El mapa que el 12 d’octubre no els ensenyarà

Cada 12 d’octubre, Espanya pretén celebrar una continuïtat. La desfilada, els discursos i les banderes estan pensats per a explicar una història en línia recta: una nació antiga va sortir a descobrir el món i encara és allà. Tanmateix, el mapa que publiquem avui –que segueix any rere any els dominis de la corona espanyola del 1492 ençà– explica una altra cosa. Mostra una taca que s’estén, es trenca, es recompon i que, sobretot, no para de minvar. Més de seixanta països i territoris han passat per aquella corona i se n’han anat. Gairebé cap no hi ha tornat.

La primera lliçó que vostès mateixos poden comprovar jugant amb el mapa és la més senzilla: allò que avui sembla permanent ha estat gairebé sempre provisional. Madrid va governar Flandes durant més d’un segle i mig; Nàpols i Sicília, prop de dos segles; i les Filipines, més de tres. Uns altres casos van tindre vides tan curtes que ni els mateixos espanyols se’n recorden, perquè Taiwan va ser espanyola setze anys i Macau i Goa, seixanta.

La cosa és que, mentre va durar aquella dominació, cap d’aquells dominis no ho va viure com una cosa passatgera ni provisional. Ni encara menys ho van viure així a Madrid. Sempre, i en tot moment, tots eren indiscutiblement espanyols; tant com Bétera ho puga ser avui dia. 

La famosa constitució de Cadis –que té més pa que formatge– s’obre parlant dels espanyols dels dos hemisferis, sense fer cap distinció entre un de Palafrugell o un de Viña del Mar. I, de fet, no deixa de ser graciós que el 1812 Buenos Aires ja s’hagués alçat contra el poder espanyol, però les “províncies del Riu de la Plata” aquell paperot tan enaltit avui les considerava espanyoles d’allò més. Més recentment, el 1956 els territoris colonials de l’Àfrica tropical passaven a ser províncies espanyoles: Fernando Poo i Rio Muni. I també fa gràcia llegir avui els diaris de l’època explicant que, gràcies a això, els habitants d’aquests territoris quedarien per sempre lligats a Espanya, perquè ara tenien els mateixos drets que qualsevol ciutadà de Maó. Dotze anys després se’n proclamava la independència –per cert, el dia de la hispanitat…

La segona lliçó és més complicada d’explicar, però també important. Té a veure amb la manera de mirar-ho d’avui estant. Tendim –fins i tot els independentistes catalans– a projectar l’Espanya actual cap enrere, com si sempre hagués existit, i això desdibuixa aquells fets que no encaixen en el relat.

El 1492 s’explica amb Colom i la unió dinàstica d’Isabel i Ferran, però obliden que aquell mateix gener Castella va conquerir el regne nassarita de Granada, un estat teòricament tan espanyol com Castella que havia durat més de dos segles i mig. Per això el nostre mapa comença precisament allà, amb Granada a punt de canviar de color.

Un altre cas: entre el 1580 i el 1640, Felip II i els seus successors van ser reis de Portugal. Tothom en diu unió dinàstica, i amb raó: Portugal va mantenir les seues lleis, les corts i les institucions. Però, és clar, la Corona d’Aragó –ja sé que el nom és inventat i poc afortunat, però no ens emboliquem ara– va viure en la mateixa situació d’ençà del casament dels Reis Catòlics fins als decrets de Nova Planta: un rei compartit i uns estats propis. Tanmateix, el relat escolar ens tracta, a nosaltres, com si ja fórem Espanya d’aleshores ençà, cosa que no érem. La diferència, evidentment, no és jurídica, sinó militar. Nosaltres vam perdre la guerra de Successió i, d’aquesta manera, el desenllaç és el que classifica el passat.

Sardenya ho fa, això, encara més evident. Era un regne de la Corona d’Aragó, com València o Mallorca, amb corts i institucions pròpies, i Felip V li va fer un decret de Nova Planta com a la resta. No era un poble català, però clarament era un estat català i, tanmateix, avui ningú no la compta entre les terres que Espanya ha perdut. I, si Sardenya no era Espanya –sabent la realitat de la Corona d’Aragó–, caldria preguntar-se com és que sí que es pensen que ho eren els altres regnes de la mateixa corona. 

I hi ha el cas –de tanta actualitat– de Ceuta. Ceuta era portuguesa d’ençà del 1415. Va passar a mans de Felip II amb la unió dinàstica. El 1640 no es va afegir a la restauració portuguesa i el tractat de Lisboa (1668) la va reconèixer com a espanyola. Per això la seua bandera encara és la de Lisboa, i l’escut, el de Portugal. I, tanmateix, avui –quan és, amb Melilla i Catalunya, la candidata més clara a ser la següent d’eixir de la llista– ens la volen presentar com una ciutat espanyola “de tota la vida”.

La tercera i darrera lliçó és la fragilitat. La forma del que avui anomenem Espanya no és un disseny pensat. Solament és el resultat d’un seguit de decisions contingents: una guerra guanyada, una revolta que triomfa i una altra que fracassa, un tractat signat lluny dels territoris perjudicats. El mapa que els presentem avui s’acaba –provisionalment– el 1976 amb l’abandó de la República Àrab Sahrauí Democràtica. El que en queda és la península sense Portugal ni Andorra ni Gibraltar, dos arxipèlags pròxims –les nostres illes i la part encara espanyola de la Macaronèsia– i dues ciutats africanes. 

Veurem d’ací uns anys què més queda, si és que encara queda res. Perquè aquest mapa no diu què passarà –no ho podem saber. Però diu una cosa que, tot i ser més modesta, és més incòmoda per a un 12 d’octubre: que res de tot això no era inevitable i que Espanya, al capdavall, solament ha estat històricament el que queda encara, allò que encara no ha marxat.

PS. Els interactius de VilaWeb són un nou projecte del diari, pensat per a incorporar noves formes de periodisme als nostres lectors, més participatives, espectaculars i atractives. Ací poden trobar tots els que hem publicat fins ara. Aquesta novetat i més –com la subtitulació dels vídeos, que ha estat molt celebrada pels lectors– són possibles gràcies al suport dels subscriptors i dels donants puntuals que amb les seues aportacions fan possible que continuem creixent i millorant. Moltes gràcies.