Els tres llocs especials de la Xàtiva de Pep Gimeno, Botifarra

Pocs minuts abans de les deu del matí, ja amb els termòmetres vorejant els 30 °C de temperatura, Xàtiva viu un matí més dominat per les altes temperatures del mes d’agost. A l’Hospital Lluís Alcanyís se succeeix el tràfec d’ambulàncies que van i vénen per la CV-41, que s’enfila entre els camps d’horta repartits al voltant. De totes les edificacions que s’erigeixen entre els camps de cultiu se’n destaca una, Ca Cuesa. És en aquest lloc de la capital de la Costera on ens rep Pep Gimeno Montell (Xàtiva, 1960), més conegut per Botifarra.

“Sóc un boig que li ha pegat per gravar coses des que tenia onze anys, i en tinc seixanta-sis”, bromeja mentre entrem en la imponent casa del segle XIV. Gimeno és, sense dubte, un col·lector de records. Quasi com si es tractàs d’un museu, Botifarra conserva en Ca Cuesa gran quantitat de ferramentes, artefactes, joguines i objectes de tota mena relacionats amb la cultura valenciana. Molt a prop seu s’amuntonen llibretes plenes d’apunts de cançons i dites populars que ha anat recollint a poc a poc a mesura que recorria el País Valencià, sempre guiat per la curiositat.

La llavor d’aquest esperit per la conservació dels sabers populars valencians la va plantar la seua àvia materna, que, com recorda perfectament, “era una dona que parlava molt i contava sempre moltes coses”.  A dotze anys, en plena dictadura, de la curiositat també va sorgir preocupació. “Com que no ens deixaven parlar valencià, va ser quan vaig prendre consciència que tot açò no estava escrit i s’acabaria perdent”, diu.

Ca Cuesa

Ca Cuesa impressiona. Més encara quan travesses la gran porta d’entrada i el Botifarra t’endinsa en tota la història que ha viscut aquesta casa de set segles de vida, però que va ser a punt de desaparèixer. “És una casa que ve dels Pròixida, que arriben de Nàpols amb el rei Jaume I i s’instal·len ací”, explica Gimeno a la planta baixa. Tot i tractar-se d’una casa de llaurança, tenia molt de terreny: “Tenia 80 fanecades” –unes 10 o 12 hectàrees–, “que són moltes fanecades per ser d’horta”.

La fixació per aquesta residència ve també de la seua infantesa, “quan tenia 6 o 7 anys”, dubta, i recorria l’horta de Xàtiva juntament amb la mare. Sempre li sorgia la mateixa pregunta: “Mare, qui viu a la casa Cuesa?” En aquell moment la casa ja es trobava en procés d’abandonament i sovint era habitada per ocupes, com Fèlix i Dolores, un matrimoni que recorda amb molta estima. “Quan hi entraves podies veure el sol”, comenta, parlant del moment en què va poder comprar la casa, ara fa onze anys. Trau d’un calaix una fotografia d’un dels pisos superiors, amb el sòl mig caigut i les marques de les rajoles que havien desaparegut; en definitiva, una casa en ruïna. “L’hem restaurat entre el meu fill major, el meu Pepe, i hem anat arreglant-la a poquet a poquet”, diu mentre comencem a recórrer les sales.

Res, o poc, resta d’aquella ruïna que va trobar el botifarra quan hi va arribar, el 2015. Ca Cuesa s’ha convertit actualment en un museu d’etnologia valenciana. Milers d’objectes n’ocupen les parets de l’entrada, de l’antiga quadra o sala principal. Joguets de Dénia, cavalls de cartó, instruments, eines del camp, catrets que es feien a l’església, licors de Xàtiva, munyidores de ramat… Entre tots els objectes que ocupen l’antic lloc de descans dels animals, als baixos de la casa, Gimeno destaca un paper que, de primeres, no cridaria l’atenció enmig de totes les andròmines que abarroten l’estança. “Mira l’any: 1883; que fort, eh?”, exclama. És el primer exemplar de “El Chornaler”, un setmanari anarcocomunista de final del segle XIX, amb el lema “Periòdic defensor dels que treballen i no menchen”.

“Tot açò no té valor econòmic, però sí sentimental; hi ha moltes eines que avui dia ja no s’utilitzen”, diu el Botifarra, que va començar aplegant aquests objectes gràcies al passat llaurador de la seua família. Moltes peces les ha cercades a consciència per conservar-les, i algunes altres, en canvi, les trobava per casualitat. Destaca aquells objectes que li han confiat de manera desinteressada en el curs dels anys. “Això és per a tu, perquè sé que en les teues mans no es perdrà”, diu que li deien sovint. Pep ha estat tota una vida aplegant cançons i sabers populars en enregistraments, d’ençà de l’any 1971. “Allò que més pena fa és que ja no queda ningú, pobrets”, conclou amb la veu entretallada.

Aquesta gran quantitat d’objectes històrics valencians, moltes voltes, ha cridat l’atenció de persones que visitaven Xàtiva. “Aquestes últimes setmanes han vingut grups de xinesos, japonesos, turcs, camerunesos…”, diu. Però, més enllà d’aquest vessant de casa-museu, destaca que Ca Cuesa és “casa de tots”.  “S’acabà la pandèmia i vaig veure que jo no havia pogut col·laborar gens amb els hospitals, per desgràcia. I un dia vaig anar a parlar amb la gerent de l’hospital de Xàtiva, Margarita Llaudes. Vam organitzar ací un concert un divendres a la nit i un diumenge a la vesprada amb més de tres-centes persones de personal sanitari”, recorda amb molta estima. Diu que li agradaria poder dur a terme més iniciatives com aquesta a Ca Cuesa, però s’ha trobat sovint amb la barrera dels tràmits administratius. Malgrat això, confia que tot aquest treball de recol·lecció i documentació que ha durat dècades tindrà continuïtat: “La sort que tinc és que als meus fills açò els agrada. Jo crec que el dia que jo me’n vaja, això continuarà”, afirma orgullós. 

La jueria 

Ens traslladem ara a la ciutat de Xàtiva, capital de la Costera, amb poc més de 31.000 habitants. Botifarra en recorre els carrers damunt una motocicleta, va saludant tot de gent mentre ens acostem al barri de la Jueria, el lloc on Pep Gimeno va nàixer i on ha viscut tota la vida. “Visc allà i moriré allà”, assegura. El barri, de carrers estrets i costeruts, és format principalment per cases unifamiliars, situades a la part més antiga de la ciutat, on es pot observar per on transcorrien antigament les muralles que protegien el nucli urbà. Del passat com a barri dels jueus, però, en resten pocs indicis, després de ser expulsats, al segle XV.

Durant els seus seixanta-sis anys de vida en aquest barri, ha viscut la transformació de tota la societat. “Jo he viscut el pas de viure com al segle XV fins a la vida actual. […] Açò era un barri de jornalers, vèiem els burros, les cabres, les ovelles, les vaques pel carrer. He conegut gent de tres segles, perquè la meua àvia era del XIX”, diu. Precisament l’àvia és una de les persones que més ha influït en la vida de Pep Gimeno, fins al punt que encara és present en la seua vida unes quantes dècades després d’haver-se mort. “Et creuràs que encara la somie?”, comenta amb un somriure.

Per aquest barri de Xàtiva han passat unes quantes generacions amb el malnom “Botifarra”, una denominació que va sorgir arran d’un rebesavi seu, que cada matí per esmorzar menjava un entrepà de botifarra, un fet quotidià que va fer nàixer aquest malnom, que “ja fa sis generacions que dura”. Però a Pep Gimeno no li ha semblat mai malament aquest sobrenom familiar. “Jo no sóc ‘el Botifarra’, sóc ‘Pepe Botifarra’”, puntualitza, i afegeix: “A mi no em sap mal que m’ho diguen. Els meus fills també són botifarres, però ho porten amb molt d’orgull.”

Destaca que el pas dels anys al barri amb aquest canvi d’un món més tradicional a l’actual ha influït en la seua voluntat de conservació. “Com diu Raimon –nascut al mateix barri de Xàtiva– qui perd els orígens perd la identitat”, comenta. Aquest esperit per a mantenir vives la llengua, la cultura i les maneres de viure que havia conegut de xiquet el dugué a treballar a l’arxiu municipal l’any 2016. Ell treballava de soldador a la brigada municipal, fins que amb el canvi de govern local  li van proposar d’anar a l’arxiu. “Vaig dir: ‘Hi aniré només una setmana a provar’, i em va encantar.”

El castell de Xàtiva

A sobre del barri jueu, on ha passat tota la vida, trobem el castell de Xàtiva, una doble fortalesa des de la qual s’observa, a més de 300 metres d’altitud, tota la comarca de la Costera. Gimeno ens condueix per la carretera estreta i serpentejant fins a l’entrada. Es coneix el castell a la perfecció, cada detall de l’arquitectura, cada part de la història que ha passat en aquest símbol de Xàtiva i de la resistència del poble valencià. L’origen es remunta a l’època ibera, quan se’n va construir la part que avui es coneix com a Castell Menor. Amb el pas dels segles, diverses civilitzacions han passat pel castell i hi han deixat l’empremta: romans, musulmans o cristians amb la Corona d’Aragó, han lliurat multitud de batalles en aquests murs.

“Jo ací he passat hores i hores; tota la meua infantesa l’he passada al castell”, diu. I afegeix que guarda molta estima per Maruja i Vicent, la parella que vivia en la fortalesa quan Botifarra era menut i hi pujava amb les seues cabres. Com si fos un guia turístic, Pep coneix fins i tot aquells racons de la fortalesa que poden passar desapercebuts a primer colp d’ull, perquè, a més d’haver-se criat ací, admet: “M’agrada molt llegir sobre la història del meu poble.” En el recorregut pel castell travessem les portes que separen les diverses parts de la fortalesa, observem els aljubs que recollien l’aigua de la pluja per a fer front als setges, xafem sòls d’època musulmana i entrem a la cel·la on va estar captiu i va morir el comte d’Urgell el 1433.

Des d’aquestes muralles, el castell no ofereix tan sols una visió perfecta de la ciutat de Xàtiva, sinó de tots els voltants a desenes de quilòmetres. De l’Énova i Rafelguaraf a l’est, fins a Montesa i Vallada a l’oest, el castell se situa en un punt estratègic en què es podia controlar qualsevol que s’acostava a la ciutat. La decadència d’aquest indret va arribar amb la guerra de Successió i la crema de Xàtiva (que originà el sobrenom de “socarrats”), a mans de Felip V, de qui es continua exhibint el retrat cap per avall al Museu de Belles Arts de Xàtiva. El deteriorament va continuar amb més guerres però també a causa d’un terratrèmol l’any  1748. No fou fins a començament del segle XX quan començà la restauració i la conservació que continua fins avui. Malgrat això, Gimeno comenta: “S’haurien de destinar més recursos a restaurar-lo, perquè encara queda molta història soterrada baix de terra.”

Pep Gimeno, Botifarra, és, en definitiva, un apassionat de Xàtiva i de la cultura popular valenciana, que a partir de la curiositat ha anat emmagatzemant i conservant sabers dels nostres avantpassats arreu del país i difonent-ne amb cançons i espectacles. “Als anys vuitanta jo cantava els cants de batre i se’n burlaven”, recorda, per bé que admet que actualment se sorprèn contínuament amb tot el públic jove que acudeix a les seues actuacions. Tonant a recordar tots aquells que li han confiat records, en forma d’objectes o en saviesa popular, diu: “Si la gent major vegera els joves cantant aquestes cançons, no s’ho creurien. […] Ara molts ja no són físicament ací, però continuen vius amb aquestes cançons.”