La producció per persona de Madrid és inflada, perquè xucla feina de territoris veïns

La Cambra de Comerç de Barcelona, en col·laboració amb l’equip d’AQR-Lab de la Universitat de Barcelona, ha apujat de tres dècimes, fins al 2,8%, la previsió de creixement de l’economia catalana per al 2026. Durant la presentació d’ahir es va explicar que la revisió respon al bon comportament del PIB durant el primer semestre i a l’impuls del turisme. Ara, s’indica que l’economia catalana mostra un creixement heterogeni i amb signes de moderació. El turisme, per exemple, registra xifres rècord d’arribades i de despesa; en canvi, les exportacions de béns perden dinamisme. La cambra, en definitiva, és més optimista que no la Generalitat, que fa pocs dies també va millorar la seva previsió, fins al 2,6%.

La revisió de l’estimació del creixement era el motiu principal de la presentació, però a l’informe s’hi va afegir un apartat que em van cridar l’atenció.

És un punt important, perquè va al moll de l’os de moltes de les crítiques que s’han fet a l’economia catalana, que diuen que perd pistonada respecte de Madrid, any rere any, quant al PIB i al PIB per capita. Aquest darrer, el 2025, representava el 83% del de Madrid, i el 2000 era el 94%. “La diferència de disset punts percentuals actual, que apareix oficialment, em sembla exagerada. Veuria més normal que fos d’uns cinc punts, com ha estat de fa molts anys”, diu Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra. I, de fet, l’informe demostra això.

Cal tenir en compte que moltes publicacions, sobretot de Madrid, no han deixat de remarcar l’avantatge de la seva estructura productiva i d’una eficiència superior, que, any rere any, fa créixer la distància entre les dues comunitats, des que hi va haver el sorpasso l’any 2017. Segons l’INE, a final del 2025, l’economia madrilenya produïa un 5% més que la catalana, en termes de PIB general, i era un 20% superior si se’n comparava el PIB per capita.

Segons els manuals, el PIB per capita és la dada que cal considerar, perquè, és una eina valuosa per a comparar el nivell de desenvolupament econòmic entre països i territoris. Analitzant el PIB per capita de territoris diversos, es poden identificar disparitats significatives en els nivells de vida. Els que el tenen més alt tendeixen a oferir nivells superiors de benestar, accés a serveis i oportunitats econòmiques. A més, és essencial per a entendre la distància de desenvolupament econòmic.

I afegeixen, no obstant això, que s’ha de tenir en compte que no és l’única mesura de qualitat de vida, perquè no reflecteix la distribució de la riquesa ni alguns altres aspectes importants, com ara la sostenibilitat ambiental. I això en les anàlisis que es fan no sempre es té en consideració.

L’explicació més corrent que es dóna a la diferència creixent entre ambdós territoris és, per una banda, política: “D’ençà del 2017 l’economia de Madrid és la més gran de totes les comunitats autònomes espanyoles. L’últim any en què Catalunya va passar davant va ser el 2016, any previ al referèndum il·legal d’independència, que va causar una estampida d’empreses i capitals a uns altres llocs d’Espanya en cerca de seguretat jurídica”, hem pogut llegir durant molt temps. I coses semblants, és clar. És, com si diguéssim, la lletania oficial que fa la capital espanyola sobre aquells fets.

També hi aporten una raó econòmica. “Les empreses de Madrid facturen de mitjana un 87% més que no les catalanes i tenen de mitjana un 79% més de treballadors. Això és, tanmateix, tan sols una part de la història, perquè si Madrid destaca sobre la resta és, en realitat, per la gran dimensió d’unes quantes corporacions.” I ja se sap que les grans empreses són més productives que no les petites. Per tant, sembla que es pot deduir que l’estructura empresarial madrilenya exhibeix més productivitat i eficiència que no la catalana.

Doncs bé, segons l’informe de la cambra, hi ha dos components que podrien explicar la divergència entre els respectius PIB per capita. Una és la productivitat (PIB/població ocupada) i l’altra la proporció entre ocupats i població total.

Doncs resulta que el primer component, PIB per ocupat, és a dir la productivitat, s’ha mantingut durant el període de vint-i-cinc anys relativament estable respecte de Madrid (96,8% el 2025) i també per hora treballada (95,7%). Si la productivitat es manté, vol dir que pràcticament la major part de la divergència en el PIB per capita s’explica per la proporció entre nombre d’ocupats i població. Aquesta relació era similar a les dues comunitats el 2000 (48,5%), però el 2025 és del 49,5% a Catalunya i del 57,7% a Madrid.

A partir d’aquí, l’informe analitza la divergència en la proporció d’ocupació. Per una banda, la taxa de desocupació no explica aquesta divergència, perquè és pràcticament igual en les dues comunitats, excepte durant la crisi de 2009-2014. I, per una altra, la proporció entre la població activa i la població total és més alta en tot el període a Madrid, però la distància s’ha mantingut estable (1,0-1,3 punts percentuals). Aquesta proporció explica la diferència de nivells, però no l’augment de la divergència d’aquests darrers anys.

Eliminats aquests dos punts, tan sols queda una explicació. Com es podia esperar, resulta que el nombre més gran de població que treballa a Madrid però viu fora de la comunitat explica una bona part de la diferència amb Catalunya. Vegem per què. En el PIB per capita, els ocupats no residents contribueixen al PIB, però no compten com a població resident. Per tant, el denominador del segon element, limitat als residents, és menor i és el motiu que fa créixer la proporció per sobre d’allò que tocaria.

I mancava un punt. Comprovar que la diferència entre els ocupats que treballen a Madrid i resideixen fora i els residents de Madrid que treballen fora és molt superior a la de Catalunya. A més, aquesta diferència entre Madrid i Catalunya ha augmentat aquests darrers anys. Segons dades de l’INE del 2021, treballaven a la Comunitat de Madrid gairebé 350.000 persones que no hi vivien. En el cas de Catalunya eren 104.000. I les que fan a l’inrevés –que viuen a la comunitat i treballen fora– eren 127.000 a Madrid i 62.000 a Catalunya. Els saldos són de 223.000 i 42.000 persones, respectivament. Cal pensar que aquests darrers quatre anys aquesta diferència de saldos ha augmentat.

La conclusió, doncs, és que la divergència en el PIB per capita entre Catalunya i Madrid no és un problema de productivitat, atès que el diferencial en aquest punt es manté relativament estable aquests darrers vint-i-cinc anys. La clau és la diferència creixent en la proporció entre ocupats i població total: 49,5% a Catalunya i 57,7% a Madrid (2025), perquè una part creixent dels ocupats viuen fora de la comunitat i això fa augmentar el seu PIB per capita (aporten PIB, però no compten com a residents).

Per tant, no es pot dir que Catalunya perdi posicions respecte de Madrid en termes de PIB per capita perquè la seva força de treball sigui cada vegada menys productiva en termes relatius. Més aviat és perquè una part gran i creixent del PIB generat a Madrid reflecteix la contribució que hi fan no residents. Per tant, quan es calcula el PIB per capita s’atribueix als residents a Madrid una part de valor que no han generat. Vet aquí el perquè de la gran diferència que dóna l’estatística… i no es té en compte.

“Això ens hauria de fer pensar una mica en moltes coses que s’han dit sobre aquest punt els últims temps”, em diu, finalment, Joan Ramon Rovira.