Amnistia, punt final: independentisme, punt i seguit

A propòsit dels dos anys de l’aprovació de la llei d’amnistia, vaig escriure un article sobre les conseqüències en l’independentisme d’aquest darrer cicle polític marcat per aquesta llei i de la necessitat d’aprendre dels errors passats per trobar nous camins per a avançar. Ara que hem certificat l’aplicació de la llei d’amnistia a pràcticament la totalitat dels casos més emblemàtics –sense voler oblidar la seixantena de casos pendents–, se certifica el tancament d’aquest capítol i és necessari obrir el següent.

La llei d’amnistia i els pactes amb l’independentisme han significat per als poders de l’estat un trencament de l’acord implícit sobre quins són els subjectes legítims amb què poden pactar els successius governs espanyols. En aquest sentit, la denominació reiterada d’un “acord entre les esquerres” per a fer Sánchez president no és l’element central que descriu l’acord de governança estatal d’aquests darrers anys. La realitat és que es tractava d’un acord entre la branca sanchista del PSOE i les forces de les nacions sense estat, independentment del seu eix esquerra-dreta, cosa que ha fet convergir per exemple el BNG, Bildu, ERC, Junts i el PNB.

Aquest pacte, considerat antinatura, és el que explica en gran mesura la resposta furibunda contra el govern espanyol dels poders de l’estat. Aquests no ataquen per terra, mar i aire el govern espanyol per les més que tèbies polítiques d’esquerres, sinó pels acords que estableix amb els enemics interns del règim del 78. I aquests enemics interns no són ni més ni menys que els independentistes.

Així doncs, “el sanchisme” no és considerat per aquests poders un corrent traïdor perquè és massa d’esquerres i Felipe González no diu que votarà en blanc per unes polítiques de redistribució de la riquesa que no han existit: és traïdor perquè reconeix com a subjecte polític de dret l’independentisme, encara que sigui el dret mínim de la participació en la seva democràcia segrestada.

És una qüestió fonamental per a entendre el capítol que acaba i el que s’obre. Especialment, per a entendre que el futur democràtic implica tant sí com no el dret de l’autodeterminació dels pobles i, també, per a entendre que, mentre tot això es produïa, les peces, les aliances i els trencaments s’han anat configurant arreu de l’estat i al nostre país.

Els poders de l’estat només han estat interessats a perseguir la corrupció del PSOE quan han considerat que aquest havia traït el nacionalisme espanyol. I, mentrestant, utilitzaven també totes les eines a l’abast per a reprimir, deslegitimar i desactivar l’independentisme català potenciant-ne el caïnisme partidista, el desencant i l’odi amb uns propòsits ben clars: donar un avís clar a tothom qui s’atreveixi a qüestionar, encara que sigui d’esquitllada, el pilar bàsic del règim del 78, que és la unitat de la pàtria.

La roda de l’hàmster no s’atura

Alhora, l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida ha estat el terreny adobat perfecte per tal que hagi eclosionat una extrema dreta pròpia amb la mateixa recepta de tot arreu: una part de la població ha de ser exclosa, deshumanitzada i ha de viure en esclavatge perquè la resta tinguem el mínim per a anar tirant. En aquest context, aprofitant els vents internacionals de l’extrema dreta, és on han aconseguit arrelar els partits que defensen aquestes posicions a la nostra societat, tant de matriu catalana com espanyolista. Precisament és aquest creixement i arrelament en la societat catalana el principal obstacle per a poder reprendre el camí inconclús cap a la llibertat del nostre poble.

Davant la situació de KO de l’independentisme, l’opció del desencant, del vot protesta i del rebuig creix i forja les cadenes del nostre poble. Paradoxalment, aquestes idees promogudes per l’espai catch-all on caben Aznar i González, jutges i fiscals, Feijóo i Abascal amb alguns sectors de l’antiga Convergència, ha passat a ser una opció real per a una part de les persones que aspiren a un país lliure.

Una opció sense cap mena de solidesa en la base social: algú es pot imaginar asseguts en una mateixa taula una mostra representativa dels votants de l’extrema dreta catalana? Sens dubte, en una taula es trobarien al davant tot allò que més odien i rebutgen fins que algú no parlés del famós califat, que és el mínim comú denominador, la benzina que mou un projecte basat en l’odi, la por i la rancúnia i que no té més avantatge que la falta d’un projecte i una proposta.

El futur el construeixen sempre els altres si no som capaços de construir-lo nosaltres

D’aquí a poques setmanes veurem el resultat de les eleccions estatals, veurem si el bloc reaccionari pren el relleu al govern espanyol o si el PSOE pot retenir el poder un temps més. Sense menystenir les conseqüències d’allò que representaria una extrema dreta al capdavant de l’estat, és evident que la crida “que ve el llop”, sense un trencament amb el règim del 78, és en el millor dels casos pa per a avui i fam per a demà.

Per tant, dinàmiques estatals i electorals al marge, allò que toca ara és fixar la vista més enllà i posar-se a treballar per construir les condicions que ens han de permetre de superar aquesta dicotomia en un futur. Partim del desànim fruit del moment en què ens vam encallar, l’1 d’octubre d’ara farà quasi deu anys, però també d’unes condicions socials cada vegada pitjors i d’una manca de capacitat de resposta política a allò més bàsic com és l’habitatge, la precarietat laboral i l’encariment de la vida. Unes qüestions que, quan l’independentisme va prendre les regnes del país, van quedar també pendents.

L’independentisme popular, majoritari i guanyador del futur ha de saber bastir aquestes qüestions materials com a veritables pals de paller del seu programa i fer-los guanyar davant les propostes de la misèria i l’exclusió. És l’única via per a tornar a sumar majories transformadores per a avançar i guanyar.

El moviment independentista vinent amb possibilitat real de vèncer serà liderat per l’esquerra i des de l’esquerra amb un front majoritari ampli i ben articulat (més enllà de com es tradueixi això concretament), una força o forces determinants amb un programa clar de majories i amb una estratègia clara per a avançar. Un país per a totes i tots, amb unes condicions de vida que facin que pagui la pena defensar-lo i amb un mandat clar: construir una majoria independentista i d’esquerres per a poder decidir lliurement el nostre futur per mitjà d’un referèndum i dur-lo fins a les darreres conseqüències, digui allò que digui el president Illa, siguin quines siguin i ens portin on ens portin.

Aquí és on hem de fixar la mirada llarga, però alhora hem de tenir clar que això només serà possible si de manera immediata bastim el moviment popular per resistir els embats, fent de cada lluita concreta una part imprescindible del programa de l’esquerra independentista i del futur del nostre país. D’aquests anys d’interregne, en cal sortir amb la lliçó apresa: ni de bon tros n’hi ha prou de tenir la raó, el futur el construeixen els altres si no som capaços de construir-lo nosaltres.