La penúltima ferida de la CUP

La decisió de la CUP de no presentar-se a les eleccions espanyoles la deixa malferida, d’una mena de ferida potser més lletja i tot que no pas l’extraparlamentarisme. És una mala decisió, primer de tot, del punt de vista estratègic. El gruix electoral hi és. Per a bona part dels votants de l’esquerra independentista que s’estimarien més no abstenir-se, la dicotomia de Gabriel Rufián o Ada Colau és dantesca, i la viabilitat d’Alhora, dubtosa. El PSOE és un dels responsables estructurals dels problemes que ara diu, hipòcrita i gallard, que vol resoldre, i ni Esquerra ni el món de Sumar no són creïbles per a combatre’l, després de vuit anys de fer-li de crossa. La cruïlla històrica reclama un independentisme activament hostil amb el PSOE que no sigui frívol amb l’amenaça del PP i Vox, i la CUP ha optat per no omplir el buit.

No dic pas que la tria fos evident. La incompareixença electoral no em sembla blasmable en si mateixa, igual com no m’ho sembla l’abstenció. Fugir de la lògica del mal menor i deixar de regalar el vot és una actitud política sana, de vegades, especialment després d’aquests vuit anys de pacificació i de mentides, i vist que el PSOE ha demostrat reiteradament que la seva funció històrica no és pas de reformar el règim del 78 sinó de protegir-lo. La priorització de la lluita defora de les institucions pot ser un camí ben fèrtil; el problema és que em sembla que la CUP no renuncia a presentar-se perquè vulgui caminar per aquí o per allà, sinó perquè no sap on anar.

El silenci gairebé sepulcral d’aquesta setmana és una prova lamentable d’inconsistència interna. Dissabte passat, la decisió del secretariat nacional de no concórrer a les eleccions, després d’hores de debat a porta tancada, es va despatxar amb l’excusa que no se’n donen les condicions (vés a saber què vol dir), i no va ser fins dilluns, quan els militants ja havien ratificat la decisió, que el secretari general de la coalició, Non Casadevall, va dir que per a combatre l’extrema dreta “no només cal una candidatura electoral, sinó una força social organitzada que l’esmeni per complet”. Res més. Ni enrenou, ni debat públic, ni transparència amb les posicions més enllà de Poble Lliure, que defensava de presentar-s’hi.

No és un defecte de forma, sinó de fons, i ja fa temps que s’arrossega. El Procés de Garbí, que havia de desembocar en una refundació de l’espai, va acabar com una pròrroga apagada dels mateixos malentesos, de les cares de pomes agres i dels consensos arrodonits a la baixa. Les discrepàncies al parlament han desfilat sense una discussió nítida a plena llum del dia. S’ha esquerdat alguna cosa. La CUP no havia paït mai bé les crítiques externes, però hi va haver un temps que tenia prou musculatura per a aguantar els enfrontaments a l’interior, i perquè en sorgís alguna cosa interessant. Avui sembla una organització mòrbida en què tothom va a la seva.

La CUP va perdre el nord quan va deixar de ser un element disruptor per participar del procés d’estabilització que va encetar la investidura del president Quim Torra i que ens ha dut fins on som. I, ara, sense iniciativa ni capacitat d’alterar l’ambient polític, les ànimes que un dia es conciliaven per l’interès que les unia –la lluita per la independència– s’acusen mútuament de derives espúries. S’equivoquen. Jo no crec que l’univers de Nexe Nacional vagi cap a la xenofòbia, tot i que discrepo de la insistència programàtica de la qüestió demogràfica, ni crec que els cupaires barcelonins, en general, no siguin prou independentistes, tot i que crec que tenen tot sovint una mirada excessivament metropolitana. No: són fantasmes augmentats. La desorientació fa que els uns i els altres s’aferrin a les diferències de matís. El faccionalisme funciona com una manera de superar la derrota sense fer autocrítica de debò.

La decisió de no presentar-se a les eleccions espanyoles pot ser la penúltima ferida de la CUP, perquè sembla que els uns i els altres tinguin la pulsió de fer que es desintegri per fi i anar per separat. De fet, l’obstacle real de la candidatura nonada ha estat precisament que no hi ha prou confiança entre famílies per a remar plegades en una campanya complicada. La temptació de donar aquesta confiança per perduda i mirar de fer foc nou és comprensible, però seria foc d’encenalls. Per més que les manies personals, els ressentiments i les desavinences enverinin el clima, no crec que hi hagi dreceres: l’esquerra independentista no té futur sense unitat i diversitat interna.