Ramon Mas: “Volia tancar l’inadaptat adolescent i començar a parlar de l’adult i el món que el supera”

L’escriptor i editor Ramon Mas torna a les llibreries amb una novel·la ambiciosa: Sempre és massa tard (L’Altra Editorial). Hi presenta una història coral situada a la ciutat de Vic actual, en el si d’una família afectada per una pèrdua involuntària que trenca la vida de tots els membres. La història comença amb en Nofre (trenta i pocs anys) i la Naima, que són els pares d’una parella de bessons de dos anys i mig (la Mireia i l’Ahmed). Un dia, en Nofre surt a córrer i cau en una escletxa temporal. Quan recupera la consciència han passat quinze anys per a tothom menys per a ell. Quan torna a casa, la dona té un altre marit i els bessons són uns adolescents de disset anys. La reaparició farà que els fills descobreixin el pare biològic absent, de qui no sabien res. La situació farà implosionar la família.

Parlem d’aquestes vides trencades, de l’abandó i de la pèrdua, de la voluntat de Ramon Mas de construir una novel·la de personatges, costumista, a la manera d’Elizabeth Strout, però amb un component de ciència-ficció que hi aporta un caràcter propi. L’entrevista també enllaça amb les coses que l’autor explicava a VilaWeb el 2024, quan va publicar la novel·la anterior, Murs invisibles (L’Altra Editorial), i de com s’ha materialitzat el canvi de cicle que començava tot just aleshores.

—Sempre és massa tard és una novel·la de vides trencades. Tots els personatges, protagonistes i secundaris, tenen aquest tret que els marca. És això que volíeu explorar amb aquest nou projecte literari?
—Sempre passa que les persones que tenen un drama al darrere són més interessants. És com un plus. Volia explorar les vides trencades d’una família, a partir d’un fet involuntari: en Nofre, amb la millor intenció del món, quan intenta de tornar a casa destrueix la vida de la dona i dels fills. Però la novel·la té un to tan concret, tan melancòlic, agredolç (això que té la vida), que és bonica i trista alhora. Per això tots els personatges que hi van apareixent arrosseguen un estigma. I aquest estigma els ha dut on són. No tots són personatges enfonsats. Alguns sí, però n’hi ha que se n’han sortit. Apareixen diferents moments vitals de la tragèdia de cadascú. Cadascú a la vida arrossega la seva tragèdia, el seu drama. I amb els protagonistes de la novel·la veus el drama sencer: com cauen i com s’aixequen, si és que s’aixequen, i què en surt després.

—És una novel·la coral que presenta una galeria de personatges atractius i versemblants. És molt humana, perquè els pots comprendre tots, encara que no t’agradin.
—Sí, perquè el mateix protagonista és una mica pusil·lànime. És clar, el desafiament en aquest cas era construir personatges. Hi ha molta tendència en la literatura catalana a construir protagonistes que sovint són una versió adulterada del mateix autor. En canvi, jo tenia la intenció d’escriure una novel·la novel·la, amb tot un seguit de personatges que no són tu. I donar-los una vida, un drama, un motiu per a viure, un motiu per a sofrir. I això s’aconsegueix a partir de les relacions entre ells. Cada personatge protagonista té uns motius, uns drames, uns somnis, unes penes… i per això no et col·loques en el punt de vista d’un de sol, sinó que et situes en l’escena. Volia fer això. I, per fer-ho, m’he llegit tota l’obra d’Elizabeth Strout.

—Elizabeth Strout com a referent?
—I no és el meu tipus de literatura habitual. Però l’he llegida per entendre com ho fa. I com ho fa en Richard Ford? Com ho fan aquests autors nord-americans que plasmen en un paper un tros de vida de gent i saps com se senten tots; i les escenes hi adquireixen importància perquè saps, com a lector, com se senten tots els personatges. Volia intentar de fer això. És clar, del meu món estant.

—La sensació és que, a l’hora d’encarar aquest llibre, teníeu molta ambició literària.
—Fins ara només havia fet nouvelles, no havia fet peces de més de 140 pàgines. I sí, volia fer una novel·la, amb molts personatges, amb un arc temporal gran i que, tot i això, aconseguís de mantenir el ritme, l’interès, els personatges… És amb diferència l’obra més ambiciosa que he escrit. I estic content i orgullós d’haver-ho aconseguit. Perquè és exactament la novel·la que volia. Al lector li agradarà més o menys, però era l’obra que volia fer: aquesta idea de ciència-ficció com a manera d’articular un drama familiar. Podria ser un capítol de La dimensió desconeguda. Però què passa a partir de l’element fantàstic? Doncs que es despleguen les relacions humanes, que és l’aspecte que en el fons m’interessava. 

—Aquesta estratègia d’introduir elements que no formen part de la realitat, que passen en l’àmbit de la ciència-ficció, genera una estranyesa que ajuda a crear aquest ambient que n’heu dit de tristesa o malenconia. L’element fantàstic potencia l’estranyesa dels personatges sobre el mateix fet de viure.
—Vaig arribar a la conclusió que en aquesta novel·la hi ha un punt de confusió i un punt de meravella. Un punt de “no sé què hi passa exactament” i alhora “estic fascinat de no saber què hi passa exactament i vull tirar endavant”. És el misteri. Al final, és un llibre a l’encalç d’un misteri. I les pedretes pel camí fins a arribar a casa, les he deixades de manera molt pensada. Perquè, al cap i a la fi, és una tornada a casa.

—Ara m’heu fet pensar en l’Odissea.
—La del film del Nolan segur que no [riu]. Però sí, no hi havia pensat. És clar, en Nofre ha perdut casa seva i hi vol tornar. Però hi ha un moment que accepta que no hi pot tornar i decideix de viure. En Nofre té dues intencions clares. La primera, recuperar allò que ha perdut; i, en el moment que ho intenta, ho destrueix tot. I, la segona, entendre què ha passat. Perquè pensa que si entén què ha passat, potser també podrà recuperar tot allò que ha perdut. Aquest és el drama. Però aquest drama només es podia aconseguir amb aquest punt de fuga diguem-ne fantàstic.

—L’element fantàstic hi intervé com a motor, però diria que les històries de cada membre de la família són tan vivaces i complementàries que funcionen al marge d’això.
—Aquesta és la idea, perquè he escrit un drama familiar! Que el detonant sigui un element de misteri que fa que vulguis tirar endavant no impedeix que la novel·la sigui un drama familiar amb totes les de la llei. I el pinyol del llibre són les relacions d’una família trencada. Un pare abandona la família d’una manera involuntària i dos fills descobreixen a l’adolescència que han estat abandonats. I com això pesa o no pesa. Com afecta els fills, com afecta la dona i el seu nou marit, que els ha fet de pare. I, sobretot, la història va del trencament de relacions dins la família, per una cosa que no s’ha pogut controlar.

—Això que dieu, que a la novel·la hi ha un punt de confusió i un punt de meravella, és interessant.
—És que a mi aquest element de meravella i confusió, com a lector, em genera un plaer molt gran. Hi és a tots els meus llibres. I en aquest, la trama familiar em dóna la profunditat i el misteri em dóna el plaer lector de no saber què passarà. És afegir a les històries clàssiques d’Elizabeth Strout aquest element fantàstic.

—L’element fantàstic fa que no es pugui controlar tot.
—En aquesta novel·la hi ha un punt de fuga que s’escapa de la realitat que et genera aquesta sensació que no ho controles tot, que hi ha alguna cosa que passa però… A mi m’interessa molt la ciència-ficció que passa aquí. La cosa interplanetària no m’interessa exactament. M’interessa la ciència-ficció que passa aquí i la més quotidiana possible. Un element de distorsió de la realitat que posa les relacions en llocs no habituals. És apujar el volum de les emocions humanes i els perfils psicològics dels personatges.

—Situar la història a Vic també és un aspecte que fa la història molt pròpia i pròxima. La mare és magribina de família musulmana i el pare és vigatà, una família mixta. És l’exemple d’un munt de petits detalls més que aporten la força al relat. Tot això fa la novel·la molt versemblant i molt pròxima. Feu literatura del vostre lloc.
—Per a mi això és important. Perquè d’aquesta manera et fa sentir més pròxima la història. Són personatges que podries conèixer. I la qüestió de la família mixta que dius, la volia tractar amb normalitat. Que el fet de ser marroquí no sigui el tret distintiu del personatge, com tampoc no és un fet distintiu a la novel·la que la filla sigui lesbiana. Els personatges tenen un drama intern, que és un altre. M’interessava normalitzar personatges de tota mena.

—I el fet de situar l’acció a a Vic?
—És que no em passaria pel cap de fer-ho en un altre lloc, en un lloc que no conegués. Suposo que té un valor per al lector que s’hi pugui identificar. És que no ho sabria fer d’una altra manera. Sempre ho he fet així. Omplir de mitologia o de literatura o de punts de fuga o de capes un lloc que ja coneixes, una realitat que ja coneixes, això és bonic. És allò que fa Ferran Garcia a Guilleries i a Sau. Ho fa a partir d’històries que van passar fa temps. Jo m’he inventat una història que passa en el present i en un futur pròxim. En tots dos casos és mirar-te d’una altra manera un lloc que ja coneixes. I que els personatges siguin quotidians, sí, ho he intentat. He intentat de fer costumisme. Volia fer costumisme de ciència-ficció.

—Feu literatura del lloc.
—Ressignifiques una mica aquest lloc, hi dónes una nova dimensió. Per això, en aquest cas he deixat de fer el poble imaginari i he anat a fer Vic directament, perquè crec que té un valor, té un paisatge molt concret i això fa créixer el llibre, també. 

—Lligat a les vides trencades, també hi ha un altre tema que diria que és recurrent en la vostra literatura: la idea de la pèrdua.
—Sí, hi ha dos temes o tres que hi són, al llibre. Ara, la pèrdua en aquest llibre, a diferència de tot allò que havia escrit fins ara, no tens la sensació que sigui irrecuperable. La pèrdua central d’aquest llibre és alguna cosa que potser es pot tornar a aconseguir. Sempre hi ha aquest punt d’esperança. És un llibre que no acaba de perdre l’esperança. Ara, més que pèrdua, hi veig l’abandó.

—L’abandó i la pèrdua van molt de bracet. L’acció és l’abandó, però el sentiment és la pèrdua.
—I totes les reaccions dels personatges respecte d’aquesta pèrdua són diferents. Per a un és tirar endavant, per a un altre és mirar cap a un altre costat, per a un altre és tornar a començar, per a un altre és intentar de recuperar-ho tot i per a un altre és negar-ho. Hi havia una voluntat molt clara de veure els diferents posicionaments respecte d’aquesta pèrdua. I com es relacionen entre si i no són fixos ni tancats. Totes aquestes pèrdues no són mai definitives. Passa que quan els personatges volen tornar enrere, no poden tornar al mateix indret, ja és un lloc diferent, ha canviat. Al llibre no hi ha ningú que recuperi allò que ha perdut, però sí una mica. I a vegades aquesta mica pot ser el consol.

—A la novel·la també hi ha la voluntat de tractar temes actuals que són inquietants.
—L’addicció a la ficció, sí. M’interessa molt com a tema de fons sense desenvolupar-lo, però no desapareix en tot el llibre, és una constant. I et diré que és la primera cosa que hi havia en aquest llibre. La idea de fer una novel·la sobre una persona gran, de vuitanta anys o noranta, enganxada a la ficció, amb el cos fet una merda: l’única cosa que li queda és viure a través de construir històries. És una idea molt antiga. És una idea que ha quedat després com un paisatge de fons, però que em permet de buscar una certa evolució de la societat i marcar el pas del temps. A la novel·la passen cinquanta anys i més.

—També és interessant com us mireu el tema de la pobresa i de la indigència.
—Quan abans parlàvem de la pèrdua, no és només la de la família. En Nofre ho perd tot, perquè també havia muntat una empresa i la perd. I, tot i que això no li importa, perquè el que li importa és la família, aquesta situació el converteix en indigent i, en aquest món, hi troba una altra família. Són gent que fan comunitat, que fan pinya, quan ell es troba ben sol. Hi fa uns amics i es crea un nou començament, dels marges estant, fora de la societat i de la maquinària capitalista. Passa que, com a les tragèdies gregues, allò que has fet a la vida no t’abandona mai i saps que un dia tornarà per a esclafar-te i fer-te pagar les coses que has fet. El pèndol torna.

—Hi ha bastants morts…
—I un enterrament! Havia dit que no tornaria a escriure cap més enterrament i mira, hi torna a haver un enterrament que, a més, és crucial i hi ha l’acompanyament d’aquesta mort. Perquè ara és el tema.

—Què voleu dir, que ara és el tema?
—Fins ara el tema era la vida amb la visió de l’adolescent. Ara no, ara és l’acompanyament a l’adultesa.

—I va lligat amb un altre llibre que heu publicat enguany, Un llibre per parlar amb fantasmes (Males Herbes).
—Ara ja no és l’amic que es mor pel camí o la gent que queda enrere, sinó aquest anar cap a la mort a poc a poc i l’acompanyament d’aquest procés. O sigui, la mort lenta, no la mort ràpida i sobtada. Una persona que es mor a poc a poc i tens temps d’acompanyar-la, tens temps de parlar-hi, de conviure-hi. I això hi és una mica aquí, tot i que poc, perquè els personatges no ho han fet bé, però hi és. Aquest tema m’interessa molt ara.

—Aquest és, doncs, el canvi de cicle que el 2024 explicàveu que començàveu a notar?
—I la voluntat d’escriure una bona història, un drama familiar amb elements de ciència-ficció. I potser la novel·la vinent serà amb elements de terror, qui sap. Però sí que hi havia en aquest canvi de cicle la voluntat de tancar el tema de l’adolescent inadaptat per començar a parlar de l’adult i el món que el supera. És anar-te adonant i acceptant que hi ha un munt de coses que no pots controlar i que cal anar trampejant i posant les coses a lloc de la millor manera possible. Perquè saps que, d’aquí, ja no te’n pots escapar, perquè ja ets a dins.