El president Companys i els assassins

Entenc que algú es puga sorprendre pel que explicaré ara, però sempre he pensat que una de les experiències que més m’han ajudat a entendre la humanitat és haver viscut situacions de guerra, haver treballat com a periodista en unes quantes guerres. Això m’ha permès de veure la pitjor part i la millor part de les persones, tot a la vegada. I entendre, també, fins a quin punt una guerra, aquesta barreja al·lucinant de vida normal i extraordinària alhora, fa impossible de comparar qualsevol cosa que hi passa amb el món normal. I explica –no dic que justifique, però sí que explica– actituds que no s’entenen ni es podrien entendre sense aquest context.

Recorde perfectament una vesprada a Vinkovci, a l’Eslavònia oriental. Un milicià croat disparava furiosament contra les posicions serbes mentre cridava molt fort, exageradament fort. Es distingia dels seus companys de trinxera per aquesta actitud. De manera que li vaig demanar com era que cridava tant. I em va explicar que en la trinxera serba hi havia el qui havia estat el seu millor amic fins al començament de la guerra i que ara havia de matar-lo perquè –precisament a causa d’haver estat el seu millor amic– sabia massa coses que el podien perjudicar i portar-lo a la mort a ell.

Hores més tard, de sorpresa, la batalla es va complicar i una parella gran –amb una generositat que no podré agrair mai prou– em va fer entrar a sa casa. Vam prendre cafè i vam xarrar una bona estona. Fins i tot vam mirar junts un programa anodí de televisió –una telesèrie italiana de baix pressupost– mentre a fora, a la porta mateix, es disparaven els uns contra els altres. Recorde bé la calma amb què aquells dos vells miraven la tele, abstraient-se dels trets i els crits, i els nervis que jo tenia. Allí, en aquella casa a pocs metres de la via fèrria, vaig entendre que fins i tot en una guerra hi ha dilluns i dimarts, i dimecres i dijous. I que la gent ha de fer la seua vida normal i corrent tant com pot –comprar el pa, mirar la televisió, jugar a cartes o al dòmino, fer una becada…– amb normalitat i naturalitat, modestament, mentre a pocs metres uns altres prenen decisions tan absolutament extraordinàries –i impossibles d’entendre en un altre context– com ara matar el seu millor amic.

Explique això perquè aquests dies ha renascut dissortadament la polèmica sobre el paper històric del president Lluís Companys. Fou arran de l’acusació d’assassí que Vox formulà en contra seu i arran del suport que Aliança va donar a les seues queixes, en el sentit que diuen que ataquem la llibertat d’expressió aquells qui protestem perquè li siga permès de dir impunement una barbaritat com aquesta.

Que el president Companys va haver de prendre decisions extraordinàries i discutibles en plena guerra –decisions que segurament no hauria pres mai en temps de pau– és una obvietat. Com va fer Churchill, com va fer De Gaulle, com fa Zelenski i tothom qui viu abocat a aquesta disrupció final i absoluta de la vida quotidiana que hem acordat d’anomenar “guerra”. 

Però allò que diferencia aquestes persones –Companys, Churchill, De Gaulle o Zelenski– dels assassins és que els assassins maten en temps de pau. O, per a ser més precisos, maten quan no hi ha guerra. Assassí ho és –clarament i documentadament i fins pocs mesos abans de morir-se– Franco, l’home que va ordenar, precisament, de matar el president Companys. I aquesta qüestió tan senzilla d’explicar i d’entendre és la distinció clau, el matís determinant, que fa que com a societat tinguem l’obligació de respectar la memòria del president màrtir i de no tolerar de cap manera que ningú –i menys que ningú els hereus directes de Franco– prove d’embrutar-la.

PS. A la porta mateix de casa, perquè siga el primer que veja tothom, tinc un dels meus escasos tresors, una litografia de Manolo Boix que pinta, que descriu, les glorioses mans del Genovès. Ara, fa unes hores, s’ha mort el gran pintor de l’Alcudia i jo em mire el dibuix amb una pena infinita. Com diu Núria Cadenes en aquest article de fa anys, un Boix és un Boix. I no hi ha, no hi ha per a mi, amb qui puga comparar-se.