Les autoritats abandonen la recerca de les víctimes de les inundacions del Nepal, però les famílies no es rendeixen

A Jolene Gosha, la reaparició sobtada d’un excursionista de setanta-un any, setmanes després d’haver-lo considerat mort arran de les inundacions catastròfiques d’aquest estiu a la frontera entre el Nepal i la Xina, li va infondre esperança, temor i determinació.
Les aigües desbocades quan va cedir una glacera de l’Himàlaia, el 26 d’agost, van arrossegar milers de persones al Nepal i a la Xina. S’han recuperat els cadàvers de més de 1.500 persones. No pas menys de 5.600 continuen desaparegudes.
L’amic de Gosha, Venus Patel, n’és un. Com molts dels qui van quedar atrapats en les inundacions, Patel, un enginyer informàtic de quaranta-cinc anys d’Ohio, havia anat fins al Nepal per a fer un pelegrinatge espiritual al mont Kailash, al Tibet ocupat per la Xina. No se n’ha sabut res més.
L’excursionista solitari que ha reaparegut ara, un home malaisi, era en una zona elevada de l’Himàlaia quan es va produir la catàstrofe. Quan en va baixar, diuen les autoritats, va trobar refugi a casa de vilatans locals. Amb els sistemes de comunicació fora de servei i les carreteres destruïdes, l’home va trigar trenta-set dies a arribar a Kàtmandu, la capital nepalesa, a uns seixanta-quatre quilòmetres de distància. En aquell moment, les autoritats ja començaven a donar per acabades les operacions de recerca i salvament.
Entre els qui encara cerquen éssers estimats, va dir Gosha, la supervivència inesperada d’aquest home “va obrir moltes converses”: “I si els nostres éssers estimats també van aconseguir de fugir de l’allau i van trobar refugi?”
Va ser aleshores quan va prendre la decisió: contractarien un equip de recerca.
Han passat gairebé tres mesos d’ençà que una glacera es va desprendre d’un cim de l’Himàlaia i es va precipitar contra una vall inferior, cosa que va desencadenar inundacions sobtades i devastadores. Els supervivents han descrit una paret d’aigua de 90 metres d’altura que avançava violentament per la vall del riu Trishuli, a 177 quilòmetres per hora. Durant un centenar de quilòmetres, va destruir gairebé tot allò que hi va trobar: més de cent ponts, milers d’edificis i, pel cap baix, una dotzena de preses hidroelèctriques. Al darrere va deixar un paisatge ple de fang i runa. La força de l’aigua va ser tan poderosa, que va arrossegar alguns cossos més de 320 quilòmetres, fins a l’Índia.
Entre els desapareguts hi ha com a mínim setanta nord-americans, segons el Departament d’Estat dels EUA. Molts havien anat a la regió amb operadors turístics privats per a l’esgotador pelegrinatge al mont Kailash, un cim sagrat segons els hindús, els budistes i els jainistes. Amb la recerca oficial ja acabada, alguns amics i familiars dels milers de desapareguts els continuen cercant.
Els dies posteriors al desastre, els detalls de la resposta oficial van ser angoixantment escassos. La família de Patel va decidir d’enviar un representant al Nepal. Jay Kamdar, l’amic més íntim que tenia, va comprar un bitllet solament d’anada de Cincinnati a Kàtmandu, en part per estalviar el viatge als pares de Patel, ja grans.
“No em podia quedar assegut sense fer res”, explica Kamdar. “Estàvem disposats a contractar helicòpters, estàvem disposats a contractar equips de rescat privats.”
Quan hi va aterrar, la zona inundada encara era inaccessible i hi havia un alt risc de més inundacions. De manera que es va quedar a Kàtmandu i va recórrer hospitals, va penjar cartells de persones desaparegudes i va suplicar a qualsevol funcionari amb qui podia contactar que li digués quines zones s’havien inspeccionat i com, s els Estats Units hi podrien enviar equips especials i si havien fet servir drons per a cercar en zones boscoses. Després de cinc dies, Kamdar va tornar als EUA una mica desanimat, però amb l’esperança que aviat s’aclariria la situació. Més de dos mesos després, Patel continua desaparegut i gairebé totes les preguntes de la família continuen sense resposta.
El Departament d’Estat nord-americà diu que ha proporcionat assistència consular a les famílies dels desapareguts. Washington ha enviat gairebé 4 milions de dòlars en ajut d’emergència al Nepal i té previst de donar-ne 31 més per a la reconstrucció i la recuperació. Especialistes forenses de l’FBI han treballat amb la policia nepalesa en la identificació de les víctimes.
“L’administració Trump no té cap prioritat més alta que la seguretat i la protecció dels nord-americans”, va dir un portaveu del departament en un comunicat. “El departament s’ha coordinat amb els governs del Nepal i de la Xina en l’esforç de recerca i rescat i ha mantingut el contacte amb els familiars dels nord-americans desapareguts.”
Moltes famílies han expressat la frustració perquè el govern dels EUA no va fer més per cercar els seus éssers estimats o per recuperar-ne les restes.
El 26 d’agost al matí, Anil Goel, un home de seixanta-set anys acabat de jubilar de Centreville (Virgínia), va enviar a la família una fotografia del seu grup turístic en una instal·lació de control d’immigració al costat nepalès de la frontera. Va ser l’última notícia que en van rebre.
Quan es va assabentar de la inundació, el fill va demanar a les autoritats policíaques nord-americanes que reclamessin urgentment a les empreses tecnològiques les dades necessàries per a intentar de localitzar el telèfon mòbil del pare. Però li van respondre que no tenien aquesta competència.
“Vam haver de reconstruir mentalment tota la seqüència d’esdeveniments i arribar nosaltres mateixos a la conclusió que les possibilitats que hagués sobreviscut eren ínfimes”, explica Anurag Goel.
La família va organitzar un acte en record de la vida d’Anil Goel el mes passat. El seu fill diu que ha acceptat que potser mai no tindran proves de la seva mort.
“Hi ha hagut una incertesa enorme sobre si hi ha cap esperança de recuperar restes humanes d’aquell lloc”, afegeix Anurag Goel. “Personalment, em reconforta saber que el meu pare forma part d’aquella terra, en una regió del món que estimava profundament. Però hi ha unes altres persones que potser volen aquestes restes i tenir una prova més tangible que el seu ésser estimat ja no és entre nosaltres. I ho entenc.”
El 5 d’octubre, quaranta dies després de la inundació, el Nepal va anunciar la fi del dispositiu de recerca i rescat. D’ara endavant, van dir les autoritats, qualsevol resta humana descoberta es conservarà, però els funcionaris ja no cercaran específicament supervivents ni cadàvers. Han demanat als familiars que els enviïn mostres d’ADN per a ajudar a identificar les víctimes mortals, però han advertit que podrien trigar mesos a processar totes les restes pendents. Amb més de 1.400 cossos i més de 2.000 mostres d’ADN de familiars, han aconseguit fins ara 112 identificacions. Cap no era de nord-americans desapareguts.
Sense cap certesa, doncs, Gosha ha estat incapaç de girar full. “Hi ha tants ‘i si…’”, va dir. “I fins que no tinguem respostes i transparència sobre què va passar, sento que hem d’explorar cada ‘i si…’ Perquè, i si els nostres éssers estimats encara hi són?”
La recerca ha acabat absorbint la seva vida. Calcula que ha dedicat centenars d’hores a investigar pistes, escodrinyar informes i bancs de dades i construir una xarxa a través de Facebook i WhatsApp de gent que cerca éssers estimats. Ha connectat amb persones de tot el món les vides de les quals també han quedat igualment en els llimbs.
A Sud-àfrica, Linda Govender resa diàriament per tornar a sentir la veu de la seva filla, la Terricia, de trenta-tres anys. A Malàisia, Manivannan Rethinam ha portat la recerca de la seva germana Komathi i de cinquanta-tres ciutadans malaisis més desapareguts fins al primer ministre del país. A l’Índia, Sumeet Gupta espera notícies del seu germà Suhail, que probablement anava en una caravana d’autobusos prop de la frontera, un dels quals va aconseguir d’esquivar la riuada.
Gosha també ha conegut persones que s’han ofert voluntàries per a ajudar, malgrat no tenir cap connexió amb desapareguts. Monika Alea Patterson, una antiga dibuixant forense de retrats robot resident a Califòrnia, ha utilitzat la intel·ligència artificial per a transformar imatges de víctimes mortals sense identificar, tretes d’un banc de dades de la policia nepalesa, en fotografies que mostren com podrien haver estat en vida.
Patterson diu que espera estalviar a les famílies el trauma d’haver de cercar els éssers estimats en una galeria macabra de cadàvers i fragments de cossos. Fa aquesta feina de franc, però també en paga un preu personal: segons el seu marit, ha començat a recitar números de casos mentre dorm.
Espurnes d’esperança han animat la recerca d’algunes famílies. Nou dies després de la inundació, dos treballadors van ser rescatats d’un túnel d’una central hidroelèctrica a l’alt Trishuli. L’endemà, un treballador xinès va ser rescatat d’un altre túnel. Aquell mateix dia, una dona de seixanta-quatre anys va ser recuperada amb vida de sota la runa de casa seva, un edifici de quatre plantes. La família ja havia començat els ritus funeraris.
Però, per cada miracle, també hi ha hagut frustracions. El Nepal, designat per les Nacions Unides com un dels països menys desenvolupats, va refusar inicialment l’ajut estranger per a les operacions de recerca i rescat. La negativa va originar una forta reacció en contra i les autoritats van rectificar. Però quan Malàisia i Austràlia hi van enviar equips especials per a cercar pelegrins estrangers a les zones turístiques, van ser redirigits cap als túnels, on es creia que hi havia treballadors atrapats. Les peticions als governs del Nepal i de la Xina perquè publiquin els enregistraments de les càmeres de seguretat de les inundacions no han obtingut resposta.
Tres setmanes després de la inundació, Gosha va tocar fons. Cercant imatges de la regió, va contactar per internet amb un policia nepalès que havia estat rescatat amb helicòpter de Timure. El poble, situat en un revolt del riu Trishuli, és on es creu que Patel i els seus companys d’excursió van ser per última vegada. El policia era fora de servei a la comissaria local quan va arribar la riuada. Va sobreviure perquè va córrer pendent amunt fins a un turó, on va romandre dos dies. La paret d’aigua va impactar contra Timure, explica, i va arrasar edificis en un instant abans de fer un tomb brusc cap a la dreta i precipitar-se riu avall. Quan la inundació va baixar, segons el policia, l’hotel de Patel havia desaparegut.
En aquell moment, Gosha gairebé va poder acceptar que Patel s’havia mort. Però aleshores va arribar la reaparició de l’excursionista malaisi. L’anunci del Nepal que posava fi a les operacions de recerca i salvament no va fer sinó intensificar la seva determinació.
“No s’ha trobat ningú, ni viu ni mort, i per això sento que he d’explorar totes les opcions possibles”, explica Gosha. “Sóc realista. No em vull enganyar ni a mi mateixa ni a ningú, ni donar falses esperances. Però, al mateix temps, encara hi ha una petita part que pensa que podrien ser allà.”
Gosha va obrir una campanya a GoFundMe. A l’octubre, va contractar dos excursionistes nepalesos que intentarien de caminar fins a l’últim emplaçament conegut de Patel. Havia estat examinant detingudament imatges per satèl·lit de la zona del desastre i no podia deixar de pensar en els assentaments agrícoles i les cases situades més amunt del vessant de la muntanya.
“Si els nostres éssers estimats resulta que són a la zona i nosaltres no hi podem arribar, com podrien arribar ells fins a nosaltres?”, es pregunta Gosha. “La jungla és massa espessa per a poder veure-hi gent amb un helicòpter”.
Els dos excursionistes van anar amb motocicleta fins a Thulo Syabru i després van baixar caminant fins a Syafrubesi. Durant sis dies, van pujar a peu fins a Timure i es van aturar en refugis, campaments i cases abandonades per cercar-hi supervivents. Les ribes del riu Trishuli, abans exuberants, ara oferien un aspecte inquietantment lunar, tret dels voluntaris de la Creu Roja que distribuïen ajut a alguns habitants de la zona i dels treballadors que construïen tirolines temporals i ponts de corda.
A Timure, els excursionistes van topar amb una imatge descoratjadora: murs de 6 metres a 9 d’altura d’allò que semblava formigó líquid gris, dur i implacable. Els soldats nepalesos els van dir que la zona era intransitable. Molts ho havien intentat, els van explicar, però ningú no ho havia aconseguit. La temporada del monsó comportava risc d’esllavissades. Els investigadors van tornar a Kàtmandu.
Gosha ha continuat recaptant diners per a noves recerques. L’operació ha crescut fins a incloure onze persones sobre el terreny, tres portadors i dos drons. Un enginyer elabora mapes de les rutes a partir d’imatges de satèl·lit actualitzades. Sumeet Gupta, l’home indi que no ha abandonat la recerca del seu germà, s’hi afegirà.
El temps s’exhaureix. La neu de l’hivern aviat farà que un terreny ja de per si difícil sigui gairebé intransitable. És probable que el pròxim esforç sigui l’últim: “Cal assegurar-nos que els nostres éssers estimats desapareguts han rebut la recerca que es mereixen.” És l’objectiu final de Gosha.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.