Els preus passen una factura descomunal a Trump

Paul Krugman, premi Nobel d’economia, escrivia al seu blog, divendres passat, unes quantes frases premonitòries sobre les eleccions d’ahir, que han resultat totalment encertades: “Si els republicans tenen un enfonsament tan estrepitós com indiquen les enquestes, serà per dues raons principals. Una és la corrupció descomunal de Trump, que finalment sembla que va agafant força, com a tema de campanya, només superada pel cost de la vida. L’altra és l’alça vertiginosa dels preus de l’energia, que són una de les principals causes de la inflació general i resulten especialment visibles, perquè s’anuncien en grans cartells a totes les gasolineres del país.”

I ho reblava dient que la situació era summament irònica, perquè les promeses de Trump de reduir dràsticament aquests preus van ser un tema central de la campanya del 2024: va citar xifres i va afirmar que reduiria els preus de l’energia a la meitat en un termini de dotze mesos. Com sabem, per desgràcia seva i dels republicans, ha passat la contrària. Els preus de la gasolina, i especialment del dièsel, s’han enfilat, principalment a causa de la catastròfica guerra amb l’Iran.

En la desfeta republicana, evidentment, hi han pesat més coses, com la violenta i implacable política migratòria, que ha fet caure la bena dels ulls a molts estrangers que l’havien votat ara fa dos anys, com també les fortes retallades a la sanitat, que angoixen moltes famílies de rendes baixes. A més, se senten enganyats, i això no es perdona.

Amb el reduccionisme que demostren molts nord-americans en els raonaments a l’hora de votar, probablement allò que ha acabat decantant la balança ha estat el preu del combustible, que feia renegar aquell qui omplia el dipòsit contra qui li havia promès un abaratiment. El fet és que abans de la guerra pagava el dièsel a 3,4 dòlars per galó i ahir li costava 6,35 dòlars (per entendre’ns, avui són 1,66 dòlars el litre). En total, la pujada és del 86%, que fa molt de mal als transportistes, als pagesos i a la població, en general. I això tampoc no es perdona.

Sobretot si –com ha fet Trump– no s’ha parat de criticar la pujada del combustible en l’època de Joe Biden. Recordem que durant el seu mandat (2021-2025), el preu mitjà del dièsel als Estats Units va atènyer el rècord històric el juny de 2022, fins a un màxim de 5,81 dòlars per galó. Aquest augment fou durant els mesos posteriors a la invasió russa d’Ucraïna, un conflicte que va originar una forta volatilitat als mercats internacionals de cru i escassetat en el subministrament de combustibles refinats.

El fet més curiós és que ara allò que ha enfonsat els republicans és el preu del mateix producte, però ha arribat a aquest nivell tan alt per causes molt diferents. Biden va haver de trampejar amb el preu que venia d’una crisi bèl·lica en què no tenia res a veure. Ara, en canvi, s’hi ha arribat per la prepotència de l’autòcrata de la Casa Blanca, que creia que atacar i enfonsar l’Iran seria bufar i fer ampolles. I, una vegada més, ha fet el ridícul internacional més espantós, més enllà de la tragèdia dels milers de vides que ha escombrat pel camí. Aquesta absurda guerra molesta molt els americans.

L’única cosa que li ha funcionat bé d’aquests dos anys ha estat la macroeconomia. El PIB s’ha accelerat fortament el tercer trimestre d’enguany, a un ritme “anualitzat” del 3,4% (després del 2,2% el segon trimestre), i ha superat les expectatives dels analistes. Aquesta dinàmica és impulsada principalment per la resiliència de les despeses de consum de les cases (3,8%) i per l’expansió en massa de les inversions en intel·ligència artificial (IA). Part de l’augment del consum privat es deu al recurs als estalvis o al crèdit, sostinguts pel miratge de “l’efecte riquesa”, lligat a la bona marxa de Wall Street. Però una cosa és la macroeconomia i una altra és la microeconomia. I avui no van pas del tot lligades. Per això les bones xifres globals no eviten que les classes mitjanes i modestes sentin l’empitjorament del seu nivell de vida.

A més, les mentides constants per a justificar allò que fa i no té justificació l’han acabat d’enfonsar. El nus de la qüestió és que no ha complert res de tot allò que havia promès. El 2024 deia que el país viuria una nova edat d’or, amb una inflació jugulada (és més alta), amb uns dèficits comercials reduïts (ni amb els nous aranzels no s’han rebaixat), una indústria florent (fora de la IA, no ha florit res més) i un estat federal més eficaç (les retallades de Musk van ser una desena part de la promesa inicial de dos bilions). Dos anys després de la seva victòria, i mentre els republicans acaben de perdre la majoria a les dues cambres del congrés, no solament no s’han aconseguit els objectius, sinó que s’han anat empitjorant en molts casos.

El cost de la vida s’ha convertit en una càrrega feixuga per als nord-americans. I no sols per als més modests, als quals la llei “Big and Beautiful” va suprimir els ajuts alimentaris i les prestacions de l’assegurança mèdica. També molts membres de les classes mitjanes es pregunten, després de deixar la butxaca escurada a la benzinera, per què Donald Trump, al damunt, es felicita en públic dels enormes beneficis obtinguts pels grans grups petroliers.

Trobo molt fort que la setmana abans de la votació, al voltant del 70% dels nord-americans creguessin que estan pitjor en termes de poder adquisitiu que abans de l’entrada de Trump. 

I ara, què canviarà a l’economia? A partir de començament d’any, quan els nous càrrecs electes prestin jurament, els demòcrates podran dictar l’agenda legislativa, tenir un gran pes sobre el pressupost federal i obrir investigacions parlamentàries al president i als seus familiars.

El cap dels diputats demòcrates, Hakeem Jeffries, ja havia advertit abans de la votació que si el seu partit reprenia el control de la Cambra de Representants donaria prioritat a la lluita contra la carestia de la vida. Per això va prometre que lluitaria per anul·lar les retallades a Medicaid, un programa d’assegurança de salut per als nord-americans amb ingressos modests, atrofiat totalment per una llei de Trump el 2025.

El cap demòcrata a la cambra també va dir que volia aconseguir de posar fi al conflicte contra l’Iran, “que ha fet esclatar els preus dels carburants per als americans”, bo i reafirmant el poder constitucional del congrés, l’únic habilitat per a declarar la guerra. Una altra prioritat serà eliminar els aranzels imposats pel president sense el suport del congrés. Aquest programa s’aplicarà “a partir de les primeres cent hores de la seva majoria, a començament de gener”, va assegurar.

Per una altra banda, després de dos anys d’acusar Trump, el seu govern i els seus familiars de corrupció, a una escala inaudita en la història del país, una de les prioritats de la nova majoria serà emprendre enquestes parlamentàries per abordar aquests casos. “Demanarem comptes a qui va infligir a aquest país una corrupció sense precedents”, va dir ahir a la nit Hakeem Jeffries.

Però no seran fàcils els canvis que volen dur a terme. Malgrat la renovació al congrés, Trump conserva palanques de poder importants. Podrà fer ús del vet per a blocar qualsevol text adoptat per les dues cambres. Conserva, a més, nombroses prerrogatives del poder executiu, sobretot en la política migratòria, particularment criticada. I, com ha fet des que va començar el seu segon mandat, el president podrà continuar governant per decrets, en molts aspectes de l’economia.

Per això cal esperar que Donald Trump sigui encara més impredictible i perillós aquests dos anys vinents, amb efectes que haurem de sentir els europeus. Es comportarà “com un goril·la envellit d’esquena argentada”, diu The Economist. El seu narcisisme no li deixa cap més opció. Tanmateix, una cosa és certa: la imatge de guanyador, que tant li demana l’ego de mostrar constantment a tothom, es va diluint com més va més. Si no és que ja s’ha esvaït del tot.