Robert E. Hall i Michael Woodford guanyen el Nobel d’economia per haver posat bases microeconòmiques a la política d’estabilització

La Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha concedit el Premi Nobel d’Economia a Robert E. Hall, de la Universitat de Stanford (Califòrnia), i Michael Woodford, de la Universitat de Colúmbia (Nova York), “pels fonaments microeconòmics de l’estabilització macroeconòmica”. Segons l’acadèmia, tots dos economistes han desenvolupat nous models macroeconòmics que han millorat de manera significativa la capacitat d’aplicar una política d’estabilització eficaç. A partir d’aquests models, unes mesures fiscals i monetàries ben calculades en el temps poden reduir els cims i les valls de l’economia.

L’economia alterna fases de recessió i fases d’expansió. D’ençà que John Maynard Keynes va formular les seves teories fa gairebé un segle, la política d’estabilització ha estat una eina important per a fer front a aquestes fluctuacions. En temps de recessió, s’estimula l’economia abaixant els tipus d’interès i augmentant el dèficit pressupostari. Quan l’economia s’escalfa massa, cal fer el contrari per refredar-la.

Tanmateix, durant les crisis del petroli dels anys setanta, els models keynesians que determinaven quan i com calia aplicar aquestes mesures van semblar que ja no funcionaven. No reduïen l’atur i, en canvi, provocaven una inflació descontrolada. Occident va viure una dècada de creixement baix, atur elevat i inflació alta, i molta gent va arribar a la conclusió que la política d’estabilització havia fet més mal que bé i que calia abandonar-la.

L’acadèmia premia Hall i Woodford per haver demostrat com es podien reconstruir els models econòmics per revitalitzar aquesta política. En comptes de basar-los en vincles estadístics entre variables macroeconòmiques, com ara la inflació, la producció i el consum, van decidir de construir-los sobre una base microeconòmica, és a dir, a partir de la comprensió de com el conjunt de les llars i les empreses afecta l’economia amb les seves decisions.

Un element central d’aquests models és que les llars i les empreses miren cap al futur quan decideixen quant estalvien o quins preus fixen als seus productes. Quan els governs i els bancs centrals comuniquen els seus plans de política econòmica, poden influir en aquestes expectatives i moure l’economia en la direcció adequada. Segons l’acadèmia, des que es van introduir, aquests models han estat extremament útils per a afrontar les recessions dels darrers temps.

“La feina dels guardonats ens ha proporcionat uns fonaments teòrics sòlids per als models que ara fan servir bancs centrals i governs arreu del món. Amb aquests models, estem més ben preparats per a afrontar els xocs econòmics, com ara les crisis energètiques o els canvis sobtats en el consum de les llars”, ha dit John Hassler, president del Comitè del Premi en Ciències Econòmiques.