Ramon Erra: “Anar de la casa de pagès fins al poble era un viatge en el temps”

L’escriptor Ramon Erra i Macià (1966) publica El camí a l’esquena (Comanegra). Aquest llibre és un recull d’una cinquantena de texts breus, de tres pàgines o quatre cadascun, que relacionen el fet de caminar amb l’escriptura. Són passejades reals fetes al Lluçanès, a la Vall de Núria, a Suïssa o a Idaho, enriquides amb tocs d’imaginació i observació. Són texts molt ben treballats per aquest professor de l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on actualment imparteix classe a una trentena d’alumnes. Llicenciat en ciències polítiques i nascut en una família de masovers que fa poc va deixar de ser-ho, el senyor Erra rep VilaWeb a tocar de l’Arc de Triomf de Barcelona.

—Heu escrit el llibre El camí a l’esquena (Comanegra) i impartiu el curs “Narrar els camins” a l’Ateneu Barcelonès. Quina relació hi ha entre ambdós?
—Jo. Porto uns quants anys amb la dèria de relacionar el fet de caminar amb el fet d’escriure. I he vist que en podia fer una aportació i explicar com poden escriure sobre camins a partir de lectures i de l’experiència. Al curs cito texts d’Espinàs, de Rebecca Solnit, de Nan Shepherd, de Teresa Pàmies, de Patti Smith… Nan Shepherd, per exemple, és una escriptora escocesa que a La muntanya viva explica una relació més espiritual amb la muntanya. Com es relaciona amb les pedres, amb el llac, amb la boira, amb el fred, amb el sol… Això va més amb el meu tarannà que no pas fer una cosa èpica.

—Al text “Origen” parleu de parents transhumants. Parents vostres?
—Un amic que fa estudis sobre cognoms em va comentar que el meu cognom, Erra, venia d’una gent que va sortir del País Basc, navarresos, que van anar a viure a Arles, a Catalunya Nord, i que segurament es van desplaçar cap a més bandes. D’això, jo n’he fet una ficció.

—Un text que m’ha agradat llegir és el dels fills del masover, pel camí de lliurar un porc a l’amo de la masia. 
—Aquests camins estan relacionats de vegades amb els meus avantpassats. I els contractes de lloguer, fins no fa pas tant, podien incloure el fet de fer una aportació d’un porc pels voltants de Nadal. I això podria haver passat perfectament a la meva família.

—A la història d’Idaho veus que l’escriptura pot servir per reparar mals anteriors.
—És la història d’un grup que va anar a fer una travessa pels Estats Units i que recull una persona que fa autostop. I, quan l’han recollida, s’adonen que aquella persona pot ser que els porti problemes i decideixen que potser és millor que no hi continuï. A partir d’aquí, faig tota una reflexió sobre la idea que de vegades fas coses que podries haver fet d’una altra manera.

—Escriure és com anar al psicòleg?
—No ben bé. Per mi, escriure és una cosa creativa que no és tant per a netejar-te de coses, com per a explorar la creativitat.

—En un dels texts interpreto que vau viatjar a Suïssa expressament. Una lectura us hi va portar?
—Sí, a Einsiedeln, que és una mena de monestir. Se’ns va acudir anar-hi a partir de la lectura d’un clàssic alemany, on hi ha un episodi que passa allà. Tota aquesta part d’espiritualitat m’interessa. No sóc religiós, però m’agrada explorar-ho. Anar a un monestir sempre és una cosa que trobo atractiva.

—Quins altres llocs heu visitat per lectures?
—Fa poc he estat a Trieste, per Claudio Magris, Marisa Madieri i Joyce, que també hi va viure. És una ciutat que té un esperit literari i m’agrada anar-hi. Per mi, la literatura m’alimenta la vida i la vida m’alimenta la literatura. I, a partir d’una lectura, puc fer una cosa i, a partir d’una cosa, puc cercar una lectura.

—En una caminada, hi surt la vall de Núria i aquesta idea que abans l’aventura, com que no estàvem connectats tot el dia, era imprevisible.
—Per mi va ser una descoberta total. És el viatge iniciàtic al Pirineu. No dúiem mòbil, i tenia aquesta sensació de dir: “Ostres, pot haver passat de tot a casa. I ens pot haver passat de tot a nosaltres. I fins diumenge a la tarda no ho sabrem.” I la idea d’aquest núvol és perquè la muntanya, com tu saps, és traïdora. No sé si dir-ho així. Però, quan hi vas, penses: “Ara tot va bé, però es pot girar en qualsevol moment. En aquest núvol, hi hem de confiar o què?”

—En un text un nen escolta a la ràdio un escriptor que explica el seu mètode: viatjar per agafar idees, escriure als matins, llegir a les tardes i fer sopar.
—Això també és autobiogràfic: el meu pare portava la ràdio d’un camionet amb què anàvem a carregar llenya. I jo escoltava entrevistes que hi feien. Recordo aquesta entrevista sobre un escriptor i la seva vida. Si tu ets en un món rural, on la cosa va de llenya i de camps, i, al mateix temps, sents a parlar d’un món, d’una gent, que va a presentacions i còctels, penses que potser allò és incompatible. I ho faig servir per a les meves contradiccions, que tota la vida he tingut: entre la vida urbana i la rural no m’he acabat de decidir mai. Sempre tinc un peu a cada lloc.

—Us dieu Ramon Erra i Macià. La senyora Macià a què es dedicava?
—A l’hoteleria. Teníem un hostal al Lluçanès. Tot i que, tant el pare com la mare, fins que es van casar, vivien a pagès. No al poble.

—Ja té lògica que el fill de l’hostal hagi fet un llibre sobre camins i passejades.
—A la meva família sempre hi ha hagut, diria, una nostàlgia de la vida a pagès. Sempre se’ns ha parlat del que feien i del que deixaven de fer. Anar de la casa de pagès fins al poble és poca cosa, però, en canvi, era com un viatge en el temps i l’espai. Perquè a pagès les coses funcionaven d’una manera molt diferent que al poble.

—Doncs un text bonic és el de la caminada que et porta al lloc on els joves perdien la innocència.
—Això també m’ho explicaven a casa. Als anys cinquanta, mentre a les ciutats ja hi havia metros, cinemes, al camp la gent encara es desplaçava a peu, fins i tot ben entrats els anys seixanta. I, quan era la festa major, baixaven de diferents cases de pagès i hi confluïen. I a la tornada, segurament molta gent aprofitava aquests camins i aquests llocs per a això.

—Amb els ulls tapats, què explica?
—Això explica el meu vertigen. La narració està escrita a partir d’una experiència on tot era espantós perquè era una carretera molt estreta, amb molts revolts, on no hi havia cap protecció, on hi havia grava pel mig, esllavissades… I com més amunt, pitjor. I penses que, quan arribis a dalt, potser no seràs capaç de tornar a baixar. Com em puc alliberar d’aquesta por a l’abisme? La por a les altures es basa en aquesta idea que sembla que t’atreu.

—Voldríeu afegir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—La idea d’aquest llibre era explicar les caminades que feia: la part física de la caminada, i una mica els pensaments que tenia durant aquella caminada. I després, diguéssim, d’una manera espontània ha anat sortint el fet que m’ha portat cap a coses relacionades amb els avantpassats o les lectures.