Faci-ho millor, senyor Sánchez

No sé si us n’heu adonat, però en general som pobres. Recordo un reportatge que vaig escriure per a Esperit a propòsit del desallotjament de l’Institut B9 a Badalona. En el camí que va del centre de la ciutat fins a la perifèria on aleshores es concentraven desemparats els antics residents del B9, la majoria subsaharians, em va sobtar trobar-me una filera de blocs d’edificis de construcció nova. Es veien força bonics, davant del port de Badalona, però la immensa majoria eren buits. Passats aquests blocs, vaig anar a parar a un carreró que encara conservava cases d’autoconstrucció dels barraquistes que van instal·lar-se a Catalunya provinents d’arreu de l’estat espanyol durant el segle XX. A la porta d’una d’aquestes cases vaig conèixer el Jordi, castellanoparlant nascut a Badalona de pares immigrants espanyols.

Li quedava poc temps, aviat l’havien de desnonar, i em va assenyalar els blocs de pisos fantasma en què m’havia fixat poc abans. Em va dir que eren de protecció oficial, però que costaven entre 215.000 i 300.000 euros els de compra. El lloguer oscil·lava entre 677 i 868, però només vuit dels habitatges eren de lloguer. El Jordi, en definitiva, no era elegible per a anar-hi a viure, i els immigrants subsaharians del B9 encara menys. L’home va lamentar l’afer de l’institut desallotjat i dels africans a la intempèrie en ple desembre, però, és clar, va afegir, no tenim pisos ni tan sols per a nosaltres, que hem viscut sempre a Badalona. Me’n vaig acomiadar i vaig pensar que la seva observació era lògica, i que no té sentit fer pisos d’aparença luxosa (gimnàs buit inclòs) al mig d’una zona erma sense comerços de proximitat, plena de naus industrials i d’edificis deixats de la mà de Déu com ho estava l’Institut B9. Qui pagarà 300.000 euros per viure al gueto? La gent que hi malviu segur que no, perquè no s’ho poden permetre. I la resta, què voleu que us digui, ensenyi’m quina oferta té al barri vell de Badalona i no em vingui amb romanços.

La qüestió de l’habitatge està en voga arran del desnonament de la Maricarmen, a qui es va quadruplicar el lloguer del seu pis al Retiro. L’estat espanyol ha canviat: els lloguers ja no són indefinits i baixíssims com eren durant el franquisme i després. Jo no sóc ni pretenc ser cap experta en habitatge. En qualsevol cas, ara ens fan parlar d’això, i cal votar un decret llei de pressa i corrents i fer grans escarafalls pel problema cíclic i enquistat de l’habitatge. Sánchez té ganes de guanyar un cop més les eleccions i necessita agafar-se a la injustícia de la Maricarmen –que ho és, com ho era la de l’Olga, de 54 anys, morta a l’Hospitalet– per fer-ho. Li dono idees eixelebrades: obligui la comunitat de Madrid a posar un topall al lloguer com a Barcelona, exigeixi als madrilenys que paguin impostos de successions i amb aquests impostos engreixi el migradíssim parc d’habitatge públic, sobretot a Madrid i la rodalia, si pot ser, o fins i tot més enllà: a Espanya els trens sí que funcionen i Castella és molt àmplia. Perquè assenyalem petits i grans propietaris i especuladors, però és evident que l’estat espanyol té una xifra irrisòria de parc d’habitatge públic.

De fet, senyor Sánchez, on és l’habitatge públic de debò? Parlo d’un pis on pugui viure el Jordi o els immigrants del B-9, que sigui digne però no costi 300.000 euros ni 688 el mes, que és el total que pagàvem jo i dos companys més per un pis preciós al cor de Gràcia el 2017. No es construeix d’un dia per l’altre, però fa vuit anys que el PSOE governa –i ara també a Catalunya i a Espanya, en triplet absolut– i el parc d’habitatge públic encara és ínfim. No sóc gens partidària de fer una AMB el doble de gran de la que tenim ara, que consti. Però Sánchez fa molt poc que ha regularitzat també per decret més d’un milió de persones que han de viure en alguna banda i que, com és lògic, tenen dret a reclamar condicions de vida dignes. Sigui dit de passada, ara que els titulars ja s’han fet i el president ha fet la vedet a Nova York amb Mamdani, els activistes de Regularizacion Ya adverteixen que els tràmits s’estanquen i que molts immigrants no tenen encara, contràriament al que els van prometre amb entusiasme, dret de facto a treballar legalment. Suposo que els drets dels immigrants el preocupen però no el preocupen prou. I si estan uns mesos més en l’economia submergida tampoc no passa res, perquè és el que han fet sempre i és el destí dels següents immigrants que arribin, fins a la nova regularització –d’aquí a quatre anys?

La pressió demogràfica fixa i temporal ha disparat l’oferta per dalt i per baix, amb la immigració rica i la pobra i també amb els governs de torn que han donat un impuls de creixement infinit al turisme, aplaudit, és clar, pels empresaris del sector. La demanda no desapareix per ordre de màgia i el capital se n’aprofita i s’hi recrea. No es construeix ni de lluny al ritme que augmenta la població, i això vol dir que les classes baixes immigrants i autòctones, i també les mitjanes-baixes, pateixen. El gruix de la població resident vol pisos assequibles a les àrees metropolitanes, sobretot a Madrid i a Barcelona. La demanda d’habitatge és potencialment infinita tant per dalt com per baix de l’escala social. Per una banda, Barcelona és plena d’expats que no només són legals, sinó que competeixen directament amb la classe mitjana autòctona pels pisos més atractius. Per una altra, el Jordi i els subsaharians del B9 que aconsegueixin regularitzar-se necessitaran un lloguer social que a la pràctica no existeix i no s’aconseguirà només a base de topalls i sacrificis empàtics dels fons voltor, dels grans tenidors o dels “malvats” propietaris burgesos catalans.

Hi ha massa demanda i l’economia és improductiva, com s’ha exposat manta vegada i com insisteix l’OCDE, gens sospitosa de ser una entitat nacionalista ni supremacista –l’art suprem de perdre sempre fent la viu-viu!– catalana. Al marge de les consideracions a la dreta i a l’esquerra, en les quals no puc aprofundir perquè no hi entenc prou, em sembla que un país on la riquesa s’aparca en apartaments com qui acumula taüts en un cementiri no té una perspectiva econòmica gaire engrescadora. L’habitatge és un dret, i això ho té clar gairebé tothom; també és un actiu financer, i això ho saben els especuladors grans i petits, els propietaris individuals i els fons voltor. Em pregunto si no seria millor oferir garanties per a invertir l’estalvi en sectors que fossin més productius que no pas l’habitatge. El totxo no dóna bones feines, ni innova en res, ni aporta cap especialització industrial que pugui servir a Catalunya i a Espanya a llarg termini. Necessitem que pugin els salaris, no només el salari mínim i amb calçador i trampes, sinó tots els salaris. També els salaris de la gent del mig, perquè sense una classe mitjana efervescent ni hi ha riquesa ni hi ha democràcia. La resta, sense entendre-hi jo ni un borrall, és gestionar la misèria. Si vol continuar al poder faci-ho millor de debò, senyor Sánchez.