un avantprojecte de llei. L’objectiu de la mesura era de compensar totes les comunitats autònomes del règim comú pel sobreendeutament en què van incórrer amb el FLA durant la crisi financera, si bé també se’n podran beneficiar les que no es van endeutar (com Madrid). L’aplicació significarà una condonació de 17.104 milions per a Catalunya.

La llei es troba ara en debat de comissió, on els grups parlamentaris cercaran d’introduir-hi modificacions concretes. Junts per Catalunya ja va manifestar que en facilitava la tramitació, però que el seu objectiu declarat era pressionar per aconseguir la condonació de la totalitat del deute català. Per una altra banda, el rebuig a la llei del PP i de Vox és total. S’espera que veurà la llum aquest mateix 2026, amb anys de retard, aplicant-hi –és clar– la fórmula del cafè per a tothom, com sempre.

En el seu moment ja vam explicar (píndola del 6 de març) la vergonya d’aquest deute i que, a més, ens costava “una propina addicional de 1.600 milions anuals en interessos”. Els dèficits fiscals, any a any, han fet que hàgim necessitat més diners que els que ens han donat per a sobreviure i hem hagut de recórrer al crèdit fins a arribar a la xifra esmentada.

Sí, la garrotada és doble. Per una banda, s’evaporen més de 20.000 milions cada any, que són nostres; i, per una altra, ens deixen diners per a poder arribar a pagar les necessitats del país, pels quals, a més, ens fan pagar un interès. A què equivalen aquests 1.600 milions? Aquesta partida és superior, per exemple, als recursos que el govern destinarà al Departament d’Empresa i Treball (al qual van 1.506 milions d’euros) o al de Justícia (1.392 milions).

D’un altre punt de vista, la factura dels interessos de deute equival a poc més del 40% de tot el pressupost que té Catalunya per a lluitar contra la pobresa, atendre la dependència i protegir la infància en un any. O, si ho voleu, per cada dos euros que la Generalitat inverteix en Drets Socials, gairebé un euro addicional se’n va net cap als bancs i els fons creditors per pagar exclusivament el preu del deute adquirit.

Cal tenir ben present, doncs, que cada euro addicional que el pressupost necessita per a pagar bancs o el Tresor és un euro que es resta de la “despesa no financera”. Això limita la capacitat de finançar partides com les de sanitat, educació, habitatge i infrastructures.

Per a acabar-ho d’adobar, la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) ha alertat en un informe, presentat dimecres passat, que la despesa en interessos del deute de les comunitats autònomes es triplicarà entre el 2022 i el 2029. Segons els seus càlculs, Catalunya serà la comunitat que més volum de recursos haurà d’emprar per a despesa en interessos el 2029, amb 2.968 milions d’euros, un 188% més respecte del 2022. Els autors diuen que rere aquesta evolució hi ha dos elements principals: d’una banda, l’augment dels tipus d’interès a què han de fer front les hisendes locals i, d’una altra banda, l’elevat volum d’endeutament acumulat per les comunitats. Cal dir que no hi compten cap condonació de part del deute.

No sé fins a quin punt l’estudi, que no he vist, pot ser fiable, però supera amb escreix les previsions que va fer l’any passat l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que calculava que, el 2028, el cost del deute català ascendiria a 2.456 milions; i el 2029, fins on arriba la projecció, a 2.545 milions. Tampoc no sé el grau de fiabilitat d’aquesta previsió.

En definitiva, no sé si tenen raó o no, però em semblen xifres molt elevades si les que sabem oficialment d’aquests darrers anys són certes. Però, en tot cas, em sembla una indecència perdre el temps analitzant xifres i fets que fan massa pudor. Mantinc allò que pensava fa mig any, si de cas, amb una càrrega superior d’emprenyament: la sensació –després d’allò que hem viscut aquests darrers mesos– que el país s’esmicola i no en volem ser conscients.

La maldat intrínseca d’aquest cercle viciós és que ens col·loquen un deute que no hauríem hagut de necessitar mai i, a sobre, ens cobren interessos; alhora, deixen que el país caigui a trossos. Aquests interessos no són la part més important de la injustícia que es fa amb Catalunya, evidentment, però representen la cirereta cada any que passa. Que se’ns en foten, vaja. I ací, mentrestant, molts sembla com si sentissin ploure.