Zygmunt Bauman, l’ikigai i la desafecció política i vital

De tant en tant, penso en Bauman, en la seva descripció visionària d’un món i d’unes relacions que han acabat encaixant perfectament amb la realitat i, de fet, n’han ultrapassat tot el seu encert, esdevenint encara més certes i més crues. Ja fa uns anys, el sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman va regalar-nos els conceptes de la modernitat líquida i de les relacions líquides. Ambdues expressions formen part de la seva teoria que explica que ens hem convertit en una societat de vincles fràgils que prioritza la llibertat individual per damunt el bé comú i que cerca, com un hàmster atrapat en el seu propi circuit de la roda giratòria, una satisfacció immediata que sadolli la seva set de plaer i d’evasió en un món cada volta més absurd.

El ritme vertiginós en què succeeixen les coses, o més ben dit, el ritme frenètic que els mitjans de comunicació imposen en la comunicació d’un fet, el seu enaltiment i el seu posterior oblit, és nauseabund, tan difícil de digerir com un menjar copiós i absolutament impossible de processar ni per als nostres cossos, ni per a les nostres ments, ni per a les nostres ànimes. És estrany, perquè sembla que no deixen d’esdevenir-se un munt de fets i, alhora, en poques hores no sabríem dir què ocupava els titulars fa un mes. Vivim amb uns tempos que ens deixen una sensació similar a certes drogues i a certes ressaques. De fet, és així com ens relacionem amb la informació ara mateix: bombardeig d’una notícia durant dos, tres, quatre, cinc o, a tot estirar, set dies. Tots els titulars són el mateix titular i val més que no cerquis altres temes perquè no els trobaràs, queden absolutament soterrats per la dirigida allau d’un sol esdeveniment que és un foc d’encenalls que ens porta a la cúspide emocional i neuronal durant unes hores, fins que, poc després, encara amb la ressaca i l’empatx d’un fet, ja n’hem d’assimilar un altre.

La crisi de Ceuta a l’estiu va ser consumida per la notícia del desallotjament de la Mari Carmen, que va dur a la notícia de la crisi de l’habitatge, que va passar a ser silenciada per la notícia de la convocatòria d’eleccions, que va dissoldre’s en el bombardeig informatiu de l’accident ferroviari d’Urda, i pel mig una mica de vaga general, una mica de pre-campanya electoral, un bocí de corrupció amb les declaracions de Koldo García que assegura que l’advocat del PP Alberto Durán li va oferir un milió d’euros si disparava contra Sánchez i els seus. I ahir, un nou tema entrant en el joc del mareig informatiu: la intervenció del govern espanyol en el mercat de l’oli d’oliva per a evitar una caiguda de preus. I de fons, un murmuri de gent que, per no parlar dels seus problemes personals, que pesen massa, enceten converses de bar, d’ascensor i de trivialitat familiar sobre qui votaran, si és que votaran. Gairebé ningú té un convenciment clar i rotund del seu vot, la gran majoria optaran per aquell partit que representa el pitjor dels mals, o dit d’una altra manera, el millor dels pitjors, el que menys rebuig em causa, el que em sembla més adequat  entre tan poca credibilitat, el que encara em pot fer mantenir una tèbia fe en la política i els governants.

Que no se us faci estrany que el pensament em porti a Bauman: on és la solidesa? On són els valors? On és la vida? Diluït tot entre superficialitats vertiginoses, trivialitats dominants i una pressa informativa malaltissa. Abans, en la vida sòlida, hom podia orientar-se a partir d’estructures que eren –o que crèiem que eren– prou estables: una feina per a tota la vida, relacions fermes, institucions dignes, amb autoritat, identitats i societats definides, projectes vitals i professionals amb continuïtat i línies d’horitzó personals i col·lectives que ens permetien d’anar endavant amb una mínima il·lusió i determinació.

Tot plegat, dibuixa una societat submergida en la desafecció, el desinterès i l’apatia cap al de fora, cap al col·lectiu, cap a la societat. Com he de saber què votar, si no sé ni què penso perquè no puc aturar-me a entendre què sento perquè l’estrès i l’angoixa vital és tan gran que visc simplement comptant les hores que van passant fins a posar-me al llit per tornar-me a alçar i començar de nou demà el mateix ritual tediós i automàtic? Malgrat que no sóc partidària de l’abstencionisme electoral, malgrat que aniré a votar, crec que més que mai podria comprendre, en aquests comicis, tota la gent que finalment no votarà. Que ve la dreta, i encara pitjor, la ultradreta, vés a votar! Ara, després d’anys de collar la classe obrera i treballadora, la classe mitjana, ara ens vénen a buscar perquè prenguem partit, ara que ja no podem estar més decebuts, o més descreguts (si és que mai vam creure res). Vota en clau catalana, diuen alguns. Si, és clar, que votarem en clau catalana, només faltaria, però ni tan sols així sentirem consol, ni recuperarem cap esperança. No et quedis a casa, que tot serà pitjor si no hi vas, aquesta és una altra cantarella ben inútil: el cervell pot computar el desastre, el desencís, fins a un punt; passat cert nivell de tortura social, de depressió, el cervell, per protecció, ja no projecta un mal pitjor, senzillament desconnecta, s’aliena i se’n va a cercar, desesperadament, plaers immediats. És precisament per aquest motiu que em sembla absurd anar a dir a les classes menys benestants que no votin partits de dretes perquè encara els ensorraran més en la pobresa mèdica, d’habitatge i retallaran encara més els seus drets en benefici dels més rics.

Som una societat atrapada en un circuit tancat i d’impossible escapatòria: cerquem el benestar per evadir-nos de la crua realitat que ens tenalla, però a cada bugada, com passa amb els mitjons, anem perdent les condicions per a viure bé i, així, tornem una altra vegada a dissociar-nos i procurem de distreure’ns amb plaers efímers i paraules buides de possibles futurs esperançadors. El pensament de la classe més pobra beu del populisme i dels eslògans i les promeses de la dreta perquè el seu patiment és tal que necessiten tot allò que la dreta els diu com els desnodrits necessiten el sucre. Dopamina per al cos avui i demà, qui sap i tant me fot. L’única manera d’evitar que les classes baixes votin les dretes bàsiques i les extremes és demostrar-los amb fets per part dels governs de centre i d’esquerres que la seva vida millora i, ara per ara, ni centres ni esquerres acumulen prou fets provats de prou millores socials.

I així com tot aquest panorama em fa pensar en la liquiditat de Bauman, penso també en un concepte japonès anomenat ikigai. Iki vol dir vida, i gai, valor, utilitat, sentit. Així, el concepte es pot traduir com: allò que fa que la vida valgui la pena, o bé, el sentit de la vida. L’ikigai sol representar-se en un diagrama que entrellaça diferents conceptes com són: allò que estimes, allò que saps fer, allò que t’agrada fer o en què ets bo, allò que el món necessita i allò pel qual et poden pagar diners. En definitiva, una sèrie de conceptes que ens han de portar a descobrir el nostre propòsit vital. Perquè una cosa és clara, sense propòsit vital, no hi ha vida, senzillament hi ha supervivència, i en conseqüència: angoixa, depressió, ansietat i un augment de pacients anant al psiquiatre perquè els receptin pastilles per a convertir-se en morts en vida.

Com coi ha de saber la gent qui vol votar o si ha de votar si no sap ni com arribar econòmicament al final de la setmana, si no saben ni qui són, ni què estimen, ni què els agrada de debò, ni què necessita el món, ni els paguen prou diners per a allò que fan amb tants esforços i robant-los tanta vida i tanta il·lusió. Son temps molt líquids, amb ben pocs propòsits vitals i amb estructures polítiques tan mancades de valors que, de sòlides, ja en tenen ben poc.