Gina Fort: “Encara m’he trobat gent que em pregunta si la colla em fa cas pel fet de ser dona!”

És dimarts i són quarts de vuit del vespre. Fosqueja. En teoria, és l’hora en què comença l’assaig de la canalla, però per a la Jove de Tarragona la temporada ja s’ha acabat. Diumenge passat tenien la darrera actuació a la XXI Diada de l’Espiridió, la diada de la colla, però la pluja va obligar a suspendre-la (la diada, no pas la festa posterior). Durant la curta estona que esperem Gina Fort davant la porta tancada del local de la colla, a tocar de la plaça de la Font, una turista i una senyora amb dues noies adolescents se’n van decebudes quan descobreixen que l’única activitat que hi haurà a dins d’allò que havia estat el primer mercat del peix de la ciutat i posteriorment un parc de bombers serà aquesta entrevista.

Quan Gina Fort va ser elegida cap de colla a principi d’any hi va haver molt de rebombori, fins i tot fora l’àmbit casteller estricte. Era la primera vegada que hi havia una dona al capdavant d’una de les quatre colles tarragonines. També era la primera vegada que una dona dirigia una colla que fa castells de 10. A trenta anys, aquesta jove fisioterapeuta escrivia una nova pàgina en la lenta normalització del paper de les dones en el món casteller. Malgrat que la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya diu que aproximadament el 42% dels membres de les colles són dones, el cert és que les caps de colla encara són una rara avis. Tampoc no hi ha gaires directores de multinacionals i encara no hi ha hagut mai cap presidenta de la Generalitat ni del Barça, és clar.

Després de rumiar-s’ho molt, Gina Fort va decidir que era el moment d’afrontar el desafiament i hi va presentar candidatura. Filla d’un dels fundadors de la colla, d’ençà que hi va entrar quan tenia vuit anys hi ha fet gairebé tots els papers de l’auca: d’enxaneta fins a càrrecs de responsabilitat tècnica, passant per acotxadora, dosos, quints, sisens i cap de canalla. És evident que coneix bé la colla. Només va demanar que quan fes de pilanera, és a dir, quan participa en un pilar, quedés exempta d’exercir de cap de colla, perquè se li feia costa amunt poder fer totes dues coses bé alhora. També va demanar que, en el seu rol de cap de colla, no se la jutgés pel fet de ser dona, sinó exclusivament pels resultats, pels encerts i pels errors de cada temporada.

Com ha anat la temporada de la Jove? Doncs ja fa uns quants anys que, al darrere de les tres grans colles castelleres del país (Castellers de Vilafranca i Vella i Joves de Valls), n’hi ha una altra que les ronda. No només això, sinó que si una de les tres capdavanteres té un mal dia, aquesta quarta passa a davant. Això va succeir a l’últim Concurs de Tarragona, en què la Colla Jove de Tarragona va quedar tercera després d’haver carregat per primera vegada el 4de10fm. Tenint en compte que també han recuperat el 5de9f, un dels castells més emblemàtics de la colla –que el 2025 se’ls havia resistit– i que per Sant Fèlix van signar la millor actuació de la seva història descarregant quatre construccions de gamma extra –entre les quals el 3de10fm–, sembla evident que no ha estat una mala temporada.

—Com heu viscut aquesta primera temporada com a cap de colla?
—La veritat és que ha anat molt bé. D’ençà del primer moment, la colla em va rebre amb naturalitat. Crec que no es van preguntar si era una dona o un home qui faria de cap de colla, sinó una persona que fa molts anys que hi és, que hi ha fet un llarg recorregut i que està disposada a liderar-la. I punt. Recordo que la votació va ser en una assemblea amb moltíssima gent i això, per una banda, t’engresca, però per una altra et fa respecte. Al final, la temporada ha anat com nosaltres volíem. Ens vam marcar uns objectius molt clars i unes maneres de treballar, i ho hem complert. No tot, però sí quasi tot.

—Descarregar el 3de10fm per Sant Fèlix era un dels objectius?
—Sí, però era una actuació més de la temporada, i la temporada és plena d’objectius. Et vas marcant un ritme i sabíem que volíem arribar a la gamma extra per Sant Joan, com havíem fet fa anys, per poder continuar creixent durant el juliol i l’agost. Últimament, arribàvem a la gamma extra per Sant Magí i aleshores se’ns feia curt.

—A més, aquest any hi havia Concurs. En sou gaire?
—A nosaltres el Concurs ens agrada, sí. En el fons, tampoc no és tan diferent de les diades: hi anem a fer castells i a superar-nos nosaltres mateixos. Crec que hem canviat una mica la mentalitat, que en alguns moments havia estat d’anar a guanyar-lo. Però és important saber on ets tu i on són les altres colles. Enguany, ha resultat que hem acabat tercers, però ho vam ser perquè a una colla no li van sortir bé les coses aquell dia. Això també passa.

—Com també passa que tires el 4de10fm i el carregues?
—Quan vam fer l’assemblea vaig dir que aquest any el faríem, sí. Va ser un objectiu que ens vam marcar i he de dir que a la nostra colla, quan se li posa un castell entre cella i cella, va a totes per aconseguir-lo. L’assaig previ al Concurs va ser espectacular. Dins el meu cap tenia molt clar que l’havíem de provar a la segona ronda i el vam carregar. Després ens va perjudicar una mica la caiguda pels lesionats, però la colla n’està orgullosíssima i jo també.

—Com és la vostra colla? Suposo que em direu que és la millor del món.
—La meva colla és la millor del món, és clar, però també sé que no ho és. Som la quarta, a vegades potser la tercera, però en realitat ara mateix som la quarta. Això també ho vaig dir a l’assemblea: siguem conscients d’on som. Podem treballar per ser els millors, però de moment encara no som els millors. Superar-se contínuament no és gens fàcil. Aquesta temporada hem intentat d’incorporar camises noves i recuperar les que feia temps que no venien i convèncer-les que són necessàries. Els castells més grans, només els pots fer si tens prou gent al darrere, això és evident. Als assaigs som unes 300 persones de mitjana; abans d’actuacions com les del Catllar o de Sant Fèlix pugem a 400, i abans del Concurs, arribem a uns 500. Això tenim i amb això treballem.

—I ja hi cabeu, en aquest local tan petit?
—La veritat és que no. Aquestes quatre columnes metàl·liques ens limiten massa i les pinyes no ens hi caben. Aquí no ens atrevim a assajar el 3 de 10 perquè si la pinya s’obre o passa alguna cosa, ens mengem la paret. També ens aniria bé una mica més d’altura. Si poguéssim créixer com els edificis del costat, ja seria perfecte. Fa anys que se’n parla, però de moment, res. L’edifici és de l’ajuntament i nosaltres tota la vida hem estat aquí. Fa uns deu anys vam votar si quedar-nos-hi o anar-nos-en i vam decidir de quedar-nos-hi, però també és cert que pensàvem que algun dia arribarien les reformes. A més, la calor que fa aquí al mes de juliol és insuportable. Però com que ja veiem que va per llarg, aquest any hem invertit en una estructura de xarxa nova, que ens ha costat 70.000 euros. Però és molt millor que no la que teníem abans.

—Quines aptituds ha de tenir un cap de colla?
—Per mi, la més bàsica és la comunicació. O potser és la que em feia més por i respecte, perquè sóc fisioterapeuta i, de comunicació, en sé els mínims. Per això he treballat molt tota la part de dir les coses, com encarar els discursos, que acabin amunt i no avall… També crec que has de ser molt sincera amb la colla i li has d’explicar què sents i què veus com a cap de colla, perquè en siguin conscients. No els has d’enganyar, perquè ells et seguiran si hi ha aquesta confiança. Si no, és molt difícil. Si un dia cal rebaixar objectius perquè no hi ha prou gent o per qualsevol altre motiu, cal explicar-ho ben explicat. Segurament, el discurs més complicat va ser el de després del primer diumenge de Santa Tecla, en què vam tenir una caiguda i la canalla va prendre mal, però dos dies després hi havíem de tornar perquè era Santa Tecla. Com ho fas, per animar-los? Saps que no podrem fer els castells que volíem fer, però hem de fer castells grans igualment i hi hem de ser tots. Per sort, l’equip de comunicació de la colla m’ha ajudat molt, sempre que m’ha fet falta.

—Quines aptituds més, a banda la comunicació?
—En el meu cas, m’ha anat molt bé ser exigent amb mi mateixa, perquè això també em permet de ser-ho amb els altres, que és el camí per a assolir bons resultats. També la sinceritat. Amb tothom: amb la colla, amb la canalla, amb els del tronc, amb els de la pinya… i individualment. A cada persona, li has de poder dir coses que ha de millorar, coses que ha de corregir. O transmetre decisions: “Mira, al final potser no pots pujar tu, pujarà un altre.” Per poder fer tot això, t’has de guanyar la seva confiança, és clar.

—Si estem d’acord que totes aquestes aptituds tant les poden tenir homes com dones, per què encara hi ha tan poques dones que sigueu caps de colla?
—Perquè venim d’on venim. Jo encara m’he trobat gent que em pregunta si la colla em fa cas pel fet de ser dona! Per què no m’haurien de fer cas? Preguntes com aquesta em fan veure que encara queda molt de camí per a recórrer. Després hi ha un altre tema, que és que moltes dones es queden embarassades entre els vint anys i els trenta i això vol dir que, durant un temps, deixen de fer castells, com a mínim durant l’embaràs. Quan hi tornen, si hi tornen, sovint el compromís és diferent, perquè han de tenir cura de les criatures. Els homes òbviament també són pares en aquestes edats, però ni es queden embarassats ni s’acostumen a allunyar de la colla. Partint de la base que crec que la millor edat per a ser cap de colla és dels vint-i-cinc als trenta-cinc, quan tens temps i energia, això pot formar part de l’explicació, també.

—Us heu sentit especialment observada per ser una dona cap de colla?
—Al principi molt, sí. Sort que tenia vacances la primera setmana, perquè vaig fer un munt d’entrevistes. Però després crec que tothom ho ha vist com una evolució natural, d’una nena que va entrar a la colla amb vuit anys i hi ha fet d’enxaneta, ha anat baixant per l’estructura del castell i la coneix bé. D’això, abans no n’hem parlat, però també és bàsic. Cal saber com és la colla, qui hi ha, on vols anar i on no vols anar.

—Com va ser que hi vau entrar quan teníeu vuit anys?
—Era l’any 2004 i jo tenia vuit anys, sí. Hi vaig començar a anar perquè una amiga de la meva germana feia castells, vaig anar a un assaig i em va agradar. Ja els havia vist per festa major, ja sabia què eren. En aquella època hi havia molt pocs nens i, per tant, feien mans i mànigues per quedar-se’ls. De seguida vaig començar a fer d’enxaneta i d’acotxadora i he anat passant per tots els pisos, perquè m’encanta fer castells. També és veritat que el meu pare va ser fundador de la colla, tot i que al cap de dos anys o tres ho va deixar. Per tant, ja sabia que la meva era la Jove.

—He llegit que el primer castell que vau fer va caure…
—És així, sí. He de dir que no en sabia gaire. Com a enxaneta i acotxadora, no hi tenia aptituds, però era valenta. Vaig entrar a la colla després de Setmana Santa, per Sant Joan va caure un castell i aleshores van preguntar qui volia pujar a fer un 4 de 8 i jo vaig aixecar la mà. No n’havia fet mai cap. Quan vaig arribar a dalt, l’enxaneta em va agafar el peu i vaig caure directament jo sola a la pinya. Aleshores els meus pares van pensar que m’haurien passat les ganes de fer castells, però va ser el contrari. Quan la colla va veure que aquella nena queia i volia tornar a pujar, tant els va fer que no fos gaire bona: volien algú que s’enfilés.

—Què significa formar part d’una colla castellera?
—És com una segona família, una família molt gran. Véns aquí i t’ajuntes amb gent molt més gran que tu, amb gent més jove, de llocs diversos… Hi ha gent de tot. Amb els uns t’hi fas més i amb els altres, menys, però amb tots comparteixes el mateix objectiu, que és fer els castells més grans possibles. No hi ha cap altra activitat que t’ho doni, això. Quan ets petit, et sents el protagonista principal i veus que tothom t’estima. De més gran té un gran valor social i tothom hi té el seu grup d’amics, més petit o més gran. Creixes amb la colla i la colla també creix.

—També hi deu haver conflictes i enveges, no?
—És clar que n’hi ha, però són pocs i s’acaben resolent quan veus els castells que fem entre tots. Enveja perquè l’un puja i l’altre no? A la canalla els ho expliquem sempre, que nosaltres volem que pugin els millors perquè hem de tenir la seguretat que el castell es fa bé. Qui assagi més i sigui el més adequat, pujarà. Una colla també pot fer un pensament diferent i decidir de no fer grans castells, perquè tothom hi pugui pujar. Potser en algun moment va bé per a generar peces, però aleshores no podem exigir fer castells importants. En general, la majoria de colles volen anar com més amunt millor. Això és així. I aleshores la colla ha d’estar al davant de les ambicions personals.

—Quins desafiaments us proposeu per a la temporada vinent?
—Encara hem de fer la reunió de valoració amb l’equip tècnic, però per part meva, si podem repetir tot allò que hem fet aquest any ja seria un èxit. Mirarem de corregir errades, és clar. Malgrat haver fet una temporada brutal, hi ha petites coses que encara podem millorar. Parlant de castells concrets, el 4de9 amb l’agulla només l’hem carregat un cop i no l’hem pogut intentar més. Repte pendent. El 9de8 el podíem treure a plaça perfectament, però per naps o per cols no ho hem fet. Repte pendent. I el 3de10fm, només l’hem descarregat un cop i un altre va quedar en intent, o sigui que estaria bé consolidar-lo. També hem de mirar cap a on ens volem obrir com a colla. Les grans colles no tenen només dos castells guanyadors. Al Concurs vam sortir de 5de9f, però no és un castell guanyador. Si volem ser guanyadors, hem de tenir alguna altra carta. Fa molts anys que no toquem els castells sense folre i em consta que a la colla li faria il·lusió tornar-hi.