Daily MaverickDémarching Orders: SA government démarches new Nigerian high commissioner over social media commentsInquirerSumlang Lake Christmas village in Albay draws 8,000 visitorsThe Jerusalem PostUK Charity Commission opens case into London's Jewish community center over West Bank job advertsRai NewsFuturo24. Dall'Emilia al cielo: progetti internazionali all'INAF di BolognaZDF heuteEntdecken Sie das ZDF-Nachrichtenstudio3DNewsMicrosoft научила Windows окирпичивать украденные ноутбуки — файлы при этом не пострадаютBBC News BrasilFérias, alistamento militar e 'viagem falsa' à Nova Zelândia: as loucuras que fãs de 'GTA 6' estão fazendo pelo lançamentoNHK 社会【動画】Pickup NEWS(11月18日)20 MinutenNvidia verdoppelt Umsatz – mitten im SpionageskandalESPN DeportesPortugal amarra liderato de grupo con gol de su nuevo ‘7’SCMP ChinaUS Navy chief urges US lawmakers to strengthen shipbuilding capacity to close gap on ChinaTechCrunchSEC reportedly investigating Nvidia amid Huang exit
The Daily Newsstand · Free, Always
Tuesday, November 17, 2026

Llort: “Si no puc dir ‘me cago en Déu’, per a què serveix el renec?”

Translate

Llort va començar a publicar el 1999. Darrere d’aquell posat tímid amb un punt d’estètica neopunk, s’hi amagava un periodista que a més feia novel·les. Amb el temps, ha estat un dels referents del periodisme cultural –literari, sobretot– del nostre país i també s’ha convertit en una de les veus més reputades del gènere negre, fins al punt d’haver estat el primer autor a guanyar el premi L’H Confidencial amb una novel·la en català, Demolició. Exigent i rigorós, els qui han escrit amb ell saben que pot arribar a ser obsessiu amb les correccions i revisions, però a la vegada extremadament generós. Ara, a Crims.cat, ha publicat Short, un llibre de relats breus que en molts casos són extremadament curts i ben carregats de mala bava. El repassem amb ell, i hi parlem també sobre les seves idees literàries, el gènere i l’escriptura.

—Us estreneu amb un recull individual de contes. Us heu cansat d’escriure novel·les o heu descobert que amb un parell de paginetes n’hi ha prou per a explicar la misèria humana?
—Doncs una mica de tot. De fet, tot va començar perquè, com que sóc molt endreçat, quan vaig fer seixanta anys vaig tenir la sensació que calia començar a posar en ordre als texts dels calaixos, i vaig pensar a reunir els contes que he publicat de manera dispersa. Com has dit, és el primer recull que faig tot sol, però, en canvi, tinc deu o onze contes en reculls col·lectius. I com que uns quants coincidien amb el gènere negre em vaig quedar amb sis. Com que eren pocs en vaig escriure de nous. I, com tu saps, als reculls col·lectius hi ha un interval de mínims i màxims perquè un no faci un paràgraf i un altre cinquanta pàgines. A mi els mínims d’aquests reculls col·lectius normalment se’m fan massa llargs. I, és clar, ara tenia aquesta llibertat absoluta de poder fer un conte essencial, que és allò que m’agrada, no explicar res més del que toca, i per tant poder fer contes d’un paràgraf, de pàgina i mitja o de dues frases. Vaig poder tenir aquesta llibertat de ser molt breu, si volia.

—Parleu molt de la incomoditat. Ens hem tornat incapaços de suportar les petites incomoditats de la vida?
—Crec que és al revés, però també t’he de dir que això de la incomoditat no era la línia de fons del recull. De fet, va ser la meva dona qui se’n va adonar. Amb el gènere que fem nosaltres, un dels temes més potents és la venjança i això origina molta trama. La venjança, la violència, l’amor boig, la por, l’angoixa… tots aquests sentiments tan potents són els que acostumen a moure les trames. Però la incomoditat és com de segona. I, en canvi, vivim molt més la incomoditat perquè se t’han mullat les sabates el dia que plou, o perquè tens un mal de ventre i ets en una reunió. Aquestes petites coses, aquestes incomoditats a les quals estem acostumats, les vivim d’una manera molt més constant. I, tot i ser més subtils, són molt més presents a la nostra vida.

—Em referia a una altra mena d’incomoditat, envers el lector. Com ara la que sent molta gent quan llegeix una novel·la que em consta que a tots dos ens agrada molt: L’Escorxador, de Lluís Riera. Si la poses en un club de lectura, o bé agrada molt o bé la gent s’hi sent molt incòmoda…
—Bé, això és també la gràcia. Jo crec que tolerem molt les petites incomoditats com les que comentava abans i després hi ha aquesta intenció de posar en situació incòmoda la gent amb el que escrivim. Jo vull que els llibres que faig et provoquin alguna cosa.

—En una entrevista recent afirmàveu que aproximadament al 70% dels lectors no els agraden els llibres de relats i que havíeu fet un llibre una mica “per a tocar els collons”. La  provocació és una manera de relacionar-vos amb els lectors o una necessitat vital que teniu?
—No, allò va ser una pixada fora de test, però ho mantinc en el sentit de quan em preguntaves abans si ja no em quedava energia per a una novel·la.  En el moment en què vaig començar a fer els contes tenia poques idees, perquè no prenc gaires notes, però en tenia algunes, d’idees. Per exemple, la del conte del noi negre que corre com una bala.

—Aquest és el meu conte preferit…
—Ah, doncs mira, aquest podia ser una novel·la. Però no tenia prou energia, ni en tinc encara, per a fer-la. Ara mateix no tinc energia per a posar-me a fer segons quina novel·la i desenvolupar-la. I em passava amb aquest relat, per exemple. Però després hi pots trobar un espai amb un conte, que és aquest, i això em va anar molt bé. Però m’havies preguntat una altra cosa i he fugit d’estudi.

—Us deia si la provocació és una manera de relacionar-vos amb els lectors…
—La provocació amb allò que escric, sí. Ara, amb la manera com em comporto jo a la vida, no. Sóc molt caut i no m’agrada ficar-me en merders, però escrivint, sí. Vaig fer aquesta petita enquesta al meu entorn i a la gent més aviat no li agraden els contes. Així i tot, em vaig decidir a provar-ho i tenia una xarxa de seguretat. Amb Àlex Martin i Ilya Pérdigo m’hi entenc prou bé per a saber que al nen aviciat de la casa li deixarien fer un recull de contes, que potser no el deixen fer a tothom. Jugava amb avantatge i per això va ser una mica per a tocar els collons. Com per a dir: com que els reculls de contes no funcionen, en faré un. Ja veus que és una rebel·lió molt merdosa.

—Molt d’estar per casa…
—Totalment.

—Afirmeu que algun dels relats hauria pogut ser una novel·la, però n’hi ha alguns de molt breus que voregen l’aforisme o l’acudit. Quan sabeu que la història ja s’ha acabat? Heu tingut la temptació de continuar-ne alguna o la gràcia és deixar-ho així i que el lector fins i tot es pugui quedar amb un pam de nas?
—Saps què passa? Que a mi m’agrada molt revisar i revisar i revisar, malaltissament. Per tant, ho deixo quan ja no puc fer-hi res, quan el text ja no em crida més. Jo tinc el vici, i encara més quan faig contes, de –sempre que tinc una estona– engegar l’ordinador i posar-me a repassar, a llegir, a retocar i retocar. Quan arriba un moment que tinc aquesta estona i ja no puc fer-hi res és quan està llest. No suporto els contes, i se n’han publicat molts en català, que s’han fet servir com a taller d’escriptura, com a provatura per a fer una novel·la. De vegades els periodistes fem allò tan lleig, quan algú publica un llibre de contes, de preguntar: “I la novel·la quan?” Com si els contes no fossin escriptura de veritat. Hi ha contes de vint o trenta pàgines que en cinc estarien molt millor i molt més ben explicats. Els contes que a mi m’agraden són aquests essencials, depurats al màxim, i això he intentat fer amb la majoria.

—Una bona part de la vostra obra es caracteritza per una mala bava literària, amb una mirada molt desencantada sobre el comportament humà, i alhora, en alguns casos, hi afegiu un cert humor negre que fa que es puguin explicar coses que potser serien molt més terribles. Però cada vegada ens censurem més. No sé si us ha passat en algun moment o les aboqueu pel broc gros i ja ho veurem…
—Ja fa molts anys que, evidentment, sé que això que faig no pot agradar a tothom, no tothom pot quedar-ne content. A mi m’agrada escriure, m’agrada crear personatges, m’agrada crear situacions i m’agrada més que incomodin. Llavors hi poso humor perquè, d’alguna manera, tot flueix millor, una mica com en les pel·lícules de Tarantino. Però tampoc no sóc un personatge valent que diu “Jo vull explicar això”, o que busqui polèmica. Jo em tanco en el meu món, escric el que crec que he d’escriure, i després ja veiem què passa.

—Sou periodista cultural i sempre heu defensat que la literatura faci pensar, que inquieti el lector, perquè sembla que som en un moment que el mercat editorial està obsessionat a oferir lectures reconfortants, històries que facin sentir bé el lector. Feu la contrària, i en aquests relats encara més…
—Estic totalment d’acord amb això que dius. És que estem atrapats, d’una banda, pel bonisme, i d’una altra, per les experiències personals: que si s’ha mort el pare, he perdut un fill, la maternitat, la paternitat o la superació d’un càncer. Tot això a mi em cansa molt. I si hi afegim el políticament correcte, encara més. Mira el cas d’Houellebecq. Per què no pots dir que l’islam és la religió més estúpida? És la teva opinió i no fas cap gran bestiesa. És que si no puc dir “me cago en Déu”, per a què serveix el renec? No tot s’hi val, però no ens hem de sotmetre a la dictadura del que és políticament correcte, perquè cada vegada anem cedint més espai, i al final és que no pots…

—Sembla que hàgim volgut incorporar aquests llibres que fa uns anys haurien estat de no-ficció en la novel·la, com si fos més amable per al lector…
—Tenim un problema de mercat. Jo sobretot he parlat de tot això del políticament correcte, però és per a defensar el dret que crec que tenim a expressar-nos com vulguem. Una cosa és si tu vas a fer polèmica o tocar els collons i una altra que parlis i diguis “això és una mariconada” i et salti algú a dir que això és homofòbic, tot i que formava part del llenguatge. Hi ha moltes coses que no hauríem pensat mai, com que ara pràcticament no es fumi enlloc. Fumar a tot arreu no és lògic, però en el llenguatge penso que no. “Això és una gitanada” aviat no ho entendrà ningú, però quan crees una obra de ficció i caracteritzes un personatge et pot anar molt bé.

—Heu publicat una bona pila de novel·les negres, però mantenint una relació bastant lliure amb les convencions del gènere. I en el llibre de relats es mostra molt més encara, perquè n’hi ha de moltes menes diferents. No sé si esteu d’acord que la novel·la negra, o allò que ens diuen que és novel·la negra (que això és una altra història), s’ha convertit en una forma una mica massa previsible: assassinat, policia, tomb final i para de comptar…
—Sí, és que és molt difícil de fer, la novel·la negra, però en tots els gèneres és molt difícil de trobar alguna cosa que no s’hagi explicat. Cal explicar-ho d’una manera que aportis alguna cosa que sigui diferent. No pel fet de ser diferent, sinó perquè si expliques allò que ja s’ha explicat i com ja s’ha explicat, vols dir que cal publicar el teu llibre? Això em cansa, en les novel·les policíaques, de procediment policial, perquè és molt difícil sorprendre’m. En el recull sí que ho he intentat i m’ho he passat molt bé fent-ho.

—Això és la clau, no?
—Ha estat fonamental, perquè no m’ho esperava tant. I en el moment en què em vaig donar tota aquesta llibertat m’ho vaig passar molt bé. Crec que encara hi ha un cert marge per a crear alguna cosa una mica diferent, però és complicat.

—De fet, optant pel llibre de relats ja heu fet un trencament…
—És clar, avui dia hi ha poca voluntat d’arriscar-se, no tan sols en novel·la negra, sinó en tots els gèneres, perquè hi ha el risc de quedar-te amb el llibre al calaix. Tot i que de vegades surt bé. De vegades, el risc funciona, però suposo que és tan còmode fer allò que has fet sempre i que els lectors et compren de manera acrítica… I de vegades és la fórmula d’alguns escriptors que saben fer molt bé unes altres coses, com la promoció, per exemple. Però jo no sóc així. No crec que m’arrisqui perquè sí, sinó que em canso de mi mateix i intento que els llibres siguin diferents.

—Creieu que el crim literari continua essent una bona eina per a explicar el país o això ja no hi ha qui ho expliqui?
—Sempre dic que m’ho passo bé fent novel·la negra perquè pots parlar i pots fer crítica social, parlar de molts temes i fer molts jocs. Jo necessito esquitxar el lector amb sang de tant en tant.

—Sou periodista i alhora escriviu ficció. Ser periodista us ha fet més escèptic respecte de la condició humana, o bé trobeu en la literatura una manera d’explicar allò que el periodisme no us permet d’abordar, especialment en el periodisme cultural?
—Jo escric per passar-m’ho bé, més que per analitzar la condició humana o donar el meu punt de vista. El fet de ser periodista m’ha fet ser més escèptic, sobretot amb tot el mercadet literari…

—De fet, vàreu fer un llibre que ho denunciava…
—I que ben poca gent va llegir. Jo no sóc el Llort que va publicar el 1999 la primera novel·la i que anava amb aquella il·lusió al primer Sant Jordi, a les festes que encara es feien a Planeta, i no sé què. Jo era un principiant, estava encantat amb allò. És clar, vint-i-set anys després i quinze novel·les després, ja no té res a veure. He tingut molt més coneixement sobre aquest món a través del periodisme, perquè he conegut molts casos de tot. Ara ja estic molt de tornada, precisament perquè ja controlo molt aquest món. I llavors, per no fer-me mal, tinc molt assumit que no tindré mai unes grans vendes. Cal assumir el paper de cadascú i assumir que no puc ser el Lamine Yamal de l’escriptura, per posar un exemple estúpid. I això em fa estar molt a gust i molt tranquil per a poder obrir portes que no havia obert, com fer un recull de contes. A mi em faria molta mandra haver de batallar contínuament pels premis, per les vendes. O fer la carrera literària. Sempre he tingut clar que he pogut escriure perquè he tingut una feina. Si no, no escriuria. Si hagués de guanyar-me la vida amb el que escric literàriament no ho faria, jo escric com a via d’escapament, per passar-m’ho bé. I precisament per això no tinc cap pressió. No tinc res escrit, no escric res, no tinc res al cap i estic molt bé. Quan em vingui de gust, si és que em torna a venir de gust, escriuré, però ara mateix no sé si escriuré cap més llibre.

—Volia acabar aprofitant una reivindicació del conte, que ja hem anat fent en l’entrevista, però sembla que som en un moment en què els editors hi creuen poc, tot i que tenim un llegat literari de primer ordre en aquest gènere…
—Torno a allò que deia abans. El que ha fallat, sobretot per part de les editorials, és que s’ha fet passar molt de bou per bèstia grossa. Vull dir que ja s’han publicat massa reculls de contes fluixos o avorrits. Molts són novel·les fallides o contes allargassats inútilment, i això ha tapat gent molt bona. Em ve al cap, per exemple, Jordi Masó, que és boníssim i que no crec que el conegui gaire gent. Pere Guixà en el seu moment, o Ramon Erra, per exemple, contistes molt bons que passen desapercebuts perquè sempre anem al mateix de sempre, Pàmies o Monzó, que són molt bons. O bé els llibres de contes avorrits, de provatura, de taller de literatura, i així és com s’aïllen els quatre escriptors que ho fan molt bé, que queden colgats, amagats sota això. Un conte ben parit és difícil i no és a l’abast de qualsevol. I teníem una gran tradició que s’ha ofegat sota les provatures.

View the original on VilaWeb →

KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.