Governar contra la cultura pròpia

L’èxit d’un creador constitueix un actiu per al país que l’ha fet possible. Genera prestigi, projecta una llengua, consolida un sector professional i incorpora noves mirades al patrimoni col·lectiu. Que les institucions desaprofiten aquest capital revela una manca d’ambició política. Que ho facen en un context d’hostilitat envers la llengua pròpia obliga a parlar, també, de subordinació nacional.

La trajectòria de La invasió dels bàrbars, del borrianenc Vicent Monsonís, hauria de suscitar una resposta institucional inequívoca. El llargmetratge va inaugurar el FIC-CAT del 2025 i hi va obtindre el premi del públic presencial. La distribució en versió original en català acredita, a més, la capacitat del cinema valencià de contribuir amb veu pròpia a una cinematografia compartida.

La projecció internacional d’una obra d’aquestes característiques té un valor que depassa el reconeixement individual. Cada nou públic amplia la presència exterior de la nostra cultura. Cada projecció demostra que una història arrelada al País Valencià pot interessar més enllà del seu entorn immediat. Les institucions haurien d’entendre aquesta circulació com una oportunitat estratègica: el cinema crea ocupació, articula una indústria i proporciona una representació del país que difícilment pot substituir cap campanya promocional.

El tracte que Monsonís ha denunciat haver rebut de l’Ajuntament de Borriana expressa una concepció ben diferent de la responsabilitat pública. Quan un creador amb recorregut acreditat proposa d’acostar la seua obra als veïns de la ciutat on ha nascut, respondre-hi és el mínim exigible. Programar-la seria una decisió cultural perfectament raonable. Reconèixer-ne el valor hauria de formar part de l’interès municipal.

El desinterès institucional resulta encara més greu perquè Borriana ha participat directament en la creació de la pel·lícula. El restaurant El Morro i el convent dels Carmelites van servir de localitzacions; veïns del municipi hi van intervindre com a figurants, i l’Orquestra Simfònica de l’Agrupació Filharmònica Borrianenca va enregistrar al Teatre Payà una versió d’Amparito Roca per al film. La ciutat hi aporta paisatge, treball i talent musical. Aquesta implicació converteix el llargmetratge en una expressió concreta de la capacitat cultural del poble. Menystindre’l significa desatendre també l’esforç dels ciutadans que l’han fet possible.

El teixit associatiu sí que ha sabut reconèixer aquest valor col·lectiu. L’Agrupació Borrianenca de Cultura va dedicar a Monsonís i a la pel·lícula la portada del número 241 de Buris-ana, i a la seu social de la Caixa Rural es va fer, el maig del 2025, la presentació del videoclip de l’enregistrament de la Filharmònica. Hi ha, per tant, una societat civil que construeix cultura en català i en reivindica els creadors. El govern municipal hauria de respondre a aquest patrimoni viu amb una política a l’altura de la ciutadania.

La projecció prevista a Tòquio l’11 de novembre, amb subtítols en japonès, accentua la dimensió d’aquest menyspreu. Una obra en català, feta amb la participació dels veïns i les entitats de Borriana, troba una finestra d’exhibició al Japó que no li ofereix el seu ajuntament. Aquesta internacionalització hauria de ser motiu d’orgull i objecte d’una política de promoció: projecta el talent local, dóna visibilitat a la nostra llengua i incorpora Borriana a un circuit cultural exterior. Que el govern municipal desaprofite aquest capital revela fins a quin punt els prejudicis que arrossega empetiteixen l’horitzó del poble que governa.

Els antecedents de Borriana donen a aquest silenci una significació política particular. El desembre del 2023, el govern del PP i Vox va anul·lar les subscripcions de la biblioteca municipal a Camacuc, Cavall Fort, El Temps, Enderrock i Llengua Nacional. La decisió culminava una ofensiva començada mesos abans, quan el responsable de Cultura havia presentat aquelles publicacions com uns instruments del separatisme. Una biblioteca pública quedava sotmesa al filtre ideològic del govern municipal.

La transcendència d’aquell episodi rau en el criteri que el justificava. La vinculació amb l’espai cultural català es convertia en motiu d’exclusió. L’administració assumia com a objectiu interrompre una relació cultural que els lectors practiquen amb naturalitat. Els perjudicats eren els ciutadans, que perdien accés a publicacions, i la llengua, que veia reduïda la presència en un equipament destinat precisament a facilitar la lectura i el coneixement.

Aquest és el resultat material de l’anticatalanisme: menys recursos disponibles per als valencians. La retòrica de la defensa de la identitat desemboca en una oferta cultural més pobra. La suposada protecció del valencià serveix per a separar-lo dels circuits editorials, audiovisuals i professionals que li poden donar dimensió i continuïtat. La fragmentació es presenta com una afirmació pròpia, però produeix dependència.

L’intent d’apartar llibres sobre diversitat sexual de la secció infantil i juvenil de la mateixa biblioteca, el setembre del 2023, completava aquella concepció restrictiva de la cultura. El batlle va anunciar posteriorment que no es retiraria cap llibre, però l’ordre del regidor de Vox ja havia posat de manifest la voluntat d’intervindre en l’accés dels lectors a determinats continguts. El servei públic es concebia com una extensió de les preferències ideològiques del governant.

La responsabilitat del PP en aquesta trajectòria és ineludible. Va compartir aquell govern i, després de les dimissions dels regidors de Vox l’octubre del 2025, en va assumir les competències. Li correspon, per tant, explicar les decisions actuals i demostrar amb fets si hi ha hagut un canvi de política cultural. La desaparició del soci de les regidories no resol, per si mateixa, el llegat de les actuacions compartides.

Al govern valencià, li correspon una responsabilitat de més abast: garantir que el talent dispose d’una estructura que permeta de convertir una obra reeixida en continuïtat professional. La participació de La invasió dels bàrbars en el Promercat de l’Institut Valencià de Cultura mostra que hi ha instruments públics per a acompanyar els projectes. La qüestió política és quina ambició els orienta i si formen part d’una estratègia sostinguda de producció, exhibició i projecció exterior del cinema en la nostra llengua. Perquè el fet que la pel·lícula siga en català és central. El valencià és la nostra manera de parlar una llengua que ens vincula amb una comunitat cultural més àmplia. Aquesta pertinença ofereix públics, festivals, col·laboracions i possibilitats de distribució. Renunciar-hi per disciplina anticatalanista equival a reduir deliberadament les oportunitats dels nostres professionals.

D’una perspectiva nacional, la cultura constitueix una qüestió de poder: la capacitat de produir representacions pròpies, de fer-les circular i de garantir-ne la transmissió. La sobirania també es mesura amb les condicions que permeten a una societat d’explicar-se sense haver d’abandonar la llengua. Per això ens calen institucions que assumisquen l’espai cultural dels Països Catalans com un àmbit de cooperació i desenvolupament, amb tota l’obertura internacional que els nostres creadors siguen capaços d’aconseguir.

El cas de Monsonís concentra aquesta disputa entre dues polítiques possibles. L’una reconeix el talent, reforça els vincles culturals i transforma la projecció exterior en patrimoni compartit. L’altra administra exclusions i deixa que els prejudicis determinen el tracte als creadors. El País Valencià necessita la primera. Té professionals, llengua i històries per a ocupar un lloc propi en la cultura contemporània. Allò que està en qüestió és si els seus governants volen posar les institucions al servei d’aquesta capacitat o continuar limitant-la. Menystindre un cineasta que contribueix a projectar-nos és una manera de governar contra el futur cultural del país.