A milers de quilòmetres del Llevant, l’amenaça iraniana acorrala l’exèrcit dels Estats Units

Londres, Regne Unit. En un discurs dirigit a l’exèrcit nord-americà, la setmana passada el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, es féu ressò de les paraules triomfals del president nord-americà, Donald Trump, sobre la guerra de l’Iran.

Els Estats Units, digué Hegseth, han “destruït” l’armada, la força aèria, els comandaments i “tota la defensa” de l’Iran, cosa que ha deixat el règim altament debilitat i n’ha fet miques les ambicions d’esdevenir una potència nuclear.

Dies després de les paraules de Hegseth, tanmateix, els bombarders B-1 de l’exèrcit nord-americà abandonaren en secret una base militar d’alta seguretat al Regne Unit a fi d’evitar, segons que expliquen diverses fonts de la intel·ligència nord-americana, de ser sorpresos per un eixam de drons iranià.

L’evacuació nord-americana de la base aèria de Fairford evidencia que l’Iran continua essent capaç d’amenaçar actius militars nord-americans arreu del món amb la guerra asimètrica, tot i ser militarment inferior als Estats Units i Israel.

L’amenaça d’atacs no convencionals no tan sols ha permès a l’Iran de precipitar l’evacuació dels bombarders, una dotzena, sinó també de desfermar el caos al mercat mundial de l’energia i, fins i tot, d’amenaçar directament l’Air Force One, l’avió personal del president nord-americà. Tot plegat contrasta radicalment amb la retòrica del govern Trump sobre la guerra, que ha presentat repetidament com a guanyada.

L’ús de tàctiques no convencionals per l’Iran –o, en alguns casos, la simple amenaça– li ha permès d’atribuir-se unes victòries simbòliques i tàctiques notables, segons els experts.

“No crec que ningú, ni tan sols els iranians mateixos, pensés al començament que podria plantar cara als Estats Units i Israel –dos dels millors exèrcits del món– i lluitar en igualtat de condicions”, diu Daniel Byman, expert en lluita antiterrorista i professor de la Universitat de Georgetown, als Estats Units. “Ha fa set mesos i mig que dura la guerra i l’Iran continua causant estralls, cosa força destacable.”

La campanya d’atacs amb drons contra petroliers a l’estret d’Ormuz ha atorgat una gran influència sobre una ruta marítima clau, segons que expliquen els analistes, cosa que no hauria pogut aconseguir mai amb mitjans navals convencionals.

Aquests darrers dies, Teheran ha intensificat els atacs a l’estret en resposta a l’ampliació de les operacions nord-americanes per protegir el trànsit marítim a l’estret, que havien fet augmentar el flux de cru a l’estret d’Ormuz a nivells acostats als d’abans de la guerra. Tan sols aquesta darrera setmana, l’Iran ha atacat més d’una desena de naus.

Aquest juliol, l’amenaça d’un complot d’assassinat iranià desencadenà una seqüència extraordinària d’esdeveniments que culminà amb Trump marxant en secret de l’Air Force One amb un camió de servei de l’aeroport, en un intent de protegir-lo d’un adversari que al març va dir que estava “acabat” i que darrerament ha dit que estava “fet miques”.

En el cas de la base aèria Fairford, l’Iran sembla haver estat capaç d’obligar els Estats Units a retirar un símbol del seu múscul militar –la flota d’avions responsable de molts atacs devastadors en el curs del conflicte– sense que ni tan sols hi hagi indicis que Teheran tingui el personal o l’equipament que cal per a llançar un atac de drons en eixam.

Amenaces a banda, amb els drons l’Iran també ha pogut danyar extensament les bases militars dels Estats Units al Llevant i, fins i tot, causar baixes entre les files nord-americanes. Teheran també ha recorregut als seus aliats iemenites, els hutis, per a atacar zones de l’Aràbia Saudita a què el règim probablement no hauria pogut arribat de cap altra manera.

L’Iran ha aconseguit tots aquests objectius malgrat les baixes causades pels atacs aeris dels EUA i Israel enguany, en què moriren el líder suprem del país, l’aiatol·là Ali Khamenei, i gran part del seu cercle, inclosos alguns alts càrrecs de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, que probablement s’haurien encarregat de supervisar aquesta campanya de guerra asimètrica.

Trump, per la seva banda, ha provat de llevar importància a l’evacuació dels bombarders nord-americans del Regne Unit. “En compte de temptar l’enemic, el capturarem i el derrotarem”, va dir la setmana passada. “Per això hem desplaçat [els bombarders] una mica; tampoc no han anat gaire lluny.” Si els Estats Units reprenguessin els bombardaments en territori iranià, tanmateix, els bombarders –ara resituats a Dakota del Sud, al nord dels Estats Units– haurien de desplaçar-se milers de quilòmetres més que si continuessin al Regne Unit.

Els experts asseguren que l’evacuació ha estat una victòria simbòlica per a Teheran, però que, en darrera instància, les seves conseqüències han estat limitades. “No limita les nostres opcions militars contra l’Iran ni canvia el rumb estratègic del conflicte”, assenyala Norman Roule, ex-alt càrrec de la CIA i expert en l’Iran.

Així i tot, Roule assenyala que l’evacuació palesa fins a quin punt l’Iran ha estat capaç de treure partit dels avenços en matèria de drons, cosa que ha obligat els Estats Units a reavaluar les vulnerabilitats de Fairford, i més bases, que s’havien considerat segures durant molt de temps.

L’Iran, assenyala Roule, “ha demostrat fins a quin punt els drons i les noves tecnologies cibernètiques i drons ens obligaran a redissenyar la nostra arquitectura de protecció”, diu Roule.

Funcionaris de seguretat nord-americans expliquen que l’alarma per la possibilitat que l’Iran pogués atacar actius nord-americans a Fairfield era tan gran que l’evacuació començà abans que fossin a punt els avions de reproveïment que havien d’assistir en el viatge a través de l’Atlàntic.

L’evacuació arriba entre senyals contradictoris sobre la urgència de l’amenaça contra Fairford i la capacitat de l’Iran de dur a terme un complot tan elaborat.

Funcionaris nord-americans afirmen a The Washington Post que la decisió d’evacuar els bombarders es prengué després de molts informes d’intel·ligència que indicaven que les aeronaus podrien ser destruïdes en un atac semblant al que Ucraïna llançà en territori rus el juny de l’any passat. Aquell atac, anomenat “operació Teranyina”, malmeté més d’una dotzena d’avions militars russos amb petits drons armats que havien estat introduïts de contraban al país en camions de càrrega.

La por que es pogués dur a terme un atac d’aquesta mena al Regne Unit s’apoderà de les autoritats quan la policia britànica va rebre un seguit trucades –poc després de la mitjanit del 27 de setembre– sobre la presència de tres furgonetes blanques sospitoses prop de la base de Fairford.

Les fotografies publicades a la premsa després de l’arribada de la policia mostren cinc detinguts sense samarreta, asseguts a terra en la foscor sota la mirada atenta dels agents. Les imatges publicades l’endemà mostraven robots de la policia inspeccionant les furgonetes en cerca d’explosius.

La policia, tanmateix, no trobà drons, explosius ni armes als vehicles; tan sols bidons de benzina. Els cinc sospitosos van ser posats en llibertat sota fiança l’endemà, cosa que palesa que la policia no trobà proves que apuntessin a una amenaça real per a la seguretat nacional del Regne Unit.

Hores després de l’incident, Trump afirmà que els sospitosos planejaven causar “grans danys”. Els bombarders, tanmateix, no foren evacuats fins una setmana després de la detenció. L’operació s’ha dut a terme a despit de les conclusions de la intel·ligència britànica, que assegura que no ha detectat cap amenaça ferma contra la base. Així ho expliquen funcionaris de la intel·ligència britànica i nord-americana, que parlen amb The Washington Post anònimament per a poder tractar amb franquesa d’informació confidencial.

Byman explica que les discrepàncies entre els informes d’intel·ligència britànics i nord-americans susciten dubtes sobre la gravetat de l’amenaça iraniana, i sobre si els Estats Units han tingut accés a informes que els seus aliats no han vist o, senzillament, ha adoptat una mesura d’extrema precaució “contra un acte terrorista hipotètic”.

Aquests darrers anys, la policia britànica ha desarticulat desenes de complots atribuïts a l’Iran, però cap d’aquests casos no sembla indicar que l’Iran tingui la capacitat de fer un atac d’aquest grau de complexitat contra una base militar fortament custodiada.

Generalment, les operacions del règim en territori britànic s’han limitat a actes de sabotatge de baixa intensitat i complots amb intermediaris reclutats a les xarxes socials, incloent-hi l’apunyalament d’un vianant jueu i la crema d’ambulàncies que presten servei a la comunitat jueva del nord de Londres.

Els experts consideren que la dependència de l’Iran d’aquestes xarxes d’intermediaris reflecteix la creixent dificultat dels agents iranians per evitar que l’MI5 i més agències d’intel·ligència els detectin en territori britànic. El complot contra la base de Fairford podria haver estat un intent de l’Iran de sondar el grau de preparació de la intel·ligència britànica –i, alhora, fer saltar les alarmes a Washington– sense córrer el risc que es podria derivar d’un atac a gran escala, segons que expliquen els experts.

“És possible que l’objectiu de l’Iran no fos dur a terme l’atac, sinó, simplement, assegurar-se que els serveis d’intel·ligència occidentals descobrissin que és capaç de fer-ho”, diu Ali Vaez, sots-director del programa del Llevant de l’International Crisis Group, un grup d’experts de Brussel·les.

El resultat, explica Vaez, ha estat “un tret d’advertiment”. I afegeix: “L’objectiu era demostrar que l’Iran pot fer arribar el conflicte a territori europeu.”

Steve Hendrix, de Londres estant, i Tara Copp i Susannah George, de Washington estant, han col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb