Patrick Radden Keefe: “L’objectivitat és una línia que a vegades cal saltar”

El periodista Patrick Radden Keefe (Dorschester, Massachussets, 1976) està empiocat. Canvis de temperatura, aires condicionats, viatges transatlàntics, jet-lag… De tota manera, està content de ser al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on l’any 2024 va fer una residència de dos mesos, durant la qual va posar fil a l’agulla del llibre que presenta en aquesta trobada amb periodistes prèvia a la seva intervenció en la Biennal de Pensament, on avui, dissabte, parlarà de “Londres, ciutat oculta”. I agraït perquè, justament El fill de l’oligarca, editat per Periscopi, com la resta de la seva obra, i traduït per Ricard Gil, va ser escrit en part a Barcelona.

Una història humana com a punt de partida

Com en tota la seva obra, Radden Keefe pren una història humana per explicar una realitat incòmoda de la nostra societat. En el cas d’El fill de l’oligarca, l’escenari és una Londres que coneix bé, atès que hi va viure fa vint-i-cinc anys, i que s’ha anat convertint en una capital poblada per les grans fortunes globals, sovint vinculades a les parts més fosques de la societat. Tot i la seva fascinació pel món dels oligarques russos en concret, i com que sempre li agrada partir d’una història humana per aterrar la narració, el punt de partida és la mort de Zac Brettler, un suïcidi que els pares no accepten i que la policia no investiga prou acuradament. La lluita per saber-ne la veritat acaba revelant un pou de secrets: el noi, durant anys, s’havia fet passar pel fill d’un oligarca de l’Europa de l’Est, i s’havia introduït en un món tèrbol de mafiosos, estafadors i magnats de la ciutat.

A partir d’aquí, la tragèdia familiar que li permet d’explicar moltes més coses sobre una ciutat que va acabar engolint en Zac, un noi que aparentment ho tenia tot: una família que l’estimava, una bona educació, un bon físic, carisma… “Què té Londres perquè un noi com aquest vulgui ser fill d’un oligarca rus? Quina ambició més estranya. Quin misteri més estrany.” Durant l’acte, Radden Keefe comparteix alguns detalls del procés d’escriptura d’un text que, primer, va ser un article per a The New Yorker, però que de seguida va veure que li permetia de continuar investigant. Per exemple, la necessitat de mantenir una certa distància amb l’objecte dels llibres. “Aquest llibre no està escrit des de la perspectiva dels pares. És com jo veig allò que veuen i m’expliquen la Rachelle i en Matthew Brettler.” De fet, abans de començar, els va advertir que escoltaria la seva història amb compassió i sentiment, però que quan escrivís ho faria pensant en els lectors, i que potser hi hauria alguna cosa que els incomodaria. Hi hauria detalls que potser els farien mal, però que formaven part del seu compromís amb l’ofici i la veritat.

Els dilemes del periodista

En aquest sentit, al llibre s’expliciten secrets familiars, moments foscos d’en Zac i la seva mare que Radden Keefe considera que, si els hagués omès, seria tan mentider com els protagonistes del llibre, que trien, ometen i construeixen una realitat paral·lela. “En aquest sentit, he reflexionat molt sobre l’objectivitat. Ser objectiu no vol dir ser una màquina ni deixar de sentir quan parlo amb gent. Espero que el lector s’emocioni, que li toqui la fibra, perquè jo m’emocionava, a mi em tocava la fibra. Quan escric vull ser permeable, no posar-me una cuirassa.” Ara, com ser permeable i objectiu?, es demana el periodista nord-americà: “És una línia que a vegades cal saltar. No d’esma, sinó intencionadament.” Aquesta mena de dilemes, confessa, li lleven la son, i no parava de pensar-hi i de debatre’ls amb els editors i amics.

De fet, com explica, el procés d’escriptura d’aquest volum va ser especialment complicat: “Hi ha aspectes foscos de les històries que no acabes de pair. Quan algú em coneix, veu que sóc una persona animada, malgrat que les històries que escric són molt fosques. A vegades he sentit que aquesta cosa sinistra m’entrava dins. A vegades, la permeabilitat és complicada i costa de gestionar.” Però la cosa més complicada ha estat escriure un llibre sobre la mort d’un adolescent i acompanyar els pares en el seu dolor: “Tinc fills adolescents, que comencen a arribar a l’edat que en Zac tenia quan les coses es van començar a complicar. Quan passes tot el dia parlant amb una família que ha perdut un fill d’aquesta edat, és complicat que no t’afecti gens.” És parlant d’aquesta qüestió que l’autor de No diguis res i L’imperi del dolor ha confiat als periodistes que havia hagut d’anar a teràpia per primera vegada. Els meus fills tenen una vida molt normal, però, quan ens barallàvem, entrava en pànic i em posava catastrofista. La meva dona m’alertava del fet que no podíem patir constantment pels nostres fills. Em deia, ‘posa’t les piles, no perdis el seny’.”

La mentida com a qüestió de fons

Un dels temes del llibre és la mentida. El redactor de The New Yorker té clar que tots mentim: “L’estatística és que la majoria n’expliquem una o dues el dia, però no se sap exactament per què, perquè potser la gent menteix quan respon als estudis!” Però allò que el va sorprendre quan escrivia El fill de l’oligarca va ser descobrir que hi havia gent que n’explicava de molt grosses, com en Zac, que es va crear una vida alternativa. Així i tot, molts dels personatges que circulen pel llibre han construït la seva vida a partir de fabulacions, com l’avi d’en Zac mateix. “Què és real, de tot allò que ens envolta? No és una coincidència, que en Zac i el seu germà arribessin a l’adolescència quan Donald Trump arribava al poder.”

Radden Keefe també posa sobre la taula l’emmirallament dels joves amb personatges com Elon Musk, Vladímir Putin o Trump mateix, homes poderosos, immorals i malvats. Tot i que no és cap llibre de tesi sobre els perills de les xarxes socials, sobre la masclosfera o la idolatria a la societat actual, s’ha atrevit a perfilar algunes raons de la idolatria juvenil pels homes sense escrúpols i l’ostentació: “Els pares d’en Zac són d’una generació que va interioritzar la cultura de l’esforç, que et permetia d’arribar a estalviar, comprar-te una casa, formar una família, viatjar i arribar tranquil·lament la jubilació. Quan en Zac va néixer, l’any 2000, el pacte s’havia trencat. Pots créixer a Londres en una família acomodada, estudiar, treballar i haver de viure amb els teus pares, compartir pis i no tenir mai cap estabilitat.” Arran d’això, aquests joves rebutgen la manera de veure el món dels pares i adopten l’estil del casino: jugar-s’ho tot al tot o res. “La història d’en Zac és extrema, però molts joves que vénen de situacions precàries es poden deixar endur per les promeses de fer-se rics de seguida.”

Podeu comprar El fill de l’oligarca a la Botiga VilaWeb

Una investigació que arribarà a les pantalles

El llibre ha estat rebut amb elogis i bones xifres de vendes, especialment als països de llengua anglesa. Com assegura l’autor d’El fill de l’oligarca, això ha fet que la mateixa família Brettler visqui moments paradoxals: “És estranyíssim per a ells, anar al metro i veure algú que llegeix un llibre sobre la seva família. Van a una festa i algú se’ls acosta pensant que els coneix molt. En Joe, el germà d’en Zac, va haver de consolar una senyora de seixanta anys que llegia el llibre al seu club de lectura. Tinc una responsabilitat a l’hora de tenir cura d’aquesta família i entenc que, per a ells, ha estat una muntanya russa.”

Amb el llibre publicat, Patrick Radden Keefe dóna per tancada la seva investigació sobre la mort d’en Zac Brettler, tot i que explica que li continuen arribant pistes, i que encara rep correus i missatges de persones que haurien pogut aportar-li alguna informació rellevant. “Cal acabar els temes. Si no, pot acabar essent desesperant quan escrius. Sovint, m’acabo avorrint de les coses i tinc un gran desig de canviar de tema. En canvi, hi ha periodistes, acadèmics i especialistes que passen tota la vida donant voltes a la mateixa qüestió. Quan treballo en un tema, vaig fins al fons i torno. Ho deixo.” Així, tot el que li arriba ho comparteix amb altres periodistes que segueixen el cas, encara avui sense resoldre, malgrat que Radden Keefe està convençut de la implicació dels dos principals sospitosos en la mort d’en Zac. Una història per la qual Hollywood ha mostrat interès des del principi. No seria la primera adaptació audiovisual dels llibres de l’autor: ja hi ha hagut produccions basades en No diguis res i L’imperi del dolor.

Preguntat sobre el futur del periodisme, Patrick Radden Keefe es mostra lleugerament optimista, i recorda que d’ençà que va començar a treballar com a periodista ha sentit dir que la premsa estava en crisi. De tota manera, lamenta que s’hagi estès la cantarella que el públic no llegeix, que tot ha de ser com més va més curt, més picat o més lleuger: “A tothom li fa tanta por quedar-se enrere que sovint s’abandona allò que sempre hem fet bé. Hem passat a escurçar els articles complexos, tot per convertir-los en vídeos verticals per a TikTok, en compte de posar-nos al servei dels ciutadans.” Ell mateix relata que cada dia li costa més confiar en les coses que veu, sigui un vídeo o una fotografia. “Com més va, hi ha més gent incòmoda amb l’entorn informatiu en què vivim. Per entendre el món, hem de tocar alguna cosa sòlida. El bon periodisme és el sòlid”, proclama, i recorda que la confiança amb els lectors es guanya dia a dia, i una vegada obtinguda, cal continuar conservant-la essent seriosos.

Encara de ronda per uns quants països per a promocionar El fill de l’oligarca, Patrick Radden Keefe ha anunciat que, quan l’acabi, se n’anirà a Sud-àfrica a preparar un article sobre l’apartheid per a The New Yorker, a banda de preparar un altre llibre que el farà viatjar a Guatemala. “Tinc cinquanta anys, sis llibres i he vingut a Barcelona a presentar la traducció al català del meu llibre. No em puc queixar.”