L’altra Ceuta (i III): “Estic content d’haver-hi arribat, però Ceuta és una presó”

Un noiet s’ha acostat a un militar. L’ha mirat de baix a dalt. Li ha preguntat alguna cosa en àrab. El soldat no l’ha entès, però ha reconegut una paraula: “Al-Maghrib?”, li ha preguntat. El soldat li ha assenyalat la zona on hi ha la frontera entre el Marroc i Espanya, per saber si volia tornar al Marroc. El noi no li ha respost i se n’ha anat. Segons els registres fets per unes quantes entitats i associacions de veïns, a Ceuta hi ha com a mínim 4.000 migrants menors d’edat. Legalment, les administracions han d’estudiar cas per cas, un a un, i després decidir si han de tornar al país d’origen o si queden sota la tutela de l’estat espanyol.

El Hamza no gosa parlar amb militars ni amb policies. Encara que li facin gràcia les gorres tortes dels guàrdies civils, després de tot allò que ha viscut aquests darrers dies es mira els uniformats amb prudència. La setmana passada va ser davant la Prefectura Superior de Policia espanyola, amb centenars de joves més.

La policia els volia identificar i obrir el procediment de registre. Alguns hi eren d’ençà de les dues de la matinada: els nois en un costat i les noies en un altre –molt menys nombroses, una cinquantena. Els nois van començar a avançar, intentant d’acostar-se a la seu de la policia. Finalment, els agents, amb la porra a la mà, van anar al darrere seu fins que els van dispersar tots. Dos van quedar estirats a terra: l’un va perdre el coneixement i l’altre va resultar ferit.

“Avui ja no, avui no”, deien els agents als qui preguntaven si podrien tornar a l’oficina. Amb tot, els nois no es van rendir i de seguida van organitzar una filera ordenada al carrer del costat. Debades. “Hi van anar per a fer pressió, perquè la policia comencés a registrar els menors. És el primer pas: després, cal incloure’ls a la llista de menors migrants que arriben sols. Però no fan ni l’una cosa ni l’altra”, explica María Jiménez, portaveu de l’associació Elin, que fa més de vint-i-cinc anys que ajuda migrants.

Després d’aquests fets, el Hamza dubtava si tornar a la policia o no. Però allò que va viure l’endemà li va esvair els dubtes. Mentre dormia al carrer, va veure uns quants agents que corrien cap al lloc on eren ell i més migrants. Va fugir. Després d’una nit sense poder aclucar l’ull, va anar a comprar aigua a una botiga del carrer La Reina. En va sortir consternat: “El botiguer era marroquí. M’ha parlat malament, com si estigués enfadat. No sé què li passa, a la gent: tothom està enfadat amb nosaltres.” A més, no hi quedava aigua i en va sortir amb una Powerade: “En prenc quan jugo a futbol.”

El Hamza és marroquí, d’Asilah. “Tenim platges precioses, davant l’oceà Atlàntic.” La seva passió és el futbol. Vivia a Tànger i hi jugava en un equip. Té enregistrades les seves millors jugades: ensenya el vídeo al mòbil. “Aquest sóc jo.” Està convençut que té qualitats per a ser futbolista. Va arribar a Ceuta a final de juliol, nedant. “Al Marroc hi tinc família, casa, l’equip de futbol… Però vull tirar endavant la meva vida.” I per a tirar endavant creu que no té cap més opció sinó anar a Europa. Vol anar al Regne Unit, per això ha après anglès “mirant films i documentaris”.

Però primer vol regularitzar la situació a Espanya. I sap que el temps juga en contra seva. Li queden tres mesos per a fer divuit anys. “No diré mentides. Al·là no m’ho perdonaria.” Diu que a Al·là li agraden les bones persones i que a casa li han ensenyat a ser bo. Els seus pares saben que és a Ceuta.

Madrid ha dit que expulsarà tots els migrants que van entrar a Ceuta a final de juliol. Però a la pràctica no es fa, aclareix Jiménez: “Crec que ho han dit per tranquil·litzar la gent que viu a Ceuta o per treure aquesta idea del cap dels qui vulguin venir-hi en el futur. Però no es pot fer tornar milers de persones sense establir distincions. Abans cal un procediment.”

I, en el cas dels menors, encara és més complex. A més, segons que ha fet saber la portaveu de l’associació Elin, hi ha un precedent: el maig del 2021 també hi va haver una entrada en massa a Ceuta i molts menors van restar a la ciutat. L’agost del mateix any, van fer tornar al Marroc cinquanta-set menors amb autobús. El 2024, el Tribunal Suprem espanyol va dictaminar que havia estat il·legal.

“Abans de fer-los tornar, la legislació espanyola exigeix certes garanties: primer, cal identificar el menor i saber si vol tornar o no al país d’origen; després, cal posar-se en contacte amb els pares i saber quina és la situació de la família; a continuació, els serveis de protecció de menors n’han de fer una avaluació, com també la fiscalia… I després cal decidir si el menor torna o no.”

Encara que el migrant menor d’edat vulgui tornar al seu país, el procés no és senzill, explica Jiménez. El Ministeri de l’Interior marroquí ha denunciat aquesta setmana que Espanya retenia menors marroquins. “La majoria no, però alguns diuen que volen tornar al Marroc. Però, també per a això, cal fer un procés: identificar-los, parlar amb la família…”

Una vegada confirmat que el menor no vol tornar i una vegada comprovat que compleix la resta de condicions, quedarà sota la tutela de l’estat i l’ingressaran en un centre per a menors. A Ceuta n’hi ha un, el centre La Esperanza, però és ple. Per tant, els haurien de traslladar a uns altres indrets de l’estat. Així, per fi, deixarien de dormir al carrer.

Aquest és també el propòsit del Hamza. Té clar que no vol tornar al Marroc. “De vacances sí, altrament no.” Però ara no és al carrer. S’ha posat malalt. Té una gran cicatriu rere l’orella. Fa quatre mesos li van fer una operació i ara li ha començat a fer mal. L’han atès a l’Hospital de Ceuta, l’únic que hi ha. N’ha sortit sorprès: “Han estat molt amables.” Podrà passar uns quants dies a casa d’un amic d’un cosí, “fins que es guareixi”. Després haurà de buscar un altre lloc, i vol recuperar el coratge per tornar a anar a la policia. Espera que els papers que li han donat a l’hospital l’ajudin a entrar al registre: “Inxal·là!” [tant de bo]