“Quan et fa mal la vulva, calles”: el llarg camí de les dones amb dolor pelvià crònic

Més de mig miler de dones han estat ateses aquests darrers deu anys a la consulta específica de dolor pelvià crònic de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, una unitat que tracta aquesta patologia de manera multidisciplinària amb professionals de fins a set especialitats. El dolor pelvià crònic és persistent, se situa a la part inferior de l’abdomen i la pelvis i es considera crònic quan dura sis mesos o més. En molts casos no se’n pot identificar la causa, cosa que pot dificultar el diagnòstic i comportar un llarg recorregut de les pacients per diferents especialistes. “Quan tens mal de cap dius: ‘Quin mal de cap que tinc.’ Però quan et fa mal la vulva, calles“, explica Pilar Cano, una de les pacients, que reivindica parlar-ne i fer consultes.

Comenta que abans d’arribar a l’equip especialitzat va passar per unes quantes consultes sense trobar una resposta clara al dolor: “Al principi vas al traumatòleg, vas al ginecòleg, el ginecòleg t’envia al dermatòleg, el dermatòleg t’envia al ginecòleg una altra vegada, vas al neurocirurgià… i al final acabes una altra vegada a ginecologia.” I defensa que les dones que tenen aquests símptomes no els amaguin: “Han de venir, han d’explicar què senten, tal com ho senten.”

El Servei de Ginecologia de la Vall d’Hebron va posar en marxa la consulta específica el setembre del 2016, aleshores pionera a Catalunya. En aquests deu anys ha superat les cinc-centes pacients ateses. Actualment, fa sis primeres visites cada setmana i atén una mitjana de divuit pacients setmanals.

El doctor Jordi Sabadell, de la Unitat de Sòl Pelvià i Uroginecologia, explica que el dolor pelvià pot tenir múltiples orígens, de l’endometriosi fins a processos inflamatoris, infeccions o conseqüències del part, però diu que entre les dones que arriben a la consulta especialitzada és habitual no poder atribuir-lo a una sola patologia: “En general, les visites que atenem a la nostra consulta no tenen una causa específica de base clarament diagnosticada.”

Aquesta dificultat pot endarrerir el diagnòstic. Sabadell explica que el problema no és tant reconèixer el dolor pelvià crònic en una unitat especialitzada com arribar-hi després d’un recorregut assistencial en què no s’ha pogut determinar què causa el dolor. Per això, els professionals insisteixen que no s’ha d’esperar que passin els sis mesos que marquen la definició clínica de cronicitat per a demanar ajuda.

“Recomanem que les pacients que tenen dolor pelvià facin consultes, que no deixin que es cronifiqui”, remarca Sabadell. Segons el ginecòleg, com més temps persisteix el dolor, més possibilitats hi ha que apareguin mecanismes de sensibilització del sistema nerviós que poden fer que, posteriorment, “la resposta al tractament sigui pitjor o més lenta”.

“S’ha deixat de normalitzar tenir dolor basal”

El perfil de les pacients és divers. L’edat més habitual és entre els 40 anys i els 60, segons Sabadell, tot i que l’equip observa també dones més joves. El metge ho relaciona, en part, amb un canvi en la percepció del dolor: “Cada vegada es consulta més pel dolor, s’ha deixat de normalitzar tenir dolor basal i cada vegada veiem pacients més joves.”

Segons les dades facilitades per la Vall d’Hebron, entre un 15% i un 25% de les dones tenen dolor pelvià crònic; en els homes, la xifra es mou entre un 2% i un 17%. L’hospital remarca que en el cas de les dones pot tenir un impacte important en la qualitat de vida i repercussions psicològiques, laborals, socials i en més àmbits de la quotidianitat.

La consulta de la Vall d’Hebron aborda cada cas de manera individualitzada i hi poden intervenir professionals de ginecologia, rehabilitació, anestesiologia, fisioteràpia, psiquiatria, cirurgia colorectal i neurofisiologia. Durant aquesta dècada, explica Sabadell, l’equip ha avançat sobretot en la capacitat de fer “un diagnòstic complet de manera més eficient” i en la coordinació entre especialitats.

Hi arriben amb dolor cronificat

El metge rehabilitador Juan Manuel Pozo comenta que bona part de les pacients arriben a l’hospital quan el dolor ja s’ha cronificat. En aquests casos s’aplica un tractament multimodal que pot incloure exercicis per a normalitzar i reforçar la musculatura del sòl pelvià, l’esquena i l’abdomen, electroestimulació o diatèrmia i, en determinats casos, tècniques intervencionistes.

La fisioteràpia no se centra únicament en els exercicis físics. Els professionals treballen també en l’educació de les pacients perquè entenguin què passa al seu cos. “Quan la persona comença a entendre els mecanismes fisiològics que perpetuen aquest dolor, aconseguim de reduir l’ansietat”, explica Laura López, una de les fisioterapeutes de l’equip.

Per la seva banda, el doctor Carlos Gómez, facultatiu de la Unitat del Dolor, comenta que el primer objectiu és identificar els mecanismes que mantenen el dolor, que poden tenir components viscerals, musculoesquelètics i neuropàtics. A partir d’aquí es poden prescriure tractaments farmacològics o procediments intervencionistes, com ara blocatges guiats per ecografia o TAC i tècniques de neuromodulació.

Gómez subratlla que, quan el dolor fa molt de temps que persisteix, el sistema nerviós central pot desenvolupar una sensibilitat elevada davant estímuls que inicialment no haurien de causar dolor, un fenomen conegut com a sensibilització central. En aquestes situacions, l’objectiu terapèutic no sempre pot ser eliminar del tot el dolor. “El nostre objectiu és generar una gran millora funcional en les pacients”, explica Gómez, que remarca que el tractament cerca la recuperació de la funcionalitat i la qualitat de vida.

L’abordatge pot incloure també suport psicològic, perquè el patiment emocional pot intensificar el dolor físic i viceversa. Els professionals defensen, per això, un tractament personalitzat que no se centri només a reduir la intensitat del dolor, sinó també a recuperar al màxim la vida quotidiana de cada pacient.