Habitatge? Va, xiquets, que ara ja sobreu…
Al poble, quan jo era un xiquet, els majors deien que les coses que no es volen fer davant la gent es fan de matinada. Supose que a Barcelona deu passar igual. Perquè la nit de diumenge a dilluns, passades les dotze, la Guàrdia Urbana –amb els Mossos al darrere, que sempre fan bona companyia quan es tracta de coses de repressió– va entrar a la plaça de Catalunya i va fer plegar a la força l’acampada per l’habitatge.
Ha durat quaranta-vuit dies. I ara han desmuntat cent cinquanta tendes, diu l’ajuntament, i han tret quaranta-cinc tones de deixalles, xifra que han remarcat amb aquella satisfacció del qui ha pesat les llonganisses i vol dir que el resultat està molt bé. Poc després de les quatre de la matinada, més d’un centenar de desallotjats caminaven cap a la platja per acabar-hi la nit, i encara hi són. I no cal dir que al novembre, a la platja, hi deu fer una humitat considerable.
Aquesta acampada tenia un mèrit extraordinari: durant un mes i mig va ser l’acampada més benvista de la història municipal. La plaça de Catalunya no és la primera vegada que veu una ocupació política –de fet, comença a semblar una tradició. Però aquesta vegada el batlle Collboni i la consellera d’Interior van descartar-ne efusivament i unes quantes voltes el desallotjament –invocant el dret de protesta, cosa sempre molt respectable. No ens hauria d’estranyar, però, si tenim en compte que el seu cap –el president espanyol, Pedro Sánchez– va trobar que la vaga general de l’11 de novembre deia molt del país, “per a bé”. I què voleu que us diga? Un govern que aplaudeix una vaga general que li convoquen mentre governa és una cosa que els tractats de política em sembla que no havien previst. I que demostra que en aquest ram de la política encara es pot innovar.
La cosa, evidentment, tenia la seua lògica –no sé si dir la seua trampa–, i era una lògica –no sé si dir una trampa– comercialment impecable. Els decrets de l’habitatge havien fracassat al congrés espanyol; era una bona oportunitat per a fer campanya i calia que algú en tingués la culpa. I calia que es veiés. I les tendes són molt vistoses. Fan bonic als telenotícies, donen un fons humà als mítings i estalvien la pregunta enutjosa que el PSOE no vol que es faça ningú: què caram han fet ells amb l’habitatge? Què han fet els socialistes, que manen de fa vuit anys a Madrid i de fa una bona temporada a Barcelona, per resoldre aquest problema gravíssim? Quina culpa hi tenen, en definitiva, en tot això que passa?
Després va passar la vaga. Dimecres, manifestacions. Dijous, decret convalidat per un vot fent una trampeta legal que cap altre govern no s’havia atrevit mai a fer. Divendres, campanya. I diumenge a la nit, la Guàrdia Urbana a netejar. El calendari, quan el deixen parlar, té una eloqüència que jo no sóc capaç de millorar. Ningú no ha dit “va, xiquets, aneu-vos-en, que ara ja sobreu”, és clar. Però és que aquestes coses no es diuen: es fan a la una de la matinada. O això deien els majors del meu poble.
El batlle Collboni –que és gairebé tan de dretes com el president Illa– ha explicat la repressió sobre els acampats dient que cal garantir “la normalitat, la convivència, la seguretat i la salubritat”. Quatre substantius, tots excel·lents, que no hi ha cap veí que puga discutir. Tu diràs! Però sobta –o jo no ho acabe d’entendre– que la salubritat haja tardat quaranta-vuit dies a preocupar el municipi, i que s’haja tornat tan urgent quan ja ha passat la vaga general i just la setmana que toca presentar el programa de Nadal. Perquè, recordem-ho, l’ajuntament ja havia avisat que, amb tendes, la plaça es veuria privada d’uns llums magnífics, d’autor i no sé quina cosa més, que s’havia previst d’instal·lar allí. Doncs mira, ara ja no hi ha tendes i Collboni podrà fer, tot content ell, un altre acte de campanya inaugurant la cosa lumínica. Per a defensar-se de les crítiques, diu que la seua feina, ara, no és fer campanya. I he de dir que aquesta és potser l’única cosa que em crec, perquè la campanya ja l’havien feta les tendes.
Bromes a banda, en tot plegat hi ha un detall que em sembla particularment repugnant. Aquestes darreres setmanes les organitzacions que s’encarreguen del sensellarisme havien avisat que a l’acampada hi dormia molta gent que no tenia cap altre lloc on anar. L’acampada per l’habitatge havia acabat essent –literalment– habitatge. I jo no puc sinó preguntar-me si és per això que de sobte feia tanta nosa. Perquè la protesta l’aprofitava el PSOE. Però si la protesta es tornava evidència, aleshores ja no era igual, ni interessava tant.
A la França de la Quarta República hi havia un polític de la Corresa, Henri Queuille, metge de poble, tres vegades cap de govern, un home gris, prudent, incombustible, que té una biografia apassionant. I li atribueixen una frase que és tot un tractat de cinisme polític: “Les promeses només obliguen els qui se les creuen.” Que això passa ja ho sabíem. Però la novetat, ara, és la pressa: falten tretze dies per a votar i la promesa de fer de l’habitatge una línia vermella infranquejable ja dorm a la platja mentre el PSC prepara el pròxim xou. Jingle bells, jingle bells, jingle all the way…
PS. Fa unes quantes hores que hem estrenat No sabeu qui votar el 29-N?. És un qüestionari que segueix el format de Tinder, per ajudar-vos a trobar quin partit s’acosta més a les vostres posicions. És un joc, basat en els programes i les posicions dels partits, que cal entendre com allò que és i com una peça més de l’ampli desplegament electoral que fem en aquest diari.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.