Imma Colomer: “Els premis m’atabalen. Fan il·lusió, però no me’n sento mereixedora”

Imma Colomer (Barcelona, 1946) és una de les grans actrius del teatre català i una figura imprescindible per a entendre l’evolució de les arts escèniques del país aquest darrer mig segle. Fundadora del Teatre Lliure i vinculada als primers anys dels Comediants, ha viscut en primera persona alguns dels moments més decisius de la renovació teatral catalana. Enguany, l’Ajuntament de Barcelona l’ha distingida amb la Medalla d’Honor de la ciutat per ser una “figura essencial del teatre català contemporani”, un reconeixement a una trajectòria marcada pel compromís, la inquietud i una profunda estima per l’ofici.

En aquesta conversa, Colomer repassa els anys d’efervescència cultural dels setanta i vuitanta, l’experiència fundacional del Lliure, els companys que han quedat pel camí i els canvis que ha experimentat el sector, però també hi reflexiona sobre què significa mantenir-se activa i estimar encara una feina que, com ella mateixa diu, li ho ha donat tot.

—Enguany heu estat reconeguda amb la Medalla d’Honor de Barcelona com a “figura essencial del teatre català contemporani”. Com ho heu entomat?
—Els premis m’atabalen. Fan il·lusió, però no me’n sento mereixedora. El meu premi és poder treballar, que s’apreciï què faig i tenir salut. Home, que te’n donin fa il·lusió. Si me’ls haguessin concedit de jove, m’haurien donat molta empenta, però me’ls donen ara…

—Creieu que us arriba tard, el reconeixement?
—Estic molt contenta de ser on sóc, del recorregut que he fet i de conservar la passió per la feina que faig. Aquesta és la meva medalla. He pogut viure del teatre, que és la cosa més difícil d’aquest món. Per mi, el premi és haver subsistit malgrat els dies difícils que hi ha hagut.

—A part el reconeixement institucional, sentiu l’estima del públic?
—Em sento molt estimada, sí. És molt bonic, poder sentir això de la gent que ha seguit les teves obres i que et diu: “Ostres, això que fas està molt bé.” És agraït.

—Un altre motiu pel qual us donen la medalla és pel cinquantè aniversari del Teatre Lliure, del qual vau ser fundadora. Cinquanta anys del Lliure, del festival Grec… Què passava aleshores, que vivíem aquesta efervescència cultural?
—La transició va ser una explosió claríssima. Encara hi havia el monstre d’Arias Navarro, però la gent ja feia temps que n’estava fins als pebrots, de no poder fer res, de la censura, del control, de tenir sempre a sobre l’espasa de Dàmocles. Amb la mort de Franco, semblava que s’obria una finestra enorme, un balcó, i tothom ho va aprofitar. Alhora, la professió bullia. Hi havia un canvi d’estil: en la manera d’interpretar, en els temes de les obres… Hi havia necessitat de fer unes altres coses. Abans, els temes eren carques, hi havia una manera de fer molt més declamada i, en aquell moment, ens començaven a arribar uns altres mètodes i maneres de fer i de treballar de llocs com els Estats Units. Hi havia ganes de viure, no d’anar encotillats tot el dia.

—La professió creixia i es professionalitzava.
—Sí, tot i que els llocs de treball eren poquíssims, perquè el teatre no era rendible. A casa, si deies que t’hi volies dedicar, de seguida et deien que viuries en la misèria. Ara, per sort, això ha canviat. Si els fills es dediquen al teatre, els pares estan més contents que un gínjol!

—Però continua essent un sector molt precari.
—Sí, és una feina precària perquè s’arriba on s’arriba. Cada any surten no sé quants actors amb titulació! A més, ha sorgit molta competència, com les plataformes, però també moltes altres ofertes. Hi ha tantes coses a fer que falten hores per a viure la ciutat! No pots anar a tot arreu. Però, d’una altra banda, això és fantàstic, perquè realment hi ha talent. Hi ha actors boníssims. És un orgull veure que l’ofici ha crescut, que hi ha tant de talent. Aprofitem-ho!

—Realment s’aprofita?
—S’arriba on s’arriba. Hi ha més teatres, però també és veritat que entorn d’això s’ha creat tota una indústria de producció, de distribució… Tots ajuden a empènyer que hi hagi producció per poder treballar ells. És molt complex. Però, a la vegada, estic contenta perquè a la gent li agrada el teatre, hi va, en coneix els actors, se’ls estima…

—Com dèiem, fa cinquanta anys que us dediqueu al teatre.
—Em sembla insòlit, que hagin passat cinquanta anys!

—Us han passat de pressa?
—Han passat. M’ho miro ara i em pregunto: “Ja han passat cinquanta anys?” Però si penso en cadascuna de les coses que he fet, m’adono que sí, que els he caminat, tots aquests anys.

—Vau començar amb els Comediants. Quina importància han tingut, per al país, les companyies de teatre independents?
—Molta. Tenien l’energia de canviar el món, de comunicar-se per mitjà de l’art, del teatre… Cadascú amb la seva particularitat: el teatre de carrer, el material, etc. Als Comediants, per exemple, jugàvem molt amb la cosa plàstica, perquè en Jordi Bulbena era molt creatiu, un artista. Les coses no surten perquè sí, sempre hi ha algú que les potencia. Hi ha gent que té la guspira que aporta color al projecte.

—Segur que també hi aportàveu alguna cosa!
—Jo? Energia, bogeria, disponibilitat…! Jo m’hi llançava amb molta facilitat. S’havia de fer això? Doncs ho feia. S’havia d’anar allà? Doncs hi anava. No tenia mandra. És clar, per mi era com descobrir el món, perquè venia d’un món molt tancat. Això, per mi, va ser com un alliberament.

—Veniu de família molt conservadora?
—Sí, molt. Escola de monges tota la vida. Fins que vaig fer un curs per aprendre a ensenyar a la mainada mim i pantomima, perquè jo llavors era mestra. Allà vaig descobrir el món teatral.

—En aquest sentit, què més us va canviar la manera de viure?
—Mira, he estat en tres primeres coses que han estat bombes: el primer curs de Rosa Sensat amb Marta Mata, la persona que em va obrir els ulls al món de debò: en història, geografia, educació, etc. La Marta va ser una persona crucial per a mi. Més tard, a l’Institut del Teatre, quan em vaig agrupar amb en Joan Font i en Fermí Reixach i vam fer els Comediants. I, després, el Lliure.

—D’aquesta part més conservadora, us en queda res?
—Sí. Em fa ràbia, però sí. Aquestes coses conservadores et queden marcades a dins. Costa molt canviar-les. Queden marcades, costa treure-se-les de sobre. És una pena, però és així.

—Després dels Comediants vau fundar el Lliure.
—Sí, als Comediants hi vaig estar els tres primers anys i al Lliure, deu, que són molts! Aquests últims quinze anys he format part del patronat, però ja l’he deixat; s’ha de donar pas a gent nova. Formar part del patronat del Lliure ha estat la manera de continuar-hi en contacte, perquè per mi sempre va ser una època màgica, la més important de la meva vida. Va ser una experiència intensa i positiva que vaig gaudir i patir a parts iguals. Perquè, és clar, fent teatre també es pateix. Però, sobretot, l’he gaudit, perquè és una cosa que es fa amb grup, que és com a mi m’agrada fer les coses. Potser perquè vinc d’una família d’onze germans i sempre m’ha agradat fer pinya.

—El Lliure ha aconseguit de mantenir l’esperit fundacional?
—Sí, cada vegada s’ha anat afinant més. El xoc important del Lliure va ser quan es va morir Fabià Puigserver. Va ser una cosa molt traumàtica, perquè ell era el Lliure. La qualitat artística que tenia, la capacitat d’estirar el carro, la dedicació… D’ençà de llavors, sempre s’ha intentat de buscar què feia especial el Lliure. Amb els anys, la cosa cooperativista ja s’ha vist que és molt difícil, perquè quan s’especialitzen els càrrecs… Vull dir: és evident que qui tria l’obra i els actors té un poder sobre els altres. Però, sí, així i tot, hi ha l’esperit de companyia.

—Per què ho vau deixar?
—Perquè vaig aconseguir una beca i vaig anar un any a estudiar als Estats Units. Quan en vaig tornar, vaig pensar que tocava espavilar-me pel meu compte. Però sí que he vist amb els anys que tots els directors que hi han passat s’hi han dedicat de ple. Et poden agradar més o menys les propostes que han fet, però tots han vetllat perquè la ideologia del Lliure continués viva.

—Heu parlat de Puigserver i he pensat també en Anna Lizaran, Fermí Reixach i Quim Lecina, també membres fundadors del Lliure que ja s’han mort. Què van aportar, al teatre català?
—Són figures molt difícils de substituir, però bé, això també forma part d’aquests cinquanta anys. Amb cinquanta anys, vas perdent amics. Sap molt de greu, sobretot perquè érem com una família. La composició que es va fer per atzar d’aquell primer Lliure era molt especial i va fer que fos allò que va acabar essent.

—Heu dit que abans la gent feia teatre per canviar el món. Ara, per què fem teatre?
—Ara també. I també per denunciar i posar els problemes damunt la taula. El teatre explica les coses d’una manera amb què la gent es pot identificar fàcilment. Coses que a vegades no entens, dalt l’escenari sí que s’entenen.

—Després de tants anys, manteniu intacte el compromís amb la professió.
—Encara pago quota a l’associació! [Fa referència a l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya, el principal sindicat del sector.] Sobretot, tinc molta estima als companys i m’alegro molt de les coses que passen. Intento viure la professió, però ja m’he retirat de les coses sindicals. Ja ho he fet molts anys, ara que ho facin ells [els joves]. A més, aquests darrers anys he abaixat el ritme. És la qüestió de jubilar-se, que ja no necessites treballar per viure. Jo, per pagar-me les coses, tinc uns dinerets. Si continuo fent teatre és perquè m’agrada, perquè encara m’aporta coses i jo també n’hi puc aportar. Em manté viva. Cada obra és un aprenentatge quilomètric que et fa evolucionar molt.

—Heu abaixat el ritme, però encara esteu en plena forma. La temporada passada, per exemple, us vam poder veure a El barquer, una obra de quatre hores!
—Bé, ara em fa mandra sortir de casa per tantes hores, eh? Si ho faig és perquè m’agrada l’obra i la companyia. El compromís que tenien els actors d’El barquer era bestial. Una obra que no et digui res… Això ara em faria mandra. La cosa important és que el paper que facis t’ompli.

—La darrera vegada que us vam veure a la televisió va ser amb Ventdelplà. Per què ho vau deixar?
—Mira, a vegades ho trobo a faltar, però com que tinc tremolor essencial [trastorn del sistema nerviós que causa moviments involuntaris i rítmics], no m’agrada veure’m en pantalla, per això vaig decidir que ja no faria res més d’imatge.

—Tremolor essencial?
—Sí, quan diuen “essencial” és que no saben de què ve. No hi ha cap mèdicament específic per a tractar-ho. A mi m’afecta al cap, però hi ha gent que ho té a les mans. Fa poc que ha sortit una tècnica per a operar-ho: consisteix a cremar una mil·lèsima de cervell que para la tremolor. He anat a molts metges per a veure què, però tinc tants músculs implicats que no sóc una pacient adequada. A mi em ve de l’axial, de la columna vertebral.

—Amb els anys augmenta la tremolor?
—Una mica més, sí. Saps quan se m’accentua molt? Quan visc moments molt emocionants o estressants, tant si és d’alegria com de tristesa. Per exemple, si vaig al cinema a veure una pel·lícula de batalles, de molta acció… tremolo molt!

—I de què ve, això?
—Pot ser genètic –i, de fet, tinc familiars que ho han tingut, però cap dels meus germans no ho té– i també pot ser d’estrès. D’estrès, sí que n’he tingut! Per estrès podria tremolar d’aquí cap allà! [Riu, mentre amb el dit assenyala de punta a punta del local.]

—Finalment: què us ha donat i què us ha tret, el teatre?
—M’ho ha donat tot, tot. I treure… Bé, potser m’hauria agradat tenir més fills. La conciliació és difícil. Jo volia que la meva filla tingués una mare, no tenir-la aparcada tot el dia, saps?