La Barcelona actual es fa les mateixes preguntes que Cerdà, 150 anys després de la seva mort

Fa exactament cent cinquanta anys, el 21 d’agost de 1876, a només seixanta-un any, es va morir sobtadament d’una malaltia cardíaca al balneari Las Caldas de Besaya (Santander) Ildefons Cerdà, referent indiscutible de l’urbanisme i dissenyador, per mitjà del Pla Cerdà –elaborat entre el 1859 i el 1860–, d’un dels elements més universals de Barcelona: l’Eixample.

Va néixer el 1815 en una família agrària de Centelles (Osona), però de seguida va anar a viure a Barcelona per poder estudiar matemàtiques i arquitectura a la Llotja. Posteriorment, el 1835, es va traslladar a Madrid per estudiar a l’Escola d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports, d’on es va llicenciar sis anys després, el 1841.

D’ençà que era ben jove, Cerdà sempre es va mostrar un home d’idees progressistes i de mentalitat oberta, caracteritzat per un fort esperit humanista que el duria a entrar en política i a treballar en iniciatives no sols amb visió urbanística, sinó també social. Més enllà dels plànols, Cerdà es preocupava per com havia de viure una societat que entrava de ple en la industrialització.

Per saber qui va ser Cerdà, què va fer i què en queda, del llegat, parlem amb l’historiador Dani Cortijo, que situa el personatge en el context social i polític de la Barcelona del segle XIX, i Francesc Magrinyà, professor agregat del Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya i un dels màxims experts en Cerdà, autor del llibre Teoría Cerdà (Universitat Politècnica de Catalunya).

Barcelona, una olla de pressió

Per a entendre per què Cerdà va proposar aquella transformació de la ciutat, cal tornar a la Barcelona anterior a l’Eixample. Al segle XIX, encara era tancada per les muralles i creixia a l’interior d’un espai limitat i asfixiant. Al mateix temps, la industrialització hi concentrava fàbriques i una població cada vegada més nombrosa, que van convertir la ciutat en una de les més denses de l’època, molt per damunt de Londres i París. Cortijo descriu aquella Barcelona com una “olla de pressió”. Els carrers eren estrets, hi havia poca llum i les condicions higièniques eren molt precàries. La manca de ventilació i d’espai afavoria les malalties i la ciutat es transformava a una velocitat que deixava enrere les formes de vida tradicionals.

La guerra de Successió, a més, havia deixat una profunda fractura entre Barcelona i el poder –en mans borbòniques–, marcada per la desconfiança i el conflicte amb el nou règim: les fortificacions que durant segles havien servit per a defensar la ciutat es van acabar convertint en instruments de control de la població. La construcció de la Ciutadella després de la guerra va consolidar aquesta percepció. I, mentrestant, la industrialització alterava del tot les relacions socials. Els antics gremis, que havien organitzat bona part de la vida professional fins aleshores, perdien pes davant un nou sistema econòmic. Les màquines i la producció industrial canviaven la manera de treballar i generaven una nova classe obrera.

És en aquest context que apareix Cerdà. “Era una persona emprenedora”, explica Cortijo. I, tot i venir d’un entorn rural més aviat carlista, va abraçar idees liberals i progressistes. Per això, el seu projecte urbanístic partia d’una pregunta que era també social: com podem construir una ciutat en la qual la població pugui viure millor?

Higiene i mobilitat, els aspectes clau

“Cerdà no sols va fer el disseny de la ciutat, sinó que també va aportar la màquina i els instruments per a construir-la. El pla d’eixampla no era tan sols un dibuix, era un instrumental, una base tècnica, administrativa, legal, política i econòmica que li permetien de desenvolupar el projecte”, diu Magrinyà. És a dir: el valor del projecte no és tant la forma final de l’Eixample com els principis i els instruments que Cerdà va idear per a fer-lo possible.

Cortijo, per la seva banda, ho defineix així: “Cerdà no va pensar en Barcelona, sinó en un model cel·lular basat en mòduls i una estructura que es pogués reproduir en qualsevol territori. Era, per tant, una proposta d’urbanisme amb una clara pretensió universal que permetia d’adaptar el mateix sistema a diferents ciutats.” Ara, l’historiador matisa que tampoc no es pot considerar que Cerdà inventés el model de zero: “L’urbanisme romà ja tenia aquesta mena de plantejament. Ja tenien interiors d’illes, per exemple.”

Les principals preocupacions de Cerdà a l’hora de dissenyar l’Eixample eren la higiene i la mobilitat: d’una banda, les cases havien de tenir llum, ventilació i unes condicions d’habitabilitat mínimes. I, d’una altra, cada transport havia de tenir el seu espai. Això explica els carrers amplis, pensats fins i tot abans que existissin els automòbils, tal com remarca Magrinyà. Alhora, Cerdà també calculava la densitat, la superfície disponible i l’espai lliure que havia de quedar dins cada illa de cases. Els interiors d’illa tenien una funció higiènica i de ventilació, i havien de permetre que la ciutat tingués espais oberts.

Cerdà va proposar, a més, una estructura d’equipaments distribuïda pel territori. La idea era que la ciutat no fos només habitatges, sinó també serveis repartits segons una determinada escala: centres cívics, mercats, hospitals i més equipaments. Magrinyà ho defineix com una estructura “fractal”, en què els serveis es distribueixen equilibradament per tota la ciutat: “Cada 5 per 5 illes hi ha d’haver un centre cívic; cada 10 per 10, un mercat; cada 10 per 20, un hospital, etc.”, explica Magrinyà, que recorda que la Barcelona actual encara conserva part d’aquesta herència. La xarxa de mercats, per exemple, manté una lògica que Magrinyà vincula directament amb la idea de Cerdà.

L’Eixample, més enllà dels habitatges

El problema és que bona part del projecte original no es va arribar a materialitzar tal com s’havia concebut. Però tant Magrinyà com Cortijo qüestionen que això s’hagi d’explicar simplement com una successió de “renúncies” al pla. Per Magrinyà, la cosa més important és entendre que durant dècades es van mantenir els instruments de Cerdà, fins i tot quan la ciutat ja no seguia exactament el dibuix original. La quadrícula va sobreviure i l’Eixample va esdevenir una estructura capaç d’assumir activitats molt diverses. Ara, hi ha un element que sí que es va perdre significativament: el verd. Els interiors d’illa que havien de contribuir a la qualitat ambiental van acabar ocupats, en molts casos, per edificacions, aparcaments o ampliacions de les construccions.

Aquesta pèrdua pren una nova dimensió en plena crisi climàtica. Recuperar interiors d’illa, crear eixos verds i pacificar carrers són, segons l’urbanista, maneres contemporànies de recuperar principis que ja eren presents en el pensament de Cerdà. La diferència, diu Magrinyà, és que avui el problema no és el mateix: “Cerdà pensava en una societat industrial. Ara cal pensar en una societat de la informació, amb una mobilitat molt més intensa, una emergència climàtica i un mercat immobiliari que pressiona sobretot els centres urbans.”

Paradoxalment, una de les grans virtuts de l’Eixample actual prové precisament d’allò que Cerdà va proposar: la barreja d’usos. Magrinyà destaca la capacitat de les illes per a combinar habitatge, comerç i serveis. Una construcció amb una planta baixa àmplia i un entresol podia acollir activitat econòmica i alhora mantenir l’habitatge a les plantes superiors. Aquesta barreja és, avui, un dels principis que l’urbanisme considera més valuosos: una ciutat compacta per a viure, treballar i trobar serveis sense haver de desplaçar-se constantment. Per això, Magrinyà refusa una lectura segons la qual l’Eixample seria simplement un projecte que ha fracassat perquè no s’ha executat exactament tal com Cerdà havia previst. “Si Barcelona té la potència que té, si Barcelona ha aconseguit ser capital del món, és per aquesta xarxa compacta”, defensa.

L’Eixample també va acabar essent una oportunitat per a les classes propietàries. La ciutat creixia i la construcció generava rendiment. Amb el temps, l’edificació va anar ocupant espais que Cerdà havia pensat d’una altra manera. La pressió immobiliària va fer créixer l’edificabilitat i es van afegir plantes als edificis. El resultat és una ciutat molt més densa que no pas la que havia imaginat inicialment Cerdà. És precisament aquí quan apareix una de les contradiccions del llegat: el mateix Eixample que conserva l’estructura urbana ha perdut part de les condicions d’habitabilitat que hi havia al darrere. Cortijo posa com a exemple els interiors d’illa: allà on Cerdà havia imaginat espai lliure, hi han aparegut edificacions, aparcaments i ampliacions. I Magrinyà afegeix una altra qüestió: l’habitatge. “L’urbanisme també és fer una política d’habitatge”, diu. Segons ell, durant dècades s’ha associat massa l’urbanisme al disseny de l’espai públic i als equipaments, i l’habitatge ha quedat en un segon pla. El resultat és una ciutat on els principis originals de Cerdà conviuen amb una forta pressió immobiliària.

La pressió demogràfica actual

Es podria dir, doncs, que Barcelona torna a tenir alguns dels problemes que Cerdà volia resoldre? Per exemple, si bé ara la ciutat ja no és limitada per muralles militars, sí que té unes altres fronteres que fan que hi augmenti la pressió demogràfica: Collserola, el mar i els rius. “Tornem a ser en una olla de pressió”, diu Cortijo. La diferència és que ara la ciutat no sols ha d’acollir els seus habitants, sinó també milions de visitants cada any.

L’accés a l’habitatge és un dels principals problemes actuals de la ciutat. Magrinyà considera que la gentrificació no es pot explicar principalment per la pacificació o la millora de determinats carrers. Apunta, en canvi, al pes del capital financer i del turisme, a més de la transformació de l’habitatge en un actiu d’inversió. Però també exposa una contradicció més profunda: es recuperen els principis de qualitat urbana, però no sempre es garanteix que aquesta ciutat continuï essent accessible per als seus habitants.

“Urbanitzar l’àmbit rural i ruralitzar l’àmbit urbà”

Hi ha una frase de Cerdà que permet d’entendre fins a quin punt el seu pensament anava més enllà de Barcelona. Deia que calia “urbanitzar l’àmbit rural i ruralitzar l’àmbit urbà”. En cap cas volia dir convertir el camp en ciutat, sinó més aviat garantir que el territori rural tingués serveis, comunicacions i accessibilitat, al mateix temps que les ciutats incorporaven verd i espais oberts. Per Magrinyà, aquest principi continua tenint una vigència extraordinària. El desafiament actual seria garantir una xarxa de transport públic que connecti el conjunt del territori i, alhora, dotar els diferents nuclis dels serveis necessaris.

La idea de fons continua essent la mateixa: accessibilitat i igualtat. Cerdà pensava en una societat industrial que començava a transformar radicalment les distàncies. Avui, la societat de la informació ha canviat les relacions de treball i mobilitat, però no ha eliminat la necessitat d’un territori ben connectat. “Les solucions no són les que va aportar ell el 1860, però són les que hem de construir avui nosaltres”, diu Magrinyà.

Què pensaria, avui, Cerdà?

És impossible de saber què pensaria Cerdà de la ciutat actual, però Cortijo no té gaires dubtes que algunes coses el farien enfadar. Sobretot, els interiors d’illa. Cerdà va pensar una ciutat que havia de millorar la qualitat de vida dels habitants, no simplement una ciutat on es pogués construir tant com fos possible. “Crec que agafaria una emprenyada de nassos”, diu l’historiador.

Potser també el sorprendria veure una ciutat on alguns habitatges que inicialment responien a uns criteris d’espai, ventilació i llum hagin acabat subdividits per a encabir-hi més persones. Però potser també hi reconeixeria una part d’aquella idea original: la quadrícula continua funcionant, els carrers continuen estructurant la ciutat, els mercats i els equipaments mantenen una certa lògica de proximitat i la barreja d’usos ha convertit l’Eixample en un dels teixits urbans més potents no sols de Barcelona, sinó també del món.

Cent cinquanta anys després de la mort, el llegat de Cerdà no és, doncs, una fotografia d’allò que Barcelona hauria d’haver estat. És més aviat una pregunta encara oberta: com cal construir una ciutat que sigui habitable, accessible, saludable i igualitària?