Albert Om: “A partir d’ara aniré més lleuger”

Durant anys, Albert Om (Taradell, Osona, 1966) ha anat reconstruint una memòria familiar marcada pels silencis i les conseqüències de la dictadura franquista. Què dirà la gent? (Univers) neix d’aquesta necessitat de posar ordre al passat i de recuperar allò que no es deia a casa. Un llibre que és alhora investigació, memòria i una manera de reivindicar les herències familiars.

El llibre parteix de la història familiar d’Om, però aviat amplia el focus per retratar tot un temps: la societat en què va créixer, les transformacions del país, la relació amb la llengua i les experiències compartides per tota una generació. En aquest recorregut, la memòria dels pares i dels avis hi té un pes central: són els qui van viure de primera mà les conseqüències de la guerra i la dictadura i qui, en bona part, van intentar que aquell llegat no recaigués sobre els seus fills. Om reivindica, tanmateix, una mirada al passat sense malenconia: recordar també pot ser una forma de tornar a viure.

—Feia molts anys que teníeu aquest llibre dins. L’escrivíeu com a notes personals, com a dietari…?
—Fa ben bé catorze anys que faig un dietari. Aquí, hi ha tantes coses del present com també una feina que vaig començar quan els pares van entrar en un estat de demència, perquè pensava que estaria bé de reconstruir la memòria familiar que sempre havia estat silenciada. Vaig començar una investigació familiar, vaig anar a alguns arxius militars per veure tots els represaliats de la família, etc. Tot això ho anava recopilant, però sense forma literària. Quan es van morir els pares, va ser quan vaig poder “desclassificar” els secrets familiars. A més a més, la memòria hi juga un paper clau. És molt malparida, la memòria, perquè no saps mai com ni quan et ve. Per tant, el llibre acaba essent una barreja de dues coses: d’una banda, la investigació familiar i, de l’altra, aquests assalts de memòria.

—Mireu al passat amb una nostàlgia que no és trista.
—Perquè no m’agrada que la nostàlgia tingui una connotació negativa. Recordar és com tornar a viure. No hi trobo tristor, en el record, sinó un cert plaer i una mica de calma, també. A vegades pot arribar a ser un refugi de tota la tensió ambiental que hi ha ara, en què tot és molt apocalíptic.

—Hi ha un moment del llibre en què us imagineu una possible conversa amb la mare, si ella hagués llegit el llibre: “Vols dir que hi havia cap necessitat d’explicar tot això?”, us pregunta. I responeu: “Necessitat no ho sé, però ganes de fer neteja, sí.” Què voleu dir, amb aquesta “neteja”?
—Saps quina sensació tinc? Que, a partir d’ara, aniré més lleuger. Tenia una mena de càrrega autoimposada d’escriure aquest llibre, de preservar la memòria familiar. És com si hagués endreçat la casa: ho tenia tot per allà i ara, amb el llibre, ha quedat tot empaquetat i endreçat. A partir d’ara ja puc començar una altra etapa.

—El títol és Què dirà la gent?, en referència a aquella pressió social amb què vau créixer i que ho impregnava tot durant el franquisme. Encara arrossegueu, avui, aquesta por de què dirà la gent?
—Haver viscut aquesta pressió de què dirà la gent del poble –en una època en què la religió tenia molt de pes en la moral– m’ha servit d’entrenament, perquè llavors he hagut de fer una feina exposada al públic i, per tant, exposat al què diran. Es tracta de guanyar espais de llibertat contra aquest tribunal invisible. Si tu vols fer una cosa, fes-la. Però sí, realment abans era una cosa molt castradora, no et permetia de fer res.

—Encara és una mica així, Vic?
—Al llibre cito una frase de Ryszard Kapuściński que diu que els efectes d’una dictadura duren cent anys. N’han passat cinquanta. L’església i la moral catòlica van tenir un pes molt important. I, en ciutats conservadores com Vic, encara més. És evident que alguna cosa en queda, d’això, però tinc la sensació que, afortunadament, ha canviat bastant. El llibre és un viatge de cent anys travessat per records familiars i obsessions meves, però també per les conseqüències d’aquella dictadura que encara ara duren.

—“Amb tanta mort i amb tan mala sort [a la família], et sorprens que la teva vida vagi bé.” Em va descol·locar, aquesta frase.
—Podia intuir-ho, però escrivint el llibre m’he adonat que la nostra generació hem tingut una vida plàcida que no es correspon amb la cosa tan tètrica que van viure els nostres pares. Això és gràcies a ells, a aquesta generació que va viure la dictadura i que van menjar-se la merda per no permetre que ho visquessin els seus fills. Són els que ens han donat l’oportunitat de ser els primers d’anar a la universitat, que van poder progressar econòmicament quan ja feia quaranta anys o cinquanta que eren al món. Això és increïble, perquè hi havia molta mort. Tinc un avi mort a la guerra; l’altre, que va morir molt jove, havia estat represaliat pel franquisme a la presó de la Model; un besavi que es va penjar; una besàvia que va morir en el part; tiets morts a la cuneta… Hòstia, com pot ser tanta mort en tan pocs anys? El canvi ha estat molt important. Aquest llibre és un homenatge als meus pares, però també a tota una generació que ho han aconseguit.

—Saber això dels avis ha reforçat les vostres conviccions?
—Hi ha unes quantes coses: d’una banda, que vaig haver de polititzar-me tot sol. A casa no es parlava mai de política. La meva primera politització és amb la música. Recordo que a casa teníem el disc de Barcelona Gener del 76, de Lluís Llach. Aquells crits d’amnistia, llibertat i visca Catalunya, aquell Llach emocionat… Vaig adonar-me que en aquest país passava alguna cosa. I, de mica en mica, vaig anar-ho descobrint. La politització que no van poder tenir els meus pares l’ha tingut la generació que ha vingut després perquè hem volgut saber què collons va passar i què ens van amagar. Què era, tot aquell silenci?

—I les altres coses?
—Que, quan mires enrere, qüestiones la frase que “abans tot era millor”. L’extrema dreta hi apel·la molt, a això. Però és que abans passaven coses molt bèsties, eh? Digues-me exactament de què parles, i sobretot de quan parles, quan dius que “abans tot era millor”.

—Aquest silenci de què parlàveu travessa tot el llibre: el que callaven les àvies, la mare i, fins i tot, el silenci entre vós i el vostre germà. Quan parleu de l’admiració mútua que us teniu, dieu: “Ho escric i no n’hem parlat mai.” Per què hi ha coses que ens resulten més fàcils d’escriure que de dir en veu alta?
—Pensava: “En aquest llibre hi ha d’haver coses incòmodes. No poden ser tot records bonics, has de poder escriure-ho tot” –encara que una de les normes no escrites de casa és que les coses no es parlen gaire. Doncs bé, és ben senzill: el meu germà és onze anys més gran que jo: quan tenia set anys, ell en tenia divuit, anava amb moto, portava barba, escoltava bona música… Era el meu ídol absolut! Al cap dels anys, vaig començar a tenir feines que tenien repercussió pública i, és clar, els comentaris que arribaven als meus pares eren més del fill petit que no pas del gran. Això, vulguis o no, té una repercussió. Però això ho he entès de més gran. Encara que no ens ho haguéssim dit mai, he aprofitat per escriure-ho. Molta gent em diu que m’he despullat molt, però d’alguna manera…

—Escriure-ho també és una manera de posar-hi distància.
—Exacte. L’escriptura dóna una certa distància: has de rumiar què dius, com ho dius… Aquest artefacte literari fa que te’n distanciïs una mica.

—Això també es nota molt quan parleu de quan éreu petit i jove. Com si no haguéssiu estat mai aquell marrec. Com si fóssiu una altra persona.
—En un llibre de Vicenç Pagès Jordà que es va publicar després que es morís, explicava que, al llarg de la vida, hi ha versions tan diferents d’una mateixa persona que potser fins i tot estaria bé que no tinguéssim el mateix nom. Això em passa molt, ara. Hi ha determinades èpoques en què dius: “Hòstia, aquell era jo? Com pot ser?”. Suposo que la gràcia és viure moltes vides en una vida.

—Un altre tema del llibre: sentir-se de tres llocs alhora i no sentir-se d’on vius. Com viviu aquest triangle entre Osona, Sant Antoni de Calonge i Barcelona?
—Neixo a Vic, però a tres anys anem a viure a Taradell. A deu anys, em porten a una escola a Tona. Això, d’una banda, fa que perdi arrelament, però, d’una altra, també em fa anar més per lliure i guanyar independència. Tot això em duu a la situació actual, que és que tinc una mena de misteri de la Santíssima Trinitat: visc a Barcelona de fa molts anys, però no me’n sento, perquè em sento d’Osona. Em sento de Taradell i em sento molt proper a la gent de Vic, encara que fa molts anys que no hi visc i que ja no hi tinc la casa dels pares, perquè la vam vendre. L’única casa familiar que conservem és un apartament a Sant Antoni de Calonge. No hi hem deixat d’anar en els últims cinquanta anys, és el lloc on més trobades familiars s’han fet en els últims anys. Però, alhora, no hi he passat cap hivern, a Sant Antoni. Tot suma, però no ho veig un problema.

—…
—L’any passat es va morir un tiet que va viure tota la seva vida, més de noranta anys, al mateix pis. Va formar part de la Unió Esportiva Vic de futbol –ho va fer tot fins a ser el soci número u– i l’església on el van enterrar va ser la mateixa on l’havien batejat, on va fer la comunió i la confirmació i on es va casar. Això és admirable, però jo no ho podria fer.

—Parlant de pertinença: us dieu Albert per Sant Albert, patró del carrer de Gurb de Vic?
—Sí. El meu germà es diu Ramon, com el meu pare i com el meu avi, i el segon nom és el del patró del carrer, perquè les festes del carrer tenien molta importància. I això de pertànyer a un lloc es veu molt clar en un moment del llibre: el meu pare havia viscut quaranta-tres anys al mateix pis i al mateix carrer, i havia format part durant molt de temps de la comissió de les festes. Quan va marxar a Taradell, va continuar baixant a les festes. Fins que un dia va sentir una dona que deia: “Què fa aquest aquí, si ja no és del carrer?” Aquelles paraules li van fer molt de mal i, a partir d’aquell moment, no va tornar mai més a les festes.

—Un altre tema del llibre: les paraules, la llengua. Fa més de quaranta anys que treballeu al món de la comunicació. Com heu vist l’evolució de la llengua aquests darrers anys?
—Quan vaig començar a fer les primeres peces periodístiques, a principi dels anys vuitanta, encara no hi havia un estàndard de català als mitjans. Existia l’Avui i algunes emissores de ràdio, però encara no havien nascut TV3 ni Catalunya Ràdio. Per tant, no teníem un model de llengua periodística i sovint miràvem cap a un català més literari. Al llibre, per exemple, explico que el primer article que vaig fer, quan encara no tenia divuit anys, vaig titular-lo “Servem el castell, servem el passat”. “Servar” és un cultisme que pot funcionar en una revista especialitzada, però no és necessàriament la llengua periodística més natural. Però, en aquell moment, no teníem gaire clar quin havia de ser aquest model. En canvi, la llengua oral era molt viva i genuïna.

—…
—El català que parlaven els meus pares era molt ric, amb molta diversitat lèxica, tot i que també incorporava castellanismes. Ells pràcticament no havien pogut estudiar i, quan ho havien fet, havia estat en castellà. Però parlaven una llengua molt viva, molt pròpia. Amb els anys, afortunadament, es va crear un estàndard de llengua als mitjans. El risc és que, en alguns casos, aquest estàndard es converteixi en una llengua més encarcarada, burocràtica i uniformadora. Crec que això s’ha accentuat els darrers anys, amb un llenguatge molt mimètic dels polítics. Hi ha paraules i expressions que s’imposen gairebé com una moda.

—‘Territori’, per exemple.
—Exacte, que s’ha acabat utilitzant moltíssim en lloc de ‘país’. És una paraula que es va començar a fabricar en determinats àmbits de Barcelona i que, amb el temps, hem acabat incorporant tots.

—Quines conseqüències té, això?
—Unes quantes. Una pot ser política, perquè un territori sembla una cosa menys que un país. Però també hi ha una conseqüència més conceptual: quan sento parlar de ‘territori’ en contraposició a ‘ciutat’, especialment a Barcelona. Sembla que a Barcelona hi hagi les persones i, fora, què hi ha? De què parlem, exactament?

—Tornar a casa esgalabrat no és el mateix que tornar-hi esgarrinxat. Com tampoc acaba de ser ben bé igual estar esterrecada, masegada, baldada o cansada. Cada adjectiu aporta el seu punt de precisió. Si perdem totes aquestes paraules, perdem també informació?
—No només es perd informació sinó que, a més, tots ens acabem assemblant. Jo no n’he estat aliè, a tot això. Per exemple, sense saber exactament quan ni com, he acabat perdent l’accent d’Osona. No l’he volgut perdre, però fa trenta anys que no hi visc i, és clar, les eles que pronunciava quan feia Malalts de Tele les he perdudes! Tot acaba essent una mica més unificat. No hem de tenir vergonya dels localismes ni dels dialectes. Els periodistes tenim una responsabilitat amb la llengua, i a vegades no en som conscients. Hi ha una certa desgana…

—Ho exemplifiqueu amb l’excés de “trets de sortida” que posem als titulars, en lloc de trobar uns altres adjectius.
—És que amb tota la bossa de paraules que hi ha, hem d’anar a agafar sempre la primera que trobem? Ara donem el tret de sortida a tot! I ja no només es tracta de responsabilitat, sinó també del gust per les paraules. L’Espinàs, a A peu per la Costa da Morte, diu: “A mi, les paraules sempre m’han drogat.” Que bonic, això! Fent aquest llibre de memòria familiar m’he trobat que hi havia moltes imatges que havia perdut i que, en canvi, en conservava les paraules.

—Aquest entusiasme per les paraules us ve del pare i de llegir la premsa en paper.
—A casa no hi havia llibres, però cada dia hi havia dos diaris. Me’ls llegia i em fixava en les paraules. També penso que hi va fer el fet que, en aquell moment, el màxim que podíem fer els nens era escoltar. Això ara ha canviat, però abans, quan havies de descobrir-ho tot, escoltaves. Per tant, jo vaig llegir i escoltar molt, i les paraules em van entrar pels ulls i les orelles. Potser per això sempre m’he fixat molt en els accents de la gent. Mira, quan anava a l’Autònoma estudiava amb molts valencians. Pràcticament parlava valencià! M’agradava descobrir, per exemple, que del bacallà ells en diuen abadejo.

—Us preocupa, la situació actual del català?
—Em preocupa, però també em preocupen els missatges apocalíptics. Si fem missatges massa apocalíptics, és difícil que la gent es vulgui associar amb una cosa que nosaltres mateixos diem que s’està morint. El català no s’està morint, sinó que té moltes dificultats. Però també tenim moltes coses que abans no teníem: ara tenim moltes oportunitats per a llegir en català, tenim molta ràdio en català… Moltes coses! Ara, és evident que hi ha hagut una transformació demogràfica: si hem crescut i hi ha dos milions de persones més que vénen de fora, els catalanoparlants cada cop som menys. Però hi ha coses a fer.

—Ara que ja heu publicat aquest llibre, què fareu? Quins projectes teniu?
—[Riu]. No ho sé… M’agradaria molt continuar escrivint i fer coses que em vinguin de gust, com el pòdcast amb en Joan Maria Pou. I, sobretot, tinc ganes de fer coses per primera vegada.