Les xifres rècord de vot àrab aboquen l’oposició d’Israel a un dilema dolorós

Tel-Aviv i Jerusalem. Els partits de l’oposició d’Israel es van despertar dimecres al matí amb una majoria parlamentària a l’abast de la mà. Solament han d’estar disposats a recórrer als vots dels ciutadans palestins d’Israel. I no serà fàcil.

El resultat de les eleccions generals de dimarts deixa sense majoria la coalició de govern del primer ministre Benjamin Netanyahu, però la suma de partits de l’oposició també fa curt.

Tanmateix, a l’espera hi ha dos partits dirigits per àrabs, amb prou escons, que comparteixen la determinació d’expulsar Netanyahu del poder.

Sobre el paper, això els converteix en un actor clau per a fer i desfer el govern. Però, en la realitat de la política israeliana i la profunda ambivalència que molts senten pel lloc que ocupen els ciutadans àrabs en un estat jueu, hi ha moltes reticències en l’oposició a jugar amb aquests escons que podrien posar fi al mandat de Netanyahu.

El resultat de dimarts va representar un màxim històric per als 2 milions de ciutadans palestins d’Israel, aproximadament una cinquena part de la població. La participació en aquest grup demogràfic es va estimar en gairebé el 80%, un augment impulsat per la ràbia contra Netanyahu i el seu gabinet als municipis de majoria àrab i als campaments de beduïns.

L’alta participació va premiar els dos principals partits àrabs, Ra’am i la Llista Conjunta, amb 19 escons en total, gairebé el doble dels 10 que tenien a la Knésset sortint i molt per damunt del rècord anterior de 15, establert el 2020, quan els principals partits àrabs es van presentar en una sola llista.

“Qui proposi una alternativa substancial al govern de Netanyahu haurà de parlar amb nosaltres”, va dir Youssef Jabareen, cap de la Llista Conjunta.

Per a alguns diputats jueus, el càlcul –i la moralitat– és simple: “Ja no podem acceptar la distinció racista de Netanyahu entre vots jueus i àrabs”, deia a la xarxa X Yair Golan, cap del partit d’esquerres Demòcrates, que celebrava “l’oportunitat de formar un govern de canvi en col·laboració amb els ciutadans àrabs d’Israel”.

Per als dirigents dels partits de l’oposició més importants, la qüestió és menys senzilla. Els seus votants són més de dretes i molts han rebutjat d’ençà de fa temps qualsevol govern sostingut per diputats àrabs. L’hostilitat, no cal dir-ho, va augmentar després dels atacs del 7 d’octubre de 2023 encapçalats per Hamàs. Una enquesta revelava que la majoria dels israelians donava suport a prohibir la participació dels partits àrabs en les eleccions.

Els caps de l’oposició es van passar la campanya refusant aquesta idea o evitant la pregunta. L’ex-primer ministre Naftalí Bennett, que encapçala l’aliança Junts, i Avigdor Lieberman, cap del partit nacionalista Yisrael Beytenu, ho van descartar.

La posició de l’antic cap militar Gadi Eisenkot –el rival principal de Netanyahu– és més difícil de precisar. Es va negar a descartar explícitament els partits àrabs, però també va posar unes quantes condicions perquè qualsevol partit s’uneixi a la seva coalició. Molts diputats palestins no han complert, per exemple, reconèixer Israel com un estat jueu i declarar Hamàs una organització terrorista que cal desmantellar.

Els partits de la Llista Conjunta han refusat d’ençà de fa temps la definició d’Israel com un estat jueu i, en canvi, han demanat un “estat de tots els ciutadans que en formen part”.

El cap de Ra’am, Mansur Abbàs, un dentista del nord d’Israel, ha anat més enllà que cap altre dirigent d’un partit àrab acceptant el caràcter jueu d’Israel i ha condemnat l’atac del 7 d’octubre, uns posicionaments que van rebre crítiques ferotges dels líders palestins i d’alguns dels seus aliats. Però ha resistit les demandes israelianes de declarar que Hamàs ha de ser destruït, com a prova de lleialtat.

Un precedent de col·laboració

Malgrat totes les maniobres entorn de la qüestió, el tabú de convidar partits àrabs a una coalició de govern ja s’havia trencat abans. El juny del 2021, Abbàs es va unir a una coalició de vuit partits, la primera vegada que un partit àrab independent s’integrava en un govern israelià.

Aquell moviment va permetre que el grup de partits opositors a Netanyahu arribés al poder: Bennett va ocupar l’oficina del primer ministre durant aproximadament un any i, després, la va cedir al seu soci de govern, Yair Lapid, que s’hi va estar sis mesos més.

Molts israelians diuen que no solament no van caure les plagues d’Egipte, sinó que el govern també va aportar una inversió rècord als municipis àrabs i va propiciar un període de cooperació poc habitual entre totes dues comunitats, separades per una fractura profunda.

“Quan Mansur Abbàs formava part del govern, es van fer progressos per abordar els problemes que afecten la nostra comunitat”, diu Atiyeh al-Assam, el cap d’un grup de defensa dels pobles i assentaments beduïns al desert del Nègueb.

Segons Assam, unes quantes d’aquestes comunitats, que sovint veuen com els enderroquen els habitatges per suposats incompliments de la normativa urbanística, van rebre aleshores suport institucional i inversions públiques.

Abbàs va dir aleshores, com també ara, que la criminalitat, l’habitatge i els pressuposts importaven més als seus electors que no pas les grans qüestions del conflicte palestino-israelià. Els socis de la coalició, de fet, van acordar d’aparcar les qüestions que generaven més divisió, inclosa l’existència d’un estat palestí i les converses de pau, i es van comprometre a no alterar l’statu quo allà on no hi hagués d’acord.

En canvi, el gabinet va aprovar un pla de 9.400 milions de dòlars per a les comunitats àrabs l’octubre del 2021, un nivell d’inversió amb pocs precedents a Israel. El govern va caure al cap d’un any, a causa de les desercions per la dreta.

Els partits de la coalició de Netanyahu condemnen ara mateix qualsevol insinuació que els partits àrabs tinguin una altra oportunitat d’entrar al govern. Els eslògans de campanya del Likud equiparaven votar per qualsevol dels seus oponents a convertir Israel en “Palestina”. I Netanyahu va inundar les xarxes socials amb desenes de publicacions el mateix dia de les eleccions advertint de taxes de votació “alarmants” entre els ciutadans àrabs.

“Si Eisenkot, Lieberman i Bennett proven de formar un govern amb els partits àrabs, serà en molt poc temps la fi de les seves carreres polítiques”, va escriure dimarts a la nit a X Miki Zohar, el ministre de Cultura de Netanyahu, quan començaven a arribar els primers resultats.

Però Netanyahu i els seus aliats van ser els primers a explorar aquesta possibilitat. El 2021, davant la perspectiva d’unes quartes eleccions en dos anys, Netanyahu va intentar de captar el vot dels electors àrabs visitant-ne les localitats i es vantava de ser “Abu Yair”, una fórmula de tractament honorífica tradicional àrab que consisteix a anomenar un home pel nom del seu fill gran.

Netanyahu va obrir un canal de comunicació discret amb Abbàs, que s’havia escindit de la Llista Conjunta per presentar-se tot sol. Quan els vots van deixar Netanyahu sense majoria, Zohar, aleshores president de la coalició, va expressar un to molt diferent sobre la possibilitat d’una aliança amb un partit àrab.

“És el nostre deure de fer tot allò possible per evitar unes cinquenes eleccions”, va dir Zohar a Ynet aleshores: “Cal exhaurir totes les opcions polítiques existents.”

La indignació impulsa una participació rècord

Els ciutadans palestins d’Israel són majoritàriament descendents dels qui es van quedar a Israel després de la guerra del 1948. La majoria viuen en gran manera separats de les poblacions jueves, amb membres tant musulmans com cristians d’aquesta comunitat agrupats a Galilea, al llarg de la frontera de Cisjordània i al sud del Nègueb. Les ciutats mixtes com Haifa, Jaffa i Lod són l’excepció.

La participació de la població minoritària en la política ha experimentat alts i baixos. Però una enquesta d’enguany mostrava que la motivació dels votants augmentava i tres quartes parts dels ciutadans àrabs esperaven veure un partit àrab al nou govern.

Van sortir a votar en quantitats rècord per fer-ho realitat, segons Muhàmmad Darawixe, director d’estratègia de Givat Haviva, una organització de col·laboració entre jueus i àrabs al nord d’Israel: “L’envit ara correspon a uns altres actors polítics i caldrà veure si estaran disposats a reconèixer els ciutadans àrabs com a socis legítims i iguals.”

Allò que els ha empès ara a les urnes ha estat la indignació, afegia. Gran part d’aquesta indignació anava dirigida a Itamar Ben-Gvir, el ministre de Seguretat Nacional d’extrema dreta que supervisa la policia. Sota el seu comandament, la policia ha restringit les exhibicions de la bandera palestina i ha detingut centenars de persones per publicacions a les xarxes socials, segons el grup de drets israelià Adalah.

Al mateix temps, els crítics acusen la policia de no haver aturat l’augment dels delictes violents dins les comunitats àrabs. I els líders àrabs assenyalen una onada d’enderrocs d’habitatges en ciutats àrabs i pobles del Nègueb per falta de permisos, que Ben-Gvir ha defensat aferrissadament.

Issa Faied, de quaranta-nou anys, propietari d’un taller a prop de Natzaret, va dir que tenia poca fe que el seu vot canviés res, però que tenia necessitat de votar per la Llista Conjunta.

“El meu vot –va dir– és una venjança contra el govern feixista actual.” Potser passaran setmanes, mentre els partits israelians de tota mena malden per aconseguir el control del govern, abans no sàpiga si el seu vot servirà per a alguna cosa més que això.