‘La invasió dels bàrbars’, el film valencià sobre la repressió franquista que no volia projectar ningú i ja fa un any que és a la cartellera

Fer cinema en català i al País Valencià encara és una heroïcitat, a causa dels entrebancs i la falta de suport institucional. Però a vegades l’empresa surt bé i sorgeixen productes com el film La invasió dels bàrbars, fruit de la tenacitat del director Vicent Montsonís i del seu equip. Això ens recorda que fer cultura sobre el nostre passat amb segell de la terra és possible, i sense necessitat de tenir un gran finançament ni una gran catifa vermella que ens aplani el camí. Ja fa un any que el film aguanta a la cartellera de València de manera ininterrompuda, amb més de 60.000 espectadors, i això és una prova irrefutable i esperançadora.

La invasió dels bàrbars és un retrat cru i emotiu a parts iguals de la repressió franquista i de la lluita de moltes famílies per recuperar la memòria dels seus avantpassats. I l’èxit que ha tingut culmina ara amb la publicació del llibre, que inclou el guió comentat del llargmetratge, acompanyat d’una àmplia documentació històrica i memorialística sobre la repressió franquista i les dificultats que han envoltat durant dècades la recuperació de la memòria democràtica. El llibre l’han escrit Montsonís i l’escriptor i periodista Jordi Sebastià, dos grans amics que fa anys que treballen braç a braç en tot de projectes culturals. 

La invasió dels bàrbars ara també es podrà veure a l’Espai Texas de Barcelona i la intenció és que aviat sigui disponible a més sales del Principat. Sebastià lamenta que, tot i que han pogut estrenar-lo a Barcelona, no ha arribat a Girona, a Lleida, a Olot, o a desenes de sales on estan segurs que tindrien una àmplia acceptació. “Patim la divisió territorial. Jo ho anomene ‘el sostre de vidre dels valencians’. Patim el paral·lel de vidre, que vol dir que la producció cultural no passa del riu de la Sénia enllà”, lamenta. I afegeix: “És una llàstima, perquè és una bona pel·lícula. Passa que els circuits de distribució no són pensats per a la nostra realitat cultural. Per tant, és complicadíssim. Des de Madrid pots distribuir a tot l’estat, però des de Barcelona no pots distribuir a una comunitat lingüística i cultural òbvia com és la catalana.”

De totes maneres, gràcies a la gran comunitat de seguidors que tenen a les xarxes socials, han aconseguit de projectar La invasió dels bàrbars a unes quantes ciutats de l’estat espanyol, perquè el públic les demanava a les sales de cinema. Sempre que l’han projectat, la sala s’ha omplert i la gent n’ha sortit realment satisfeta. “Això demostra que la indústria del cinema, centralitzada a Madrid, no tan sols no està preparada per a un cinema independent en llengua catalana, sinó que està més aviat en contra de la seua existència”, rebla Montsonís. Tanmateix, diu que els circuits culturals no són els únics que els han fet el buit: també parla d’un silenci eixordador dels mitjans de comunicació. “Hem convidat molts crítics de cinema a venir i no se n’hi ha presentat ni un. I també molts mitjans. Encara els esperem.”

“Els molesta que a València hàgem fet una pel·lícula sense demanar-los permís”

El llargmetratge de La invasió dels bàrbars va començar a prendre forma l’any 2020, quan Monsonís va veure l’obra de teatre homònima de Chema Cardeña i va decidir de portar-la al cinema. Per fer realitat el film, la producció va recórrer, entre més vies, al micromecenatge, i finalment va comptar amb la participació d’À Punt, 3Cat i RTVE. Però tot això va ser un camí molt pedregós. Montsonís volia portar a la pantalla gran una història valenciana que es pogués explicar des de casa i en la nostra llengua. Però aviat va xocar amb la crua realitat: “Fer cinema a València, en llengua valenciana, és molt complicat”, subratlla. I explica la poca confiança que van donar-los Televisió Espanyola al començament: “RTVE ens va dir que no havien entrat en el projecte perquè pensaven que amb el nostre pressupost seria impossible de fer-lo realitat, perquè una productora de Madrid hauria necessitat tres vegades aquell pressupost per a fer la mateixa pel·lícula.”

Segons que expliquen, que aquest film existeixi és gairebé un miracle. Montsonís i l’equip van haver de fer mans i mànigues per trobar finançament –van poder arrencar gràcies al micromecenatge– i un espai on poder projectar el film. Després de refusar-los a moltes sales, finalment, van aconseguir de fer una projecció als cinemes Lys de València. I això gràcies al suport incondicional dels qui que, per una qüestió de militància cultural i nacionalista, van optar per ells. Però aviat tots es van adonar que La invasió dels bàrbars no tan sols valia la pena com a arma de reivindicació de la llengua i la cultura catalanes, sinó que també era un film molt bo, ambiciós, ben documentat, acurat i ben treballat. “La gent s’emociona moltíssim als cinemes, els agrada molt. N’és una prova que, gràcies al boca-orella, la pel·lícula s’ha mantingut a València ininterrompudament durant un any, i que a poc a poc les altres sales de cinema que al començament no volien projectar-la, s’han vist forçades a afegir-la a la cartellera”, expliquen.

La tossuderia i convicció de Montsonís i l’equip per a dur endavant el film, tot i el rebuig inicial de la indústria, van tenir fruit. Així i tot, lamenten que els diguessin que La invasió dels bàrbars no interessaria a ningú. “Aquest tema no interessa la gent, ho rebutjaran, és massa polèmic”, els deien. Aparentment, la repressió franquista i la memòria democràtica no sedueix la gent, però el film del moment és, sens dubte, La bola negra, que mostra una altra cara de la repressió franquista, en aquest cas, la persecució de l’homosexualitat. Tanmateix, si La bola negra és en boca de tothom –sense voluntat de llevar-li mèrit– La invasió dels bàrbars sembla que hagi de demanar perdó per mantenir-se imbatible en les sales de cinema un any després.

“El motiu d’aquesta diferència és molt senzill: nosaltres no som en la indústria del cinema espanyol, perquè se’ns rebutja. I el motiu del rebuig és que els molesta que des de València hàgem fet una pel·lícula sense demanar-los permís”, resumeix Montsonís. Era mentida, doncs, que el film no interessés. Segons la seva reflexió, allò que no els interessava és que explicaven ells el relat, a València i en català, i això a Madrid no ho podien controlar: “Tenien molts prejudicis. El primer, que érem una producció valenciana i que volíem liderar el projecte des de València. Ens veien capacitats només per a fer curtmetratges, però no grans peces audiovisuals. I quan et demanen que hi poses actors de les sèries de televisió del cinema espanyol i tu dius que no, i que a més ho rodaràs a València, pensen que no tindràs èxit comercial”, explica Montsonís. “Hi ha uns mecanismes dissenyats per la indústria, que és a Madrid, on hi ha els centres de poder que decideixen quin cinema es fa i quin no, o a quines televisions i sales de cinema ho veurem i a quines no”, afegeix.

Vèncer la por i homenatjar tota una generació

Per a Montsonís, l’objectiu principal de La invasió dels bàrbars era retre homenatge als seus avis i a tota una generació que va viure la guerra i la repressió en pròpia pell, sobre els quals es va imposar un silenci i una por paralitzadors. “Allò que més em cridava l’atenció era la por que tenien els meus avis pel fet que expressàssem la nostra opinió o la nostra ideologia, perquè en la seua època això podia significar anar a presó. Per això volia fer un homenatge a tota aquesta generació que va haver de viure més de quaranta anys amb por i en silenci.”

La por era tan gran que, de fet, els seus avis no van explicar mai allò que van viure als fills, és a dir, als pares de Montsonís, sinó que directament li ho van explicar a ell. Van necessitar la distància d’una generació per a poder-ne tornar a parlar sense ofegar-se. La distància de l’època franquista cada vegada és més gran, i per això és important d’explicar les històries que es van viure. Per no oblidar-les, i perquè el film sigui un bàlsam per a tots els familiars d’aquells qui hi van deixar la pell. Era gent valenta, com la protagonista de la història, que defensa fins al darrer alè un quadre, que dóna nom al film. És La invasión de los bárbaros, d’Ulpiano Checa. “La república va crear una dinàmica, unes esperances i una energia molt especials, perquè va ser el primer experiment democràtic real que va haver-hi a l’estat espanyol. La possibilitat de perdre-ho va fer que molta gent actués amb molta energia. Era una generació molt forta, amb conviccions molt fortes, i no sé si hi ha hagut mai més una generació tan forta com aquella, amb aquella capacitat d’aconseguir grans coses tots junts”, diu Montsonís. “És veritat que era un context determinat, però avui dia impera aquest individualisme i la col·lectivitat ha perdut força. Però creure que cadascú és responsable dels seus èxits és un parany. L’èxit serà col·lectiu o no serà”, afegeix Sebastià, que aprofita l’avinentesa per recordar amb admiració l’èxit col·lectiu que va significar el Primer d’Octubre.

Aprendre història a partir de l’emoció

I de la generació dels supervivents al franquisme a les futures generacions. Un dels grans mèrits de La invasió dels bàrbars és que l’han vist molts alumnes d’instituts en sessions matinals. Ara com ara, més de deu mil alumnes valencians l’han pogut veure. I això significa que molts joves aprendran una part de la història del seu país partint de les emocions que el film els hagi suscitat. Un recurs molt potent per a transmetre una lliçó de memòria democràtica. “Els professors ens diuen que els alumnes aprenen en dues hores allò que els costaria entendre en dues setmanes. S’hi veu la repressió des de molts angles: el paper de la burgesia amb el règim franquista, les amistats entre Franco i els nazis i la connivència de l’Església, entre més qüestions”, diu Sebastià.

A vegades, quan llegeixes un llibre d’història perquè tens examen l’endemà, no acabes de comprendre la magnitud de la crueltat i la impunitat amb què actuava el règim franquista, però quan veus el film ho copses de seguida. I ho vius ben endins. És gràcies a les emocions que s’entén millor la història. Així ho explica el director: “Per a mi l’objectiu prioritari en fer la pel·lícula era contar al públic una història molt crua, molt terrible i molt cruel, per mitjà de les emocions. Hauríem pogut fer una pel·lícula de terror, perquè els fets que s’hi conten són terrorífics, però no volia causar el rebuig de l’espectador, jo volia commoure’l i que això li fes tenir ganes d’actuar.”

En general, tant Montsonís com Sebastià celebren les ganes d’aprendre i la sensibilitat dels alumnes: “Sempre hi ha una minoria de nois que volen fer els rebels i comencen a dir bajanades, però els altres els fan callar. Hi ha molts alumnes que participen en el col·loqui de després, que tenen preguntes, que s’interessen de debò per la història que hi expliquem, també perquè veuen que totes aquelles coses van passar a casa seua, al País Valencià. I també molts s’emocionen, surten plorant”, expliquen. És una activitat que els permet de reflexionar sobre la seva realitat: “Veuen que, si ells o els seus pares parlen en castellà, no és per una cosa divina ni biològica, sinó perquè el català es va prohibir, i que si els seus avis parlaven en català i ells ja no, tot plegat és una conseqüència política”, diu Sebastià.

A més, recalquen que és una bona oportunitat per a mostrar al jovent que la nostra història també mereix ser explicada a la pantalla gran, i que no cal que vingui ningú de fora a explicar-nos-ho: “El cinema americà ha explicat molt bé què feien els nazis, però Franco és una altra cosa. I és important que expliquem als alumnes que Franco i el règim nazi eren amics, que estaven completament lligats, que compartien ideologia”, diu Montsonís.

El film també serveix per a mostrar que hi ha un deute pendent amb moltes famílies arreu de l’estat espanyol: hi ha molta gent que encara no ha pogut enterrar els seus familiars, perquè continuen desapareguts. Encara hi ha milers de víctimes de la guerra del 1936-1939 que continuen en fosses comunes. I els poders polítics no fan prou per a canviar aquesta injustícia. “És una vergonya que avui dia els poders públics encara no estiguen completament bolcats en això. Avui encara hi ha responsables públics que s’hi oposen”, diu Montsonís.

L’estancament en matèria de memòria democràtica és una realitat a l’estat espanyol perquè, segons que diu Sebastià, “hi ha tot un mecanisme de poder polític, militar, repressiu i econòmic que continua aprofitant-se de tot allò que va obtenir al franquisme, i encara són ací.” “Tot s’explica perquè la suposada transició no va ser una transició democràtica. Va ser un maquillatge i blanquejament del franquisme d’avui per a demà. Canviaven els polítics, però no va canviar el poder. El poder continua en mans dels mateixos”, remarca Montsonís.

Què veureu al llibre i on el podeu adquirir

Al llibre recent de La invasió dels bàrbars hi ha, per exemple, imatges icòniques de fets reals, com el bombardament de l’aviació italiana sobre la ciutat de València, o context sobre personatges que són mencionats al film, com Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatre franquista interessat en l’eugenèsia, que va provar de demostrar una relació entre el que mal anomenava “gen roig” i la discapacitat intel·lectual.

“Els comentaris històrics, fets a còpia de documentació i també d’experiències i records familiars, fan un paper important dins de tot el projecte de la pel·lícula perquè és una història de ficció. Però hem d’aclarir al públic que tot allò que s’hi veu sobre l’ambient de repressió, de persecució, de brutalitat, és real”, explica Montsonís. Podeu adquirir el llibre a la seva pàgina web, en l’enllaç del Verkami.

Sebastià anuncia que aviat publicaran un altre llibre, en aquest cas, una espècie de making of del film: “Serà una reivindicació de què significa fer cinema en català al País Valencià, per a poder contar les nostres històries i que no hagen de venir de fora a contar-nos-les”, diu.