Fragment: ‘Els sonets a Orfeu’ de Rainer Maria Rilke

Acaba d’arribar a les llibreries una nova edició d’Els sonets a Orfeu, de Rainer Maria Rilke, coincidint amb el centenari de la mort del poeta. La publica Adesiara en una traducció d’Alfred Badia i un postfaci de Lola Badia. 

Llegiu alguns poemes d’Els sonets a Orfeu de Rainer Maria Rilke (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla d’aquesta edició, de la traducció d’Alfred Badia i de les vicissituds de l’obra:

El retorn d’Orfeu en el centenari de Rilke

“Aquesta nova edició d’Els sonets a Orfeu, de Rainer Maria Rilke, conté el text alemany original, recupera la premiada traducció d’Alfred Badia i inclou la introducció del traductor i un interessantíssim postfaci de la professora Lola Badia, filla del traductor, en què ens fa un breu retrat del seu pare –excel·lent poeta, a més de gran traductor– i ens descriu la fascinació que tenia per aquest meravellós recull poètic, l’àrdua tasca de traducció que va emprendre i fins i tot la bibliografia i les edicions del text que va manejar per dur-la a bon port.

El 29 de desembre es commemorarà el centenari de la mort de Rilke, que, com tothom sap, és una de les veus més insignes de les lletres alemanyes i, segurament, universals, i entenc que una bona manera de recordar-lo és llegir la traducció modèlica que Badia va fer d’aquests sonets, que van néixer, com moltes altres obres genials, a partir d’un succés atzarós. Després d’alguns anys de sequedat creativa, Rilke, reclòs al castell de Muzot, al Valais, és colpit per la mort prematura de la dansarina Vera Ouckama Knoop, que l’havia delectat d’allò més quan actuava. Aquest fet luctuós i una visita de Paul Valéry li serveixen d’estímul per a tornar a escriure torrencialment (‘tempestat poètica’, en deia ell), i en molt pocs dies va concloure les Elegies de Duino, que tenia aturades a l’espera de la inspiració necessària, i va compondre també els cinquanta-cinc poemes que conformen Els sonets a Orfeu, un dels títols més coneguts de tota la seva producció.

L’’obert’, el doble regne de l’existència pura, on morts i vius es comuniquen en un espai transfigurat i intemporal, és el domini d’Orfeu, el personatge mític, que hi condueix el lector gràcies al seu cant immarcescible i li permet elevar-se a una existència alliberada de la finitud. El cant màgic de Rilke-Orfeu dissol el terror de la mort i dóna accés a un àmbit de transcendència embriagador, i alhora ofereix un gaudi literari indescriptible: caminareu complaguts pel cim de la poesia alemanya. Seguiu la petja d’Orfeu, llegiu Rilke!”