“Han començat a guanyar de debò”: per què l’ofensiva huti a la mar Roja pot capgirar la guerra de l’Iran?

L’ofensiva llampec dels milicians hutis a la costa iemenita de la mar Roja ha concedit un avantatge estratègic clau a l’Iran, immers en plena guerra de desgast econòmic amb els Estats Units, que en qüestió de dies ha passat a ser capaç d’amenaçar el trànsit comercial en una via navegable tan important o més per al comerç marítim mundial que no pas l’estret d’Ormuz.

La setmana passada, els hutis prengueren les localitats costaneres de Mokha i Dhabab i l’illa de Perim, i d’aquesta manera consolidaren el seu control sobre l’estret de Bab al-Màndeb, situat a l’entrada de la mar Roja i conegut popularment com la Porta de les Llàgrimes.

“Per a l’Iran i els hutis, és un assoliment estratègic cabdal, pràcticament sense precedents”, diu Dennis Citrinowicz, expert en l’Iran de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional de Tel-Aviv i ex-agent de la intel·ligència militar israeliana. “Els guanys territorials dels hutis són un as a la màniga per a Teheran, i més en un moment en què el règim treballa de valent per augmentar els costos econòmics del conflicte.”

Prop d’un 8,7% del comerç marítim mundial passa per l’estret de Bab el-Màndeb, segons xifres de l’ONU, cosa que el converteix en un dels punts de pas més importants del món. Aquesta xifra augmenta a un 20% en el cas de les exportacions de vehicles i del tràfic de contenidors, a un 15% en el cas dels productes petrolífers i a un 13% en el cas del cru.

L’estret, que uneix la mar Roja amb el golf d’Aden i l’oceà Índic, fa uns 30 quilòmetres d’amplada al punt més estret. Limita amb Djibouti i Eritrea a l’oest, i amb el Iemen a l’est.

L’illa de Perim divideix naturalment l’estret en dos canals de trànsit. Els vaixells que transiten per Bab el-Màndeb solen transportar matèries primeres a granel, productes manufacturats i energia, cosa que significa que qualsevol disrupció en el trànsit a l’estret promet tenir repercussions a escala mundial.

L’Aràbia Saudita –un aliat regional clau per als Estats Units, que limita amb la mar Roja a la costa oest i el golf Pèrsic a la costa est– es troba, literalment, al bell mig de la crisi. Controlar els dos estrets a banda i banda del país, el d’Ormuz i el de Bab el-Màndeb, permet a Teheran d’obrir un nou front en el conflicte contra Washington.

Quan falten menys de dos mesos per a les eleccions de mitjan mandat d’aquest 3 de novembre, la impopular guerra amb l’Iran, i l’escalada dels preus de l’energia que se n’ha derivat, han esdevingut una càrrega política de primer ordre per al president dels Estats Units, Donald Trump, i els seus aliats republicans al congrés nord-americà.

La setmana passada, Trump acusà l’Iran de provar d’influir en els comicis i reconegué que no hi havia cap opció de posar fi al conflicte, que ja fa sis mesos que dura, abans de la votació.

L’ofensiva huti ha fet enfilar el preu del petroli per sobre dels cent dòlars el barril, el nivell més alt d’ençà del maig. Divendres, amb la caiguda de la costa iemenita de la mar Roja en mans dels hutis, fou “el primer dia en què [els iranians] començaven a guanyar la guerra de debò”, segons que explica a The Washington Post un funcionari iemenita, membre del govern del país reconegut internacionalment i alineat amb l’Aràbia Saudita, que parla amb la condició de mantenir l’anonimat.

L’endemà, Trump adoptà un to més conciliador i declarà a la premsa: “Els hutis ens han trucat i ens han dit que no volen lluitar contra nosaltres de cap manera.”

“S’estimarien molt més que no ens hi involucréssim. I deixen passar la majoria de vaixells”, digué Trump durant una reunió amb el primer ministre irlandès, Micheál Martin.

La setmana passada, l’Iran aconseguí de donar un altre cop sobre la taula quan uns drons llançats des de territori iraquià –probablement per milícies pro-iranianes– impactaren contra l’oleoducte Est-Oest a l’Aràbia Saudita, que transportava fins a set milions de barrils de petroli el dia cap a la mar Roja. L’atac reduí encara més el subministrament mundial de petroli en un moment d’escassetat greu.

L’atac demostra que “el subministrament energètic és molt vulnerable, sigui per mar o per terra”, diu Rob Haworth, analista de U.S. Bank.

A hores d’ara, encara no és clar si els hutis aprofitaran els seus guanys territorials per a imposar un blocatge generalitzat a la mar Roja, ni tampoc com hi respondrà Trump.

Una operació militar nord-americana d’envergadura per a forçar la reobertura de Bab el-Màndeb o un tancament prolongat de l’oleoducte Est-Oest podrien fer enfilar el preu del petroli “a nivells molt més dels que hem vist aquesta setmana”, segons que explica Haworth.

Al juliol, els hutis ja anunciaren la imposició d’un blocatge naval a les embarcacions saudites a la mar Roja, justament en el mateix moment en què milícies pro-iranianes a l’Irac llançaren un atac –infructuós– contra l’oleoducte Est-Oest. Els analistes coincidiren a assenyalar que ambdós atacs semblava que estaven coordinats.

Sima Shine, investigadora principal de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional i ex-agent del Mossad, diu que l’Iran vol aprofitar que s’acosten les eleccions de mitjan mandat per provar de fer pujar el preu tant com pugui i pressionar Trump en múltiples fronts.

Encara que tradicionalment no s’ha tingut constància que els hutis es coordinin tan estretament amb l’Iran com altres grups pro-iranians al Llevant, els esdeveniments de la setmana passada demostren que els interessos de Teheran coincideixen exactament amb els de la milícia iemenita, que lluita per fer caure el govern pro-saudita del país.

“Veiem una coordinació molt més estreta entre l’Iran, les milícies iraquianes i els hutis”, diu Shine, que assenyala que, fins i tot si l’oleoducte Est-Oest tornés a entrar en funcionament, els hutis podrien continuar amenaçant el trànsit de petroliers amb drons o artilleria.

Els analistes coincideixen que encara no és clar l’efecte que els esdeveniments de la setmana passada tindran en el mercat del petroli.

Divendres de la setmana passada, l’Aràbia Saudita anuncià que l’oleoducte Est-Oest havia quedat tancat temporalment, i el govern iraquià afirmà que havia obert una investigació sobre l’atac. Fos com fos, el missatge havia quedat clar: qualsevol oleoducte de la regió –existent o per a construir– ha passat a ser un objectiu en potència de les forces pro-iranianes.

Aquests darrers mesos, els exportadors de petroli del golf Pèrsic han impulsat la construcció d’oleoductes alternatius en països com ara els Emirats Àrabs Units, l’Irac i Síria per provar d’eludir l’estret d’Ormuz.

Abdullah al-Junaid, analista geopolític de Bahrain, diu que és poc probable que l’exèrcit dels Estats Units enceti una nova campanya militar contra els hutis. Ambdós bàndols tancaren un alto-el-foc durant els primers mesos del segon mandat de Trump, el maig del 2025, i els països del Golf són conscients que l’exèrcit nord-americà no està en condicions d’obrir un front nou a la regió, segons que explica al-Junaid.

“L’armada dels Estats Units està massa dispersa. No té prou recursos per a fer front a múltiples fronts: primer a l’Iran i ara, al Iemen”, assenyala al-Junaid. “Les potències regionals han de fer un pas endavant i tractar aquesta qüestió de cara. No podem continuar depenent exclusivament dels Estats Units per resoldre els nostres problemes regionals.”

La mar Roja es considera una via tan estratègia que, en el passat, les grans potències mundials han coordinat operatius militars especials contra la pirateria, especialment a la costa de Somàlia. Fa anys que els Estats Units, França, el Japó i Itàlia mantenen bases navals a Djibouti, el país que es troba a l’altra banda de l’estret de Bab el-Màndeb; el 2017, la Xina trià aquest petit país de l’est de l’Àfrica com a emplaçament de la seva primera base militar a l’estranger.

Si els hutis decideixen d’ampliar el blocatge naval imposat contra els vaixells saudites a totes les naus que travessin l’estret, els vaixells mercants que viatgen entre Europa i Àsia haurien de fer la volta pel cap de Bona Esperança, a l’extrem sud de l’Àfrica, cosa que afegiria setmanes al viatge.

Citrinowicz, en aquest sentit, destaca que l’Iran ha passat a controlar pràcticament totes les rutes comercials que connecten l’Aràbia Saudita, el principal exportador de petroli de la regió, als mercats internacionals.

“El més greu és que no s’albira cap solució a l’horitzó, ni militar ni econòmica”, assenyala. “Aquesta no és una altra victòria militar qualsevol, sinó una fita que pot canviar radicalment la trajectòria del conflicte entre l’Iran i els Estats Units, i que collarà encara més el mercat mundial de l’energia”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb