Els monjos de Sant Benet de Bages no prenien suplements alimentaris

Si la ruptura amb els reis francs de Borrell II es considera el naixement de Catalunya –o, si més no, així es va celebrar quan jo era petit, amb el mil·lenari de Catalunya–, podem dir que si fa no fa una vintena d’anys abans ja s’alçava, en allò que llavors se’n deia la Marca Hispànica, el monestir de Sant Benet de Bages. Era obra dels esposos Sal·la i Ricarda, parella de notables vinculats als vescomtats de Conflent i Osona, respectivament, que dotaren econòmicament el flamant cenobi construït en les seves propietats a tocar del Llobregat, al terme d’això que avui és Sant Fruitós de Bages. Sal·la, que representava el comte de Barcelona a la contrada, va anar personalment a Roma a demanar que el nou monestir benedictí depengués directament del Sant Pare, sense intermediaris ni vassallatges, i en tornà amb les relíquies de sant Valentí, patró que va fer fortuna a la comarca. L’església es consagrà ja mort el seu fundador, amb l’assistència dels bisbes de Vic, Urgell i Barcelona i també Borrell II. Començaven segles d’esplendor monàstica i, és clar, de poder feudal sota la mitra dels abats de Sant Benet. L’ora et labora marcava la vida de la comunitat, dedicada al coneixement, el treball i l’oració. La decadència, a partir del final de l’edat mitjana, comportà la pèrdua d’independència respecte de l’abadia de Montserrat. L’any 1835, la desamortització de Mendizábal marca el punt final de gairebé nou-cents anys d’història. Després de ser cremat, saquejat i abandonat, a començament del segle XX, Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, en va comprar la propietat per convertir l’antic monestir en un espai d’estiueig, esbarjo i contacte amb la natura. Començava, certament, un altre episodi d’aquest relat.

L’objectiu primordial de fer-nos menjar millor

No va ser pas l’últim. L’any 2000, els descendents d’Elisa Carbó van vendre la finca a la Caixa de Manresa, llavors puixant. Després de les obres de restauració pertinents, es va obrir al públic això que, ara sota la tutela de la Fundació Catalunya – la Pedrera, coneixem per Món Sant Benet, format per l’antic monestir museïtzat, un hotel, uns quants restaurants –un dels quals, l’O, amb una estrella Michelin–, espais de conferències i convencions i un dels projectes més singulars de la ciència, la gastronomia i les humanitats: la Fundació Alícia. “Alícia va néixer fa vint-i-tres anys i va instal·lar-se a Món Sant Benet en fa vint”, explica Toni Massanés, cuiner, gastrònom, divulgador, savi, escriptor i periodista, i director general d’Alícia, que sovint s’ha definit com a centre d’R+D gastronòmic amb rigor científic i compromís social. Nascut de l’impuls de la revolució gastronòmica de final del segle XX, Massanés ho exemplifica perfectament recordant la minestra de verdures en textures del Bulli, com una font d’inspiració per a les propostes per a afectats per disfàgia o malalts de càncer.

Perquè Alícia no és pas una escola de cuina, com la veïna Joviat, ni un centre d’investigació, com la fundació del Bulli, sinó que l’objectiu és aconseguir de passar de l’art culinària al desenvolupament de solucions pràctiques per a la vida diària, amb l’objectiu que tothom mengi millor. Passar de la cuina excepcional a la cuina ordinària i posar la creativitat, la tradició, el rigor científic i el disseny al servei d’aquesta missió. Això ha fet que durant vint anys hagin treballat en el seu equip multidisciplinari –format per tecnòlegs, cuiners i científics socials– per a trobar solucions a una seixantena de malalties i restriccions alimentàries, prevenint, curant i guarint. “Som el primer laboratori d’investigació culinària del món i és a Catalunya on ha vingut tothom a veure com ho hem fet”, explica Massanés. Un dels darrers projectes ha estat Salsa, en què s’ha estudiat com la gastronomia pot ajudar a combatre la solitud de la gent gran; o Gastrosàvies, la reunió del llegat culinari de la generació més gran. 

Envelliment en l’edat d’or de l’edatisme

Justament, de posar vida als anys i no anys a la vida, se’n va parlar a la jornada organitzada dimarts, 29 de setembre, per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, amb el títol “Alimentació, salut i longevitat”. Som en plena era dels suplements alimentaris, del magnesi, l’omega-3, la vitamina D, el col·lagen o la creatina, de les dietes miracle –paleo, antiinflamatòria, cetogènica, vegana…–, el dejuni intermitent i els oracles dietètics de les xarxes socials. Alhora, es constata que la gent més gran de seixanta anys és un dels grups de consumidors més llaminers per a la indústria, i amb més preocupació per la salut, tot i l’edatisme galopant en què ens trobem abocats. Quant a la cuina i a la taula, una de les conclusions de l’acte va ser que amb una dieta mediterrània en què es prioritzen la fruita, la verdura, les hortalisses i els llegums, en què s’utilitzen greixos saludables com l’oli verge extra i en què s’inclou el consum de proteïnes de qualitat com les de la carn blanca, el peix blanc i el blau, el marisc, els ous i els lactis, no caldran la majoria dels productes amb què el mercat ens atabala. De fet, bona part d’aquests suplements són necessaris en dietes basades en ultraprocessats i pre-cuinats amb què la indústria alimentària vol substituir l’hàbit de cuinar. Una altra de les conclusions d’Alícia és que un metge que sap cuinar és un metge que no receptarà tants complexos vitamínics i solucions farmacològiques i més aliments frescs, sans i nutritius. Una altra, que l’acte de cuinar per als altres i menjar en companyia, combinat amb exercici físic i activitat social, ajuda a prevenir el deteriorament cognitiu.

Després d’aquest cúmul de reflexions, entaulats a l’O, vam poder tastar un menú dissenyat expressament per Ivan Margalef i inspirat en els principis d’una alimentació saludable, equilibrada i basada en productes de proximitat, amb més d’una trentena de vegetals, que aporten fibra, vitamines, minerals i composts bioactius; proteïnes de qualitat, fruita seca, peix blau i oli d’oliva verge extra en l’apartat de greixos i una especial atenció als aliments de proximitat i de temporada. Van ser servits unes fulles de l’hort amb magrana i un blini de llentilles amb caviar vegetal d’aperitiu; una crema freda de remolatxa a l’aroma de saüc amb sardina, coliflor confitada, raïm i ametlles cruixents, sofregit de ceba i tomàquet amb llamàntol i un bacallà amb la tripa al pil-pil de carabassó de plats principals. I, de postres, arrop de síndria, nectarines i menta i carabassa fumada amb gelat de te verd, roques de iogurt i fulles de cacau. Gastronomia i nutrició, tan important l’un terme com l’altre dels que ocupen la docta corporació.

Tot plegat, per a exemplificar que és possible un envelliment saludable, tenint en compte la tradició culinària i l’entorn més pròxim. De fet, aquests darrers anys de la història de Sant Benet l’antic cenobi va ser residència de monjos ancians. Tancats entre els murs conventuals, la cuina, l’horta i els camps de vinya i cereal van ser els proveïdors d’aquest estil de vida que va servar les velles ensenyances gastronòmiques, com ens ha explicat manta vegada fra Valentí Serra, fill d’aquestes terres però de l’orde caputxí. Els monjos de Sant Benet, certament, no van requerir mai suplements alimentaris o dietètics, perquè coneixien els secrets d’una bona alimentació per a tenir una bona vellesa.