Oman: la porta d’Ormuz tremola

MASQAT, Oman — L’amenaça va semblar sortir del no-res, com de sorpresa. “Si Oman s’hi fica –va dir el president Donald Trump a Fox News, referint-se als esforços que feia per a reobrir l’estret d’Ormuz–, els bombardarem fins a fer-los miques.” Els omanites no se’n sabien avenir. Presumir, en aquest país, es considera de mal gust. Però fa temps que la gent d’ací conserva un orgull callat per aquest estat menut, encaixat a l’extrem sud-oriental de la península Aràbiga.

Oman és un país d’aigües blaves plenes de tortugues marines i oasis d’aigua dolça arrecerats entre muntanyes esquerpes. La cordialitat sense afectació és la característica d’una gent que viu en una regió més aviat coneguda per la riquesa ostentosa. I és un país que, malgrat tota la complexitat del Llevant, té una fama de neutralitat i d’ajudar a desfer alguns dels embolics més difícils de la zona.

De fet, el febrer passat el ministre d’Afers Estrangers del país, Badr al-Busaïdi, va mediar en tres tandes de converses entre els Estats Units i l’Iran. Després d’una reunió a Ginebra el 26 de febrer, al-Busaïdi va informar que hi havia hagut “avenços significatius”. L’endemà, al programa Face the Nation, deia: “Un acord de pau és a tocar.” Però vint-i-quatre hores més tard, els EUA i Israel començaven a bombardar l’Iran i encetaven una guerra que, sis mesos després, encara no s’ha acabat.

L’amenaça de Trump contra Oman, el 17 d’agost, resultava encara més sorprenent perquè el marc de pau provisional que ell mateix havia signat amb Teheran menys de dos mesos abans encomanava precisament a Oman de “portar el diàleg” amb l’Iran sobre el futur de l’estret d’Ormuz.

“Allò va ser vist com un ultratge”, diu l’acadèmic omanita Abdul·lah Baabood, titular de la càtedra Estat de Catar d’Estudis sobre l’Àrea Islàmica a la Universitat de Waseda, a Tòquio, resumint una opinió que aquests dies s’ha sentit repetidament a Oman.

“No havíem fet res malament, només miràvem d’ajudar els Estats Units”, explica Baabood, en referència a la temptativa de tancar un acord que permetés de reobrir del tot l’estret, aquell braç de mar que passa entre l’Iran i Oman i que és vital per al subministrament mundial de petroli. “Som així”, afegeix.

Dilluns, a Oman s’havia de fer una reunió de ministres d’Afers Estrangers dels estats del golf Pèrsic, l’Iran inclòs, per a debatre la reobertura de l’estret. Però fou desconvocada diumenge a la nit i al-Busaïdi va dir que s’ajornava “en cerca del consens”. Era l’última mostra del terreny diplomàtic relliscós que Oman continua trepitjant.

D’ençà de l’amenaça de Trump, molts omanites han començat a fer un examen de consciència sobre la relació llarga, i a vegades complicada, del seu país amb els EUA. I també sobre la manera com Oman, un estat conegut per la discreció, explica la seva història.

Molts diuen que no s’han pres gaire seriosament l’amenaça, però que sí que els preocupa saber què deu haver sentit exactament el president sobre el seu país perquè s’hi encengués d’aquella manera. I els preocupa, també, què en deuen pensar els altres. Alguns apunten que potser ha arribat l’hora que Oman faci una mica més de soroll.

“No toquem el tambor ben fort perquè no és la manera omanita de fer les coses”, diu Baabood, assegut en una cafeteria de Masqat, la capital: “Però comencem a pensar que això fa que la gent no ens acabi d’entendre del tot.”

Un pont sobre el Golf

Quan el sol s’alçava, dissabte, sobre el port de Masqat, la guerra semblava molt lluny. Els pescadors descarregaven tonyines i peixos serra de les barques al moll i després comparaven, amb bon humor, la mida de les captures.

Oman, que té en la pesca un dels pilars de l’economia, se situa allà on el golf Pèrsic troba la mar d’Aràbia, tocant a la banda sud de l’estret d’Ormuz. El país va tenir en un altre temps un imperi que s’estenia costa avall per l’Àfrica oriental fins a l’actual Moçambic, i d’ençà del 1744 hi governa la família al-Saïd.

L’actual sobirà, el soldà Haitham bin Tariq, va arribar al poder el 2020, arran de la mort del seu cosí Qaboos bin Saïd, que durant cinquanta anys de regnat va construir la reputació d’Oman com una mena de Suïssa del Llevant.

Va ser Qaboos qui va fixar la doctrina de la política exterior omanita –”amics de tothom, enemics de ningú”– i sota el regnat del qual Oman va fer de mediador en la guerra entre l’Iran i l’Irac dels anys vuitanta, en el blocatge de Catar per part d’uns altres estats del Golf i en la guerra civil del Iemen, entre més crisis.

Però aquests esforços no han estat mai exempts de polèmica.

Uns quants països àrabs li van retreure la decisió de no haver trencat relacions amb Egipte el 1979, quan el Caire va normalitzar els vincles amb Israel amb els Acords de Camp David. I certs estats del Golf –l’Aràbia Saudita, sobretot– no van pair bé les negociacions d’amagat que Oman va afavorir per a tancar l’acord nuclear del 2015 entre l’Iran i els EUA.

Fins i tot ara hi ha responsables de països del Golf que critiquen en privat que Oman no condemni amb claredat els càstigs de l’Iran a les potències de la regió amb allaus de míssils i drons, en represàlia pels atacs nord-americans i israelians.

A mesura que Trump ha anat fent seva la guerra, Oman ha continuat participant en les converses, sovint en paral·lel a les que menen Catar i el Paquistan, i gairebé sempre sota un secret estricte.

A la recerca del detonant
Aquestes últimes setmanes els omanites s’han preguntat què devia haver empès exactament Trump a envestir contra el seu país, que al maig ja havia amenaçat de “fer miques” si no “es comportava”.

“Alguna cosa li deu haver arribat, però no sabem què”, diu Abdul Wahab al-Baluixi, empresari i un dels molts omanites que han estudiat en universitats nord-americanes amb beques del govern. “Amb Carter era diferent, i amb Reagan, i amb Bush… amb tots”, afegeix al-Baluixi, que ara forma part del patronat de la Universitat de Masqat.
Tyler Parker, professor adjunt de ciència política a la Universitat Mercer, a Geòrgia, i estudiós d’Oman, sosté que la irritació de Trump ve de lluny: de la convicció que l’acord nuclear del 2015 –en què l’administració Obama va demanar la mediació d’Oman– perjudicava els Estats Units.

Aquests últims mesos, diu Parker, l’enuig ha tornat “per la percepció que Oman s’ha acostat a l’Iran”.

Els dirigents iranians han dit que Oman veuria amb bons ulls un sistema de peatges per a travessar l’estret d’Ormuz, cosa que Masqat ha desmentit fa poc. “Oman ha estat sempre un facilitador molt discret”, diu Parker. “I a l’administració Trump li costa d’entendre aquesta mena de política exterior.”

Un antic diplomàtic nord-americà, que parla anònimament per la situació delicada, opina que part de la culpa és dels mateixos omanites, per haver deixat que fos el règim iranià qui construís el relat. Hi entra, també, el fet d’haver trigat massa a desmentir que donaven suport al sistema de peatges a l’estret. “Els omanites no han dit pràcticament res”, assegura: “I això fa difícil saber què passa… i fa possible que Trump senti qualsevol cosa i s’encengui.”

La setmana passada, al-Busaïdi reconeixia que “encara no s’ha trobat una solució” a l’esforç omanita per a garantir el pas lliure dels vaixells. I carregava contra “alguns líders mundials” per haver apartat els diplomàtics professionals i voler tancar l’acord pel seu compte.

“Però no pensem plegar”, escrivia al Financial Times.

Iússuf al-Baluixi, pescador i enginyer jubilat, que dissabte de bon matí era al moll adobant la barca, explica que els omanites riuen quan veuen que Trump fantasieja a posar el seu nom a l’estret o a declarar-lo territori dels Estats Units, com va fer el mes passat. Trump, diu, sembla que no entengui ni la geografia ni la història més elementals.

“L’entrada és nostra”, diu al-Baluixi: “Sempre ho ha estat. La porta, la tenim nosaltres.”

Arrufa les celles quan li pregunten per les amenaces: “No pensa: només parla. Hauria de pensar abans de parlar.”

Una relació antiga

La història d’Oman amb els Estats Units arrenca a les acaballes del segle XVIII, quan un vaixell nord-americà, el Boston Rambler, va arribar al port de Masqat. El 1840, un omanita esdevingué el primer diplomàtic àrab que visitava els Estats Units, carregat de catifes perses, dàtils i pells de camell.

Aquests últims anys, tots dos països han intercanviat uns 4.000 milions de dòlars anuals en comerç, i Oman és un de la vintena d’estats que tenen un tractat de lliure comerç integral amb els EUA, segons la Cambra de Comerç Nord-americana a Oman.

Entre els vincles comercials, n’hi ha un que afecta el president personalment: un camp de golf de la marca Trump, de 500 milions de dòlars, als turons que dominen el golf d’Oman, amb previsió d’obrir el 2028.

“La relació de fons és profunda, antiga i sòlida”, diu Ali Daud, president de la cambra a Oman: “Sempre hem estat un bon aliat dels Estats Units.”

Però hi ha hagut entrebancs. Després de l’atac d’Hamàs del 7 d’octubre de 2023, mentre Israel assetjava la Franja de Gaza, els omanites van boicotar els negocis nord-americans del país amb tanta intensitat que alguns van haver de tancar. Encara avui, a Oman, costa de trobar Coca-Cola en molts restaurants perquè es considera que fa costat a Israel.

Daud explica que molts omanites també van encaixar malament el començament de la guerra, al febrer, quan Oman encara hi mediava. I molts es van sentir “ofesos pels comentaris de Trump, com s’hi sentiria qualsevol”, diu, encara que ningú no se’ls “cregués de debò”. A més, afegeix: “La nostra relació és més forta que cap president.”

Explicar-se

Entre salts acrobàtics de les roques que dominen l’oasi d’aigua dolça de Wadi Hoqain, al nord de Masqat, un grup d’adolescents omanites deia que no donava gaire importància a les amenaces de Trump.

Allò que volen, sobretot, és que se sàpiga que el seu país, tot i tenir la guerra a tocar, és un lloc de pau. “Oman és bonic”, diu Zahar al-Mamari, de dinou anys: “Som amics de tothom.”

Com als altres països del Golf, el turisme hi ha caigut per culpa de la guerra. Però, com que queda fora de l’estret d’Ormuz, la guerra també li ha reportat beneficis.

El país, que sempre s’ha tingut per menys ric que no pas els veïns petroliers, ha viscut una empenta en les vendes de petroli i de gas i ha ampliat el paper de centre logístic regional: ara les mercaderies arriben als ports omanites i d’allà surten amb camió cap a les destinacions finals.

Per la neutralitat d’Oman, hi arriben “cada dia” iranians que fugen del règim i que pregunten com hi poden muntar un negoci, explica Daud. I quan Dubai va rebre atacs de drons i míssils durant les primeres setmanes de guerra, molts residents van fugir cap a Oman, que en va quedar gairebé indemne.

“Volem que les coses tornin a ser com eren i sabem que els veïns sofreixen”, diu Daud. I recorda que Kuwait, Catar i Bahrain han vist com les exportacions s’esfondraven. “Però també veiem que la nostra geografia i la nostra neutralitat donen fruits.”

“Som gent pacífica i conservadora”, afegeix, i recorda que a Oman presumir es considera una vulgaritat. “Tot i això, ara em pregunto si no ens caldria començar a explicar la nostra història amb veu una mica més alta.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb