D’un present estrany i d’un futur que no és escrit

A un quart de cinc, just davant dels Quatre Gats, una dotzena de joves amb estelades a l’esquena avança decidida cap a la Via Laietana. Per allí ha d’enfilar una de les dues columnes de la manifestació unitària de l’independentisme, la del futur, que confluirà a la plaça de Catalunya amb la del present, provinent de la Gran Via. Un amic que m’acompanya els demana, mig de broma: “Sou present o futur?” “Totes dues coses”, respon el més despert. 

N’hi ha que són nascuts el 2007, n’hi ha que el 2008, i n’hi ha que el 2009. Nascuts l’any de la primera gran manifestació de Rodalia; l’any de l’esclat de la crisi financera; nascuts l’any de l’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, l’any del triplet de Pep Guardiola. Encara no podien votar a les últimes eleccions i podran votar a les vinents. Són una fornada nova i diferent: tenien deu o dotze anys el Primer d’Octubre; no són fills de l’alegria esperançada de la Via Catalana perquè segurament amb prou feines la recorden, però tampoc no són fills de la ferida, de les il·lusions perdudes que fan agre l’esperit, ni de la frustració i el desengany. 

Els temps canvien, les circumstàncies canvien. Hi ha néts que obliden els sacrificis dels avis però també hi ha fills que es desempalleguen dels traumes dels pares. Els accidents i les tempestes alteren la forma de la vall i el riu agafa meandres nous. A la plaça de Catalunya, la pantalla instal·lada per l’Assemblea mostra el lema de la manifestació d’enguany: “Hi sóc. Hi som.” De fons sona Txarango i assaja un violoncel. L’eslògan sembla una mica estrany, a aquestes hores, en què l’estrella la trepitgen encara els turistes i els estols de coloms que no saben què passa.  

Tot al llarg de la Gran Via, d’Urgell endavant, sota l’ombra dels plàtans, la mitjana d’edat és més elevada que no pas a l’altra ramal de la manifestació. Hi ha joves, també, de la mateixa generació que els primers, de l’edat dels jugadors més novells del primer equip del Barça, i en duen les samarretes. Però hi ha un cràter gros, l’absència general dels nascuts entre els vuitanta i els noranta, i molta gent gran. 

Una colla de jubilats es fan fotografies amb Abraham Orriols, periodista de TV3. No gaire lluny, una parella se’n fa amb el cantautor Lluís Llach, que acaba de cedir el relleu al capdavant de l’Assemblea a Josep Vila, professor d’institut, de matemàtiques, un rostre menys conegut, que ve de les bases de l’entitat. “Hem d’acomiadar el dol”, va dir fa poc. És l’ambient que s’hi respira, una mena de tranquil·litat. 

Un home ensenya la pantalla del mòbil a la seva dona: “Falta un minut!” Són les 17.13. A les 17.14 tothom es posa a caminar. És terrassenc i deu vorejar la seixantena. Diu que nota alguna cosa diferent. No hi ha el nerviosisme dels anys en què feia por punxar massa, ni l’enuig de fa tres anys, en què un gavadal de cartells demanaven la dimissió d’ERC i Junts, i n’hi havia i tot que incloïen la CUP. Ara bé: no sap quin serà el revulsiu i té molts dubtes que la classe política pugui encendre cap revifalla. No vol posar expectatives en el possible retorn del president Puigdemont. Enyora Muriel Casals. “La confiança està molt esquerdada”, diu. Uns minuts després, un tímid intent de cridar “Puigdemont, el nostre president” es desinfla de seguida.

Una senyora de cabell blanc i riallera aguanta una pancarta que diu “Visca la república, mori la repressió”. També està contenta. “Noi, teníem una mica de complex, els grans, perquè no hi havia joves. I em sembla que la cosa canvia”, diu. Darrere d’ella, una adolescent aguanta enlaire un tros de cartró que fa: “Les xules som indepes”, amb la paraula “xules” de color rosa, i a sota, petit, “parla’m català”. La situació de la llengua actua com un element de mobilització com més va més fort. 

Hi ha les banderes de sempre. Biafra, Sicília, Còrcega, el País Basc, Galícia. El Sàhara Occidental. I n’hi ha que semblen noves incorporacions, com la del moviment de les forces democràtiques del Casamance, un moviment independentista del sud del Senegal. Hi ha moments de crits d’independència i velles notes, vells acords: “Volem gestionar els nostres trens”, posa el cartell que penja a l’esquena d’un senyor. Una pancarta de l’Assemblea també juga amb el desgavell ferroviari: Ser colònia d’Espanya és estar en via morta”. El primer moment d’embranzida col·lectiva és un “boti, boti, boti, espanyol qui no voti”, seguit prou generosament.

Una parella comenta l’escena que acaba de veure: davant la pancarta d’Aliança, una dona s’ha posat a cridar “Orriols presidenta” i el fill li ha etzibat: “Però què dius, mama”. La formació d’extrema dreta té dins de la manifestació un bloc més notable que no pas els últims anys, però petit. Els acompanyants de Sílvia Orriols i de Jordi Aragonès branden una pancarta amb unes lletres ben grosses, “Estat català”, i a sota, “lliure, pròsper, segur i occidental”. Criden: “No és immigració, és una invasió”, “Catalunya catalana”, “si vols treballar, parla en català”, “més barretines i menys mocadors”, i “Europa cristiana, i no musulmana”. Avancen calmosament. Un jove els crida: “Burros!” Al costat, tres turistes asiàtics s’ho miren amb curiositat.

A l’altra banda, a la ronda de Sant Pere, una munió de joves salten amb energia al so d’una tamborada. N’hi ha molts, i concentrats. Vénen de la columna del futur. Una metàfora potser inevitable: els polítics de la columna del present, que no tenen el do de l’ubiqüitat, no han pogut ser a la del futur. Al final es trobaran en la desembocadura de la manifestació, en l’interregne que hi ha entre una cosa i l’altra, i els joves s’enfrontaran a la delegació d’Aliança per no deixar-la arribar al bell mig de la plaça. Al final es trobaran i els Mossos d’Esquadra, com ahir al Fossar de les Moreres, s’enduran Orriols escortada, però de moment, al carrer del futur, només hi ha aquests joves que salten i ballen, aliens al so dels micròfons que projecten la veu d’una processó de portaveus de les entitats que donen suport a la protesta.  

Sento una veu que ressona, del batlle de Cornellà de Terri, Salvador Coll, molt aplaudit. “A la plaça de Sant Jaume ens hi han posat una franquícia del govern d’Espanya!” I mentrestant em fixo en un treballador de Glovo, que fa passar la bici, a peu, entre la gentada, i al meu costat un noi mira un vídeo de com l’esquerra independentista ha foragitat els feixistes de Núcleo Nacional de l’avinguda Diagonal, on pretenien de fer un acte. 

El present i el futur de l’independentisme desemboquen en un centre convuls i contradictori, i de certeses n’hi ha ben poques. Una, almenys. El futur no és escrit. I molts dels qui l’escriuran encara no han nascut.  Quan baixo cap a Urquinaona, enmig de l’asfalt, m’hi trobo dos avis. Ella, asseguda en una cadira de rodes. Ell, en un tamboret. Es miren les estelades que encara voleien, uns metres més enllà.