On és la pilota?

L’espai és una dimensió bàsica en la interacció humana que es manifesta en molts aspectes de la llengua com, per exemple, en l’ús de demostratius, com aquest o aquell, per a descriure la distància entre objectes i parlants, com explica Àlex García en aquest altre article, o en l’ús de preposicions com sota o davant de, o, com veurem en aquest article, de punts cardinals o paraules com dreta i esquerra per a situar objectes a l’espai.

Els marcs de referència espacial són sistemes de coordenades que utilitzem per situar uns objectes respecte d’uns altres. Mirant la fotografia següent, utilitzada com a material d’elicitació al projecte MesoSpace, que estudia la cognició i ús de llenguatge espacial a Mesoamèrica, podem dir que l’entitat situada és la pilota i que el punt de referència és la cadira. Es tracta, bàsicament, d’imposar una perspectiva a la situació que estem descrivint. Tot i que, des de la nostra perspectiva com a parlants de català, pugui semblar normal imposar l’eix sagital del nostre cos sobre els objectes que situem a l’espai, i parlar d’objectes que són a l’esquerra o la dreta d’uns altres, aquest fenomen no és universal i, de fet, hi ha llengües en què això no és possible.

Un dels llibres de referència en aquest sentit és Space in language and cognition, del lingüista Stephen Levinson, publicat l’any 2003, on s’abasta tant la diversitat com la unitat en l’expressió lingüística de l’espai mitjançant els anomenats marcs de referència des d’un punt de vista comparatiu. L’autor proposa una classificació bàsica i fonamental de marcs de referència espacial en tres tipus: marcs intrínsecs, marcs egocèntrics o relatius i marcs geocèntrics o absoluts. Una llengua pot fer-ne servir més d’un. El marc intrínsec és aquell que descriu l’element situat respecte de les parts intrínseques del punt de referència, com poden ser la part davantera o el respatller de la cadira de la fotografia: un exemple és la frase la pilota és al davant de la cadira. El marc egocèntric o relatiu és aquell que descriu l’element situat respecte a l’observador: un exemple és la frase la pilota és a la dreta de la cadira. El marc geocèntric o absolut és aquell que descriu l’element situat respecte als punts cardinals (o, en alguns casos, respecte a un accident geogràfic com el mar o una muntanya): un exemple és la frase la pilota és a l’est de la cadira (imaginant que l’est estigués situat cap al davant de la cadira). El marc de referència relatiu és l’únic que varia amb l’observador, els altres dos es mantenen constants; és a dir, si l’observador se situés a l’altra banda de la cadira de la fotografia, la pilota encara seria al davant i a l’est de la cadira, però a l’esquerra (i no a la dreta, com abans).

En català, els marcs de referència intrínsec i relatiu són possibles, mentre que el marc absolut en general no ho és, almenys quan parlem de localitzar objectes a petita escala. Algú de la Garrotxa o d’altres parts de les comarques gironines pot posar alguna cosa al cim de la taula, en lloc de sobre la taula, però aquest patró és excepcional. A gran escala, sí que podem dir que Girona és al nord de Barcelona o que el Palau Robert és a la banda mar de l’avinguda Diagonal, o parlem de la sortida muntanya Besòs de l’estació de metro Urgell, però no que la tassa sobre la taula és al nord del plat. Els parlants d’altres llengües del món, com el guguu yimithirr (Austràlia) o el tzeltal (Mèxic), però, sí que fan servir majoritàriament marcs de referència absoluts per situar objectes respecte d’uns altres: els parlants de guguu yimithirr fan servir els punts cardinals i els del tzeltal, accidents geogràfics locals. El guguu yimithirr ens fa qüestionar-nos la nostra manera de situar objectes en l’espai, perquè els parlants es refereixen als punts cardinals en gairebé totes les descripcions espacials i de moviment. Per exemple, ells diuen que apaguis el forn girant el botó ‘cap a l’oest’ –guwaar– o que t’has deixat el tabac ‘a la part sud’ –jibaarr– de la taula.

En tzeltal, es poden utilitzar tant els marcs de referència intrínsecs com l’absolut. El marc relatiu no és una opció en tzeltal, ni tan sols per als parlants bilingües que parlen castellà, una llengua en què s’utilitzen els marcs de referència relatius sovint, com en català. El marc de referència intrínsec es basa, en part, en l’ús de noms per a parts del cos projectades en objectes: els parlants de tzeltal parlen de ‘l’orella’ –chikin– de la taula per referir-se a la vora i del ‘cap’ –jol– de la muntanya per referir-se al cim. L’ús de la perspectiva absoluta es veu quan els parlants de tzeltal diuen que l’ampolla és ‘turó amunt’ –ajk’ol– de la cadira o que has de posar la peça del trencaclosques ‘turó avall’ –alan. Aquests dos exemples s’afegeixen a uns altres casos d’exotisme lingüístic sota revisió, és a dir, de biaixos que ens fan pensar que els trets de les llengües que no parlem els europeus, com el guguu yimithirr o el tzeltal, són més exòtics del que en realitat són.

A banda de la llengua, els marcs de referència espacial també es fan palesos en la cognició. La hipòtesi principal és que hi ha una coherència entre la manifestació lingüística i cognitiva dels marcs de referència dels parlants d’una llengua. Els resultats de diversos estudis corroboren aquesta hipòtesi. Una de les tasques no lingüístiques que es van dur a terme amb els parlants de tzeltal és la dels animals en fila. El parlant se situa entre dues taules: primer ha de memoritzar una fila de quatre animals de joguina (una vaca, un porc, un cavall i una ovella) en una certa direcció (horitzontal respecte al participant), i ordenats l’un respecte l’altre de forma aleatòria; després, el parlant es gira 180 graus i reprodueix la fila d’animals que recorda de l’altra taula. Si la fila d’animals se situa cap a l’esquerra del participant a la primera taula i també cap a l’esquerra a la segona taula, el participant està utilitzant un marc de referència relatiu; si la fila d’animals se situa cap a l’esquerra a la primera taula i cap a la dreta a la segona taula, el participant està utilitzant un marc de referència absolut, atès que la direcció dels animals no varia segons la localització del participant. Els parlants de tzeltal, que utilitzen freqüentment marcs absoluts quan parlen, els utilitzen també en tasques no lingüístiques com la de la fila d’animals. En el mateix estudi, es va provar la mateixa tasca amb parlants de neerlandès, els quals utilitzen freqüentment marcs de referència relatius, com els parlants de català, i, efectivament, els resultats mostren que aquests parlants també reproduïen les files d’animals a partir de l’orientació del seu cos. En resum, tant parlants de tzeltal com de neerlandès són en general coherents en l’ús lingüístic i cognitiu de marcs de referència espacial.

Tots utilitzem sistemes de coordenades, anomenats marcs de referència espacial, per situar objectes a l’espai. La diferència rau en quin element prenem com a punt de referència: un altre objecte, nosaltres o punts cardinals i accidents geogràfics. Tot i que en català és habitual que els parlants tinguin una perspectiva relativa, hi ha parlants d’altres llengües, com el tzeltal, en què no existeix aquesta possibilitat, i que utilitzen freqüentment marcs de referència absoluts, com és el cas del guguu yimithirr amb els punts cardinals o el tzeltal amb accidents geogràfics com les muntanyes i els turons. Aquest fet no és només lingüístic: sembla que hi ha coherència entre els marcs de referència espacial que utilitzem quan parlem i els que utilitzem quan memoritzem i organitzem l’espai.

Jose A. Jódar Sánchez, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat i professor a la Universitat de Barcelona i l’Institut del Teatre.