Enhorabona. I ara decidirà la gent, lliurement

Hi ha notícies que arriben tard i mal embolicades, com aquells paquets que el carter et deixa a la porta amb el paper esgarrat i la caixa aixafada. La d’avui n’és una. El Tribunal Suprem espanyol –finalment!– ha declarat extingida la responsabilitat penal d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa i, amb això, els ha alçat la inhabilitació que els havia de tenir apartats de la vida pública fins el 2030 i el 2031. Ho ha fet a contracor, remugant, renegant del Tribunal Constitucional, que fa dues setmanes que li va ordenar que amnistiàs la malversació, i retraient-li una grandiloqüència –diuen– innecessària. Que el tribunal que va dictar la sentència del procés acuse algú de grandiloqüent és una d’aquelles ironies que el país, cansat com està, ja ni tan sols sap assaborir. Però el paquet, malgrat el paper esqueixat, és a la porta. I convé obrir-lo.

Primer de tot, doncs, la meua felicitació. Als quatre compatriotes que han recuperat avui tots els drets, inclosos els polítics, que són els que el règim espanyol s’havia guardat per al final, com qui es guarda la clau del pany després d’haver obert la cel·la.

Han passat nou anys. Nou anys de presó, d’indult condicionat, de tribunals, de recursos i de silencis forçats. Ningú no els els tornarà, aquests anys de patiment. Però a partir d’avui ja poden fer –si ho volen fer– una cosa tan senzilla, tan elemental en qualsevol democràcia, com posar el nom en una llista electoral. I això, que hauria de ser una banalitat, en el nostre cas és una notícia.

Vull dir una cosa que fa temps que tinc a dins. En aquests anys he sentit moltes vegades –i sovint amb una vehemència que em semblava excessiva– la reclamació d’un recanvi dels dirigents del procés. Que havien de plegar, que s’havien d’apartar, que el país necessitava cares noves. Jo no ho he defensat mai. Entenc que és una reclamació legítima, i en política sempre ho és, perquè els lideratges no són eterns i la gent té tot el dret de cansar-se’n. Però a mi aquell discurs em feia sentir incòmode. No per afecte personal, sinó per una raó molt bàsica, gairebé física: aquelles persones estaven sotmeses a una repressió injusta. I no es pot demanar la retirada de qui no es pot presentar.

Convé recordar d’on venia aquella repressió. L’aplicació del 155 la tardor del 2017 no va ser cap mesura constitucional ordinària. Va ser un colp d’estat fet sense engaltar, desobeint les normes que l’estat espanyol diu que defensa. Res, en el text d’aquell article, no autoritzava a dissoldre un parlament elegit pels ciutadans, i encara menys a destituir un govern i substituir-lo pels ministres de Madrid. Es va fer igualment, perquè es podia fer –perquè el PP i el PSOE, aquest mateix PSOE que ara crida a defensar la democràcia, ho volien fer. Tot allò que va venir després, les presons, els judicis i les inhabilitacions, va créixer damunt aquell terreny escabrós.

Per això Junqueras, Turull, Bassa o Romeva no s’han pogut presentar a unes eleccions durant tots aquests anys. No pas per voluntat pròpia, ni per decisió dels seus partits, ni encara menys perquè els votants els haguessen girat l’esquena. No s’hi podien presentar per imposició de l’estat espanyol. Violenta. I quan una absència és imposada, parlar de retirada, al final –o això m’ha semblat sempre a mi–, és fer un favor a qui l’imposa.

Si haguéssem acceptat que la inhabilitació era una mena de jubilació natural, una manera ordenada de girar full, volent-ho o sense voler hauríem donat la victòria al règim pel camí més còmode: el de fer veure que allò que havia decidit un tribunal ho havíem decidit nosaltres. Hi ha renúncies que són llibertat i n’hi ha que són derrota. Aquestes haurien estat de la segona mena.

Però ara canvia tot. I canvia d’una manera que molts encara no han acabat de pair. A partir d’avui, Oriol Junqueras pot ser candidat a la presidència de la Generalitat, i ja ha dit que ho vol ser. Jordi Turull també es pot presentar on crega convenient. I, per primera vegada en nou anys, la pregunta de si han de continuar al capdavant d’Esquerra Republicana i de Junts ja no la respondrà el Suprem, ni la Junta Electoral, ni cap fiscal espanyol. Ara –ja era hora!– la respondran els militants dels seus partits i, sobretot, els electors. Lliurement. Sense que ningú puga dir que el vot és condicionat per la repressió.

És exactament allò que hauria hagut de passat sempre. Que la gent decidesca. Que un dirigent –qualsevol dirigent– siga jutjat per la feina que ha fet, per les decisions que ha pres, pels encerts i també pels errors i no pas per la toga d’un magistrat. I que, si cal, perda. Perquè perdre unes eleccions també és un dret, i és molt més digne que no pas no poder-s’hi presentar. Els qui durant aquests anys han reclamat el relleu ara tenen l’ocasió de defensar-lo a les urnes i als congressos de partit, que és on s’han de defensar aquestes coses. I els qui creuen que Junqueras o Turull han de continuar encapçalant el seu partit o el país tenen també l’ocasió de demostrar-ho. El terreny, finalment, és net.

No del tot, és clar. L’amnistia dels exiliats encara no s’ha materialitzat, i el jutge Llarena fa la feina que li manen amb una lentitud que es veu d’una hora lluny que és deliberada. De manera que fins que el president Puigdemont i els altres no tinguen exactament els mateixos drets que avui han recuperat els quatre amnistiats, la normalitat no serà completa. I fins i tot aleshores caldrà reivindicar l’amnistia dels qui encara no han estat amnistiats –els CDR, Lluís Salvadó, Josep Maria Jové, els exiliats… Però la direcció és aquesta, és bona i no té marxa enrere.

Diuen que la democràcia és un sistema avorrit –és una dita que sempre m’ha cridat l’atenció i que no sé ben bé si compartesc o no. Siga com siga, la democràcia consisteix a deixar que la gent trie i a acceptar què tria, encara que no t’agrade, encara que no siga allò que tu vols. Després de nou anys en què a Catalunya res no ha estat avorrit, perquè tot ha estat excepció, potser ja és hora que tornem a aquest avorriment tan sa. Que decidesca la gent. Lliurement. Enhorabona a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. I enhorabona als votants. A tots.