Els amors de Purificació Mascarell

Sé que no n’hauria de parlar encara, que és massa aviat, que no n’he vist ni la coberta i que ves si en poden passar, de coses, d’aquí a l’octubre, la memòria és tan curta que qui se’n recordarà, d’aquest article, quan sí que en sigui l’hora i s’hagi posat en marxa la maquinària de la distribució i els aparadors de les llibreries i les entrevistes i les xarxes i les presentacions i tot, quan sí que toqui i faci falta i no pas ara.

Sé que no n’hauria de parlar encara però és que no ho puc evitar.

Ho he intentat, de debò que sí. I tinc un article embastat sobre Passolini i el futur que ens dibuixava (força esgarrifós de llegir des del nostre present tan ben descrit fa cinquanta anys, ho aviso des d’ara), i com que no em semblava adequat començar el curs amb aquella foscúria però encara em resistia a la temptació Mascarell, havia pensat també en l’Onze que s’acosta i en algunes seves significacions, però no hi ha hagut manera: ha estat més fort això que sento encara, una setmana llarga després d’haver llegit la darrera pàgina del nou llibre de Purificació Mascarell, i he pensat que, al capdavall, demà qui sap, que demà potser un tramvia o un piano que cau des d’un quart pis mentre passo distretament per sota del tros de vorera que té assignat en línia recta o el que sigui que em reservi la fatalitat, i que la divisa que explicita que la vida és ara val també per a aquestes ocasions, i que feina feta no té destorb, i que vés on et porti el cor, i que visca la vida i visca l’amor.

En resum seria una mica això.

Simples ganes de dir que m’ha agradat tantíssim.

Sé perfectament i assumeixo que sóc una privilegiada. Des de determinats punts de vista. Els que m’importen, precisament. Per exemple i concretament, el punt de vista que ha permès que aquest estiu hagi tingut a les mans un grapat de fulls impresos en paper reciclat, no pas les galerades encara sinó l’esglaó previ, mirar i remirar i repassar una altra vegada encara el text que ja gairebé-gairebé es dóna com a definitiu (gairebé, que vol dir que mai del tot, que consti) i enviar-lo a unes quantes persones aviam què en pensen. Tenir la sort (el privilegi, ja ho havia dit) que una d’aquestes persones siguis tu.

La Purificació Mascarell és de Xàtiva. Escriu. Fa classes a la Universitat de València. Ha tingut una filla. Ho sabreu quan llegiu aquesta seva darrera obra, que du per títol Borumballes, que publica Periscopi, que arribarà a les llibreries a començament d’octubre i que és una meravella. Una crònica íntima de la maternitat, de la vida que empeny i que sempre guanya, de la confiança plena i de la consciència de les dificultats i dels dubtes també, de les arrels tan fondes; una carta d’amor als pares, als avantpassats que es fan llegenda (la història del llaurador davant d’un rei i que no li parla en castellà, la del roder Galima que s’ha convertit en refrany, la de l’agulla saquera per a anar al cinema); una nostàlgia i una tristesa i una esperança que els és immanent. Un amor incondicional cap a la filla que encara no és i que t’estimes per sobre de tot, cap a la filla que ja té nom i que batega i que neix i que somia i que pateixes i que rius i tu també. Un amor de llengua, indestriable, atàvic i en projecció alhora; un amor de llengua que ho amara tot.

“D’entre totes les raons possibles per a tindre un fill, potser la més absurda siga la de voler transmetre-li la llengua.” Així comença Borumballes i així transcorre com un riu tranquil i insondable. Història íntima, relat familiar convertit ara en literatura i compartit així sense que perdi ni un bri d’autenticitat. Això aconsegueix Purificació Mascarell en aquesta obra: que, en llegir la seva història, les seves històries aquí trenades amb delicadesa i determinació, cada paraula amb les seves evocacions (“La paraula espàrrec. El concepte anar a fer espàrrecs. Aspàrrecs”), tinguem consciència de la literatura sabent que, a sobre, és veritat.

Un consell només, si m’ho permeteu: llegiu aquesta petita joia. Riureu i plorareu i tindreu un bell escut per a temps convulsos. Un tocar de peus a terra i recordar les coses importants. Que hi hagi o no una ena al final d’un nom, per exemple, tan sols una ena, tan poca cosa en aparença i tanta càrrega que du, els pares que repassen obsessivament el paper al registre civil, l’emoció i la insistència i tornar-ho a comprovar: la primera Purificació de la família que consta tal com es diu. Preguntar-se després si a ella li importarà, si algun dia, quan ja no hi siguin, evocarà aquella obstinació dels seus pares. Esperar que sí i deixar-la per escrit.

I ja està. Tan sols un darrer afegitó encara: quan tingueu a les mans aquest llibre, llegiu-lo a poc a poc, si podeu. Com si fos un bon vi d’Alacant. Com si contempléssiu un quadre inèdit del vostre pintor preferit. Com si un vespre tranquil us oferís per compartir la millor posta de sol. Poseu aquí el vostre “com si” i llegiu-lo amb les mateixes ganes d’assaborir-lo plenament.