No ets tu, és el capitalisme

Quan l’ansietat i el patiment per l’actual panorama economico-social ens tenallen, convé de recordar això: “No ets tu, és el capitalisme”. Una afirmació que farem bé de repetir-nos-la com un mantra d’arrelament a la realitat, en els diàlegs amb nosaltres mateixos i en converses amb el nostre entorn.

Acabem de saber que les visites al CAP per salut mental entre infants i adolescents han augmentat d’un 28% a Catalunya. Són molts els psicòlegs que darrerament han confessat que el gran volum de malestars, depressions i trastorns d’angoixa i ansietat que arrosseguen els seus pacients se’ls escapen de les mans perquè s’adonen que el retrat col·lectiu s’imposa per damunt del cas particular i individual. N’he sentit uns quants que, entre indignats i resignats, lamentaven que per culpa de l’asfíxia capitalista i sistèmica que pateix el gran gruix de les famílies de classe obrera i classe mitjana, la seva tasca en salut mental esdevé insuficient davant la magnitud de la tragèdia. La seva ajuda queda reduïda a acompanyar i a provar de fer entendre als pacients que els seus mals no podran ser plenament resolts a teràpia o amb teràpia; cap psicòleg tot sol pot posar remei als greuges socials que suposa, avui, el lamentable panorama classista de l’habitatge, la inflació, els sous estancats de fa dècades i un empobriment deliberat de les classes menys benestants i proporcionalment i inversament relacionat amb l’enriquiment dels rics, els evasors fiscals i els mestres de l’enginyeria fiscal i el trilerisme empresarial.

El capitalisme és tan pervers que no només ens ofega, sinó que, a més, ens fa sentir culpables i responsables de les nostres dificultats econòmiques i de la manca de progrés vital. Els defensors de la meritocràcia han aconseguit que el seu pèrfid discurs vagi calant en l’imaginari col·lectiu: si ets pobre és perquè vols. Esforça’t més, treballa més. Si jo m’he fet ric, tu també pots. Una mentida descontextualitzada i esbiaixada rere una altra. I precisament, en aquest context, la frase “no ets tu, és el capitalisme” esdevé una eina emocional potser feble i insuficient, però prou útil i combativa per a foragitar la culpa tot desanestesiant-nos i fent-nos prendre consciència que el problema no és només meu o teu, sinó que és estructural.

El sistema ens mata i no és exagerat de dir-ho sense embuts. Només en el darrer mes hem pogut veure com l’actual panorama de l’habitatge ha provocat unes quantes morts vinculades a una precarietat que és el resultat de decisions polítiques, interessos econòmics i estructures socials que ens exposen a un patiment evitable. Aquesta setmana, ha mort la Maricarmen Abascal després d’haver-se quedat sense casa. Al setembre, l’Olga Matute se suïcidava cinc mesos després d’haver estat desnonada. Fa quatre dies, se suïcidava el Javier, un sabater de seixanta anys que es va veure collat per una immobiliària familiar que es venia els edificis on ell tenia el taller i la sabateria per vendre’ls a un fons d’inversió. La llista d’etcèteres funestos és llarga i dolorosa i ens porta a concloure que totes aquestes morts són assassinats indirectes provocats per la vulnerabilitat residencial i laboral. Hi ha responsables: un sistema violent que prioritza les rendes immobiliàries per damunt de les condicions materials necessàries, per damunt del dret a l’habitatge. Aquestes són les morts evidents, estretament relacionades amb l’habitatge, però hi ha un altre concepte de mort, més trist, si s’escau, i fins i tot més macabre; hi ha un pensament de mort de què parlem poc que també es relliga amb la dificultat d’accés a tenir una casa. Parlo de la mort dels nostres avis i àvies. Molts joves, i no tan joves, persones que van dels vint fins als quaranta i tants, saben que hi ha una possibilitat de tenir una casa, però no serà llogant-la, ni comprant-la, perquè no poden accedir a cap d’aquestes dues opcions, serà pel fet d’heretar la casa de l’avi o l’àvia quan morin, o dels pares en el cas d’aquells que passen dels cinquanta.

Per a la gran majoria de la gent, els avis i les àvies són estructures d’estat, pals de paller de les famílies, figures emblemàtiques i adorades, ésser estimats fins a la medul·la, preferits des de la infància. Imaginem, doncs, que pervers és saber que podràs veure complert el teu dret a tenir una llar a canvi d’haver de dir adeu a un avi o una àvia. Aquesta dinàmica sempre ha estat així, però fa dècades, quan la gent gran de la família moria, els fills, els néts, tenien feines prou ben pagades i prou sòlides que ja els havien permès d’adquirir un lloc on viure, on establir-se, on fer llar i família. Però ara veiem generacions senceres de persones que malviuen en pisos compartits pagant més del 60% del seu sou per una habitació o per un infrahabitatge. Generacions de persones que pensen: quan mori l’àvia, si no ens arruïnem abans pagant els impostos corresponents, tal vegada podré viure a casa seva, tal vegada així deixaré de patir per l’habitatge, tal vegada així no m’hauré d’explotar tant laboralment. I pensem, també, aquesta realitat soterrada des del punt de vista dels avis i les àvies que veuen com els seus successors familiars, fills i néts, han de tornar al niu familiar incapaços de sortir-se’n sols. No ens ho diran, tal vegada, però m’imagino alguns d’aquests avis i àvies fent-se creus del panorama actual, pensant en la seva mort com a carta de bescanvi: jo ja he viscut tot el que havia de viure; he treballat molt, sí, però he pogut gaudir d’una casa i d’una família. Senyor, emporta-te’m i que els meus néts puguin tenir també la seva oportunitat alçant una vida de mínims en aquest cau familiar.

Està més que estudiat que les oportunitats de futur per als joves actualment depenen radicalment de si heretaran patrimoni familiar o no. La desigualtat patrimonial és un factor determinant que marcarà fins a quin punt una persona pot prendre decisions sobre la seva pròpia vida sense que un contratemps econòmic la posi en risc. L’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, segons les dades publicades el maig del 2026, situa la taxa d’emancipació juvenil en el 14,5% i l’edat estimada d’emancipació als 30,2 anys. L’informe indica que el lloguer mitjà equivalia al 98,7% del salari mitjà d’una persona jove. Però ara ja no són només els joves, els afectats per tot plegat; amb ells, persones jubilades acaben desnonades i “vivint” en cotxes o al carrer després d’una vida sencera d’esforços i de contribucions econòmiques a un estat que ha acabat esprement-los com a peces de producció, fins a acabar abandonant-los a la seva sort, robant-los la dignitat, les il·lusions i la vida.

I mentre institucions i poder fàctics i especuladors fan els ulls grossos, juguen al monopoli amb les nostres vides i negligeixen en la seva responsabilitat moral en tot aquest panorama, una tristesa i una resignació pregona van calant al moll de l’os de néts i avis, de pares i de fills de les classes obreres. Però recordem-nos-ho entre tots: no som nosaltres, és el capitalisme. Capgirem el concepte i aprenguem a assenyalar els culpables, els beneficiaris, per tal de no errar d’enemics i poder fer pinya i saber ser més empàtics amb els qui són com nosaltres i pateixen com nosaltres.