Oriol Genís: “La fama és una cosa americana que a vegades pot entrebancar una possible carrera”

Oriol Genís (Badalona, Barcelonès, 1950) és un dels actors més importants del país, una figura imprescindible per a entendre el teatre català d’aquestes darreres dècades, però que ha començat a rebre el reconeixement merescut ara, de gran.

Format a l’Institut del Teatre en la promoció del 1977, ha construït una trajectòria marcada per la versatilitat, el compromís i una manera d’entendre la interpretació com un ofici artesanal, físic i profundament vocacional, tal com ell mateix explica en aquesta entrevista. Del teatre de carrer al cabaret; del teatre familiar a monòlegs dramàtics, Genís ha fet de l’escenari el seu espai natural, un lloc on pot deixar enrere la timidesa que el caracteritza en les distàncies curtes.

En aquesta entrevista, parlem sobre el començament de la seva carrera, la formació dels actors i la importància de la pràctica, però també sobre la transformació del teatre i la pèrdua de determinats llenguatges escènics. Reflexionem sobre el compromís amb l’ofici, la fama, les noves generacions i la necessitat de mantenir viva l’energia del teatre. També ens endinsem en la història d’Andrés Villarrosa, el seu alter ego, amb qui interactua a Una nit amb Andrés Villarrosa, espectacle que es pot veure a la Sala Beckett de Barcelona d’avui fins diumenge, 20 de setembre. L’obra forma part del cicle “Oriol Genís: paraula, cos i caràcter”, que vol compartir amb el públic l’admiració i el reconeixement a la trajectòria de l’actor. També s’hi han programat Compto cada passa meva sobre la terra, un text de Lluïsa Cunillé –escrit expressament per a Genís– dirigit per Xavier Albertí; Verbagàlia, de Víctor Català, dirigida per Albert Arribas; i Vespres de la Beata Verge, un text d’Antonio Tarantino dirigit per Jordi Prat i Coll.

—Ara tots us volem entrevistar, Oriol.
—Sí, però ja m’agrada, fer entrevistes.

—I això que, en la distància curta, sou força tímid.
—Per això faig teatre. De fet, ja no ho sóc tant com era al començament, però encara ho sóc, sí. Diuen que una característica dels actors és ser tímid! Quan pugem dalt l’escenari la deixem de banda, la timidesa, perquè és feina, però això no vol dir que en la vida real no ho siguem.

—Alguna vegada us ha arribat a paralitzar professionalment?
—Que afecti més o menys és una qüestió de caràcter. Per exemple, jo no podria operar. Només d’agafar el bisturí…! Hi ha característiques en la manera de funcionar de la gent que fan que siguis més o menys apte per a una feina o per a una altra.

—I quines són les aptituds que ha de tenir un actor?
—Primer de tot, t’ha d’agradar, ha de ser vocacional. Has de tenir una predisposició natural per a estar a l’escenari i que la gent et miri. Has d’acceptar la mirada externa, que serà tant per a criticar com per a elevar. Acceptar-la i valorar-la. I, després, és clar, també hi ha d’haver el compromís, que és bàsic per a qualsevol professió.

—Molts dels actors que he entrevistat destaquen aquest compromís.
—Perquè ha de ser ferm, profund i vital. A vegades, aquesta feina es pot tribalitzar. Mira, un dia vaig anar al Romea a un homenatge a Teresa Cunillé, i una de les coses que va dir va ser que, abans, els actors i les actrius eren coneguts. Ara, en canvi, són famosos. Això, vulguis o no, afecta el compromís, perquè abans hi havia una cosa més familiar, no hi havia la possibilitat de transcendir tant als mitjans… Ara ens podem enlluernar amb certes coses i dir: “Vull ser famós com aquella persona.” Això, des del meu punt de vista, no fa més que rebaixar la professió i el compromís.

—Per què? En quin sentit?
—Perquè en aquesta professió no tot són flors i violes. A vegades hi ha feina, però moltes vegades no, i això t’obliga a formar-te, a estar al dia, a fer les coses amb cura i a tenir compromís: estar compromès amb la tècnica, amb la llengua, amb el cos… Aquest ofici no és només sortir dalt l’escenari i actuar, és molt més que tot això.

—I això que dèieu de la tribalització…?
—Sembla que ara tothom pot interpretar, tothom pot ser famós. No sé si és ben bé així, saps? No podem quedar-nos només amb l’enlluernament. Hi ha un poema de Boris Pasternak que diu que ser famós no queda bé. La fama és una cosa americana que a vegades pot entrebancar una possible carrera. En aquesta feina, l’exigència i el compromís són bàsics.

—Alhora, les noves generacions surten com més va més formades. Ara els exigeixen de saber cantar, ballar, interpretar…
—Sí, és veritat. Les generacions d’ara estan més preparades que nosaltres i tenen un ventall de possibilitats més ampli de fer coses. Tenen moltes més capacitats de les que teníem nosaltres, i això també vol dir més exigència. Però jo em refereixo més a aquests fenòmens de caçatalents, que no deixen de ser coses enganyoses, en el fons, perquè s’han de saber controlar molt bé. Bé, cadascú s’exposa al que vol exposar-se, però els salts a la fama són massa artificials per a ser duradors i per a poder desenvolupar una carrera de manera orgànica.

—Això no ho heu volgut mai.
—Bé, no sé si és que no ho he volgut o si és que no he pogut. A la meva promoció de l’Institut del Teatre érem molt vocacionals, però no tothom va poder seguir. Així i tot, tots teníem una idea molt clara de per què fèiem allò, que era perquè teníem ganes de fer teatre. La nostra professió era el teatre i, a partir d’aquí, aquella passió juvenil que teníem la dedicàvem a disposar d’eines per a fer-ne. Evidentment que hi havia els qui esperaven que els truquessin per a tenir feina, però els altres fèiem alguna cosa per a tenir-ne, i aquesta era la principal diferència. Si no ens agafen per fer càstings, doncs ens ho enginyem nosaltres.

—De fet, en aquest país, moltes de les grans coses que s’han fet de teatre han estat així, de manera autogestionada i independent.
—I tant! El gran planter del teatre ha estat el teatre d’aficionats, on aquesta cosa artesanal hi és molt: fer teatre perquè fa il·lusió, perquè omple i, a més, és on aprens l’ofici, amb la pràctica.

—Us esperàveu tot aquest reconeixement que us arriba ara?
—No, no m’ho esperava gens, però és fantàstic. He tingut una carrera desigual, amb anys en què gairebé no vaig fer res… Però, a partir dels cinquanta, vaig començar a tenir feina més continuadament. Penso que això d’haver estat un tastaolletes des de petit i haver provat coses tan diferents m’ha donat una manera de treballar dalt l’escenari que fa que pugui fer qualsevol cosa. Me’l conec, l’ofici. Ara, en canvi, la part artesanal del teatre es perd en pro de la tècnica: ja no som els actors que ens maquillem, portem micròfons i ja no hem de tenir la veu educada per a fer determinades coses… Hi ha una mena de traspàs de llenguatges que ens allunyen del que és el teatre.

—I què diríeu que és, el teatre?
—És una cosa física, directa, diafragmàtica… Ha de tenir energia física. Ara ens ha baixat, aquesta energia, i ens porta a un lloc més neutre. El teatre comença a desaparèixer. Al teatre hi ha d’haver tall; si no, on és, el teatre? Això no vol dir haver de fer teatre antic, sinó que hi hagi empenta.

—Com l’encareu, l’ofici, a setanta-sis anys? Us és més difícil de memoritzar els texts, per exemple?
—És clar, t’adones que ja no és tan fàcil d’aprendre segons què, que necessites més temps per a estudiar… Abans podia fer no sé quantes coses. Ara no. De fet, em va passar amb un text de la Lluïsa Cunillé, que em vaig saturar. El dia de l’estrena, vaig tenir una saturació mental. No és que em quedés en blanc, és que em vaig saturar. Gràcies a la Maria i la Júlia, la meva família, l’endemà vaig poder fer la funció.

—El segon dia deu ser el pitjor.
—Sí, perquè mira, el primer dia passa, però el segon has de tornar a encarar-te amb allò. Això va ser una cosa que va tenir més a veure amb una precipitació d’estudi: era un text molt complex i no arribava a estudiar-me’l. Per una altra banda, com que ets més gat vell, cada cop tens més recursos. Vull dir que, d’alguna manera, ja es compensa. A més, com que la gent veu la funció una sola vegada, no sap si el que feies el dia anterior és el mateix que faràs l’endemà.

—Aquest dia de la saturació ho vau comunicar al públic, però.
—Sí, perquè és que realment no podia continuar. Vaig veure que el públic tenia comprensió. Quan et passa això, et fa molta por que et torni a passar, però per sort la gent no t’exigeix… Si fos la Madonna, potser sí que em tirarien coses, però com que no és el cas hi va haver comprensió. Ningú no demana que li tornin els diners perquè la funció no s’ha acabat.

—Heu parlat de la Júlia, la vostra filla. Ella també és actriu, i molt bona. Us ajudeu mútuament o manteniu una certa distància, en l’àmbit professional?
—No sé si ho aconseguim, però intentem de no ser massa aclaparadors, que es trobi les coses ella sola. A vegades és ella que ve a preguntar-nos coses i, és clar, li responem. Però sí, intentem de no mesclar-nos més que això. Cadascú ha de tenir la seva experiència, però és veritat que, quan has passat tantes coses diferents, pots orientar una persona que et demana què faries en un moment determinat. I llavors sí que hi ha un diàleg, un transvasament d’idees, un intercanvi generacional. Aquest enllaç entre joventut i tradició són interessants. La tradició no es pot perdre, però l’energia de la joventut, tampoc. I, a vegades, la joventut aporta novetats amb un gran capital de coneixement que ajuda a tirar endavant les coses.

—Vau decidir d’estudiar teatre a vint-i-set anys. Què us va fer decidir a anar cap aquí?
—Havia estudiat psicologia i dret, però no hi tenia cap compromís vital. Recordo que escollir el teatre va ser una decisió molt casual. Volia fer una professió artística. Vaig començar a fer tapissos, escultura, volia ser pintor de quadres… Hi havia una tendència cap al vessant artístic, perquè el meu avi havia estat pintor i dibuixant aficionat. Vaig acabar triant el teatre perquè combina la part intel·lectual i la manual, però va ser una cosa fortuïta. N’estava tip de fer filosofia i lletres i vaig dir: “Doncs faré teatre.” No va ser una cosa gaire pensada, i vaig encertar-ho.

—No va tenir-hi res a veure que la vostra mare –i després vós mateix– fes teatre d’aficionat durant tants anys?
—No. Decidir fer teatre va ser una cosa bastant banal, com una espurna.

—Quan vau acabar a l’Institut vau estar molts anys treballant en teatre infantil per a públic familiar. Què hi vau aprendre?
—Abans encara vaig fer una cosa més important: teatre de carrer. A l’Institut, amb en Manel Dueso i més gent, vam fundar un grup de teatre de carrer que es deia Terrabastall Tall Vall Ventall i que, bàsicament, volíem ser com els Comediants. N’érem grans admiradors. El teatre de carrer és una gran escola. Per fer-ne, has de ser comediant, no actor, perquè exigeix un seguit d’expressions corporals diferents de les que exigeix l’escenari. Al teatre, l’escenari és més estructurat: la gent ve, s’asseu i esperen que els facis la funció. Al carrer, no. Al carrer t’has de buscar i guanyar l’atenció de la gent i, un cop la tens, mantenir-la. Per això el comediant és més complet que l’actor, perquè domina tota mena de màscares, gestualitats, veus… El teatre de text, en canvi, és més marcat. Després d’això sí que ja vaig anar a treballar professionalment al teatre infantil, a la Trepa i a l’U de Cuc.

—També són un públic molt exigent, la mainada.
—Sí, perquè si no els interessa pot acabar essent un batibull! Una altra cosa important del teatre infantil és que ens ho carregàvem i descarregàvem tot nosaltres. Vull dir que no només anàvem al teatre i ens esperàvem que ens maquillessin i que poguéssim començar la funció, sinó que érem nosaltres que havíem de muntar els decorats, tornar a carregar la furgoneta, anar d’un lloc a un altre… Amb això també n’aprens molt.

—Parlem d’Una nit amb Andrés Villarrosa. Fa anys que vau crear-vos aquest alter ego, però ha anat evolucionant. Què hi trobarem, a l’espectacle?
—L’Andrés Villarrosa va néixer cap al 1991, inspirat en personatges diversos. Tot va començar amb un cantant de la meva família que portava perruquí, i això em va fer pensar en un cantant amb perruquí i americanes brillants, d’aquelles que m’agradaven. A partir d’aquí vaig anar confeccionant un personatge de cabaret, amb cançons espanyoles i un llenguatge molt vinculat a la Bodega Bohemia i el Molino, on no hi ha quarta paret i la comunicació amb el públic és contínua. Villarrosa és un senyor que canta cançons impossibles, fora de moda, però que són les que li agraden. És un alter ego de tot aquest món del cabaret i del teatre de pista. Durant anys va anar apareixent i desapareixent, fins que en Mario Gas li va donar feina al Bar de l’Ona. Més endavant, en Marc Rosich em va proposar fer una funció amb ell, tot i que jo odiava el personatge. D’aquesta relació d’amor i odi va néixer un homenatge a una Barcelona i a uns llenguatges teatrals que la modernització va fer desaparèixer. Amb Villarrosa reivindiquem aquest submon de la ciutat, i jo intento que ell pugui fer tot allò que ha de fer, encara que no pari de carregar-se’l.

—Forma part del cicle “Oriol Genís: paraula, cos i caràcter”, un cicle pel reconeixement a la vostra trajectòria. Com ho viviu, això?
—Ha estat un regal, perquè és la primera vegada que aquest cicle es dedica a un actor, i crec que això obrirà un camí que es mantindrà. Em van triar perquè no sóc només un actor que interpreta i se’n torna a casa, sinó que també he gestionat projectes, n’he proposat, he buscat directors i he treballat en la tria d’obres. Aquesta implicació profunda en la dramatúrgia teatral és el que més interessava. Hi ha moltes menes d’actors, però jo sóc d’aquells que també tiren endavant projectes i dialoguen amb directors i autors.

—Què s’ha perdut amb el tancament de tots aquests cabarets de la Barcelona d’abans?
—Hi ha una lectura progressista que considera que aquell espectacle convertia la dona en un objecte, però jo no sempre ho he vist així. Per exemple, la Bella Dorita sabia perfectament què feia: era la seva professió i n’estava contenta. No tot es pot llegir d’una manera tan restrictiva. El problema és que aquesta voluntat políticament correcta i una mica higienista fa desaparèixer formes de teatre i de cultura. La ciutat es podria haver renovat des d’una perspectiva moderna, però s’ha acabat descafeïnant. I amb això es perd tota una riquesa, com el teatre d’improvisació amb el públic, que d’alguna manera ha derivat cap al monòleg. No sé quina solució té, però crec que hi ha tot un corrent que no hauríem de deixar perdre.