La vida que els imagín

A les teulades hi ha una mena de vida secreta. Tot d’aparells, instal·lacions i andròmines que, aparentment, fan funcionar aquest edifici en franc estat de decrepitud. Hi ha l’escala d’incendis i un replà que hi dóna accés. I, al costat, una terrasseta a la qual no sé per on s’accedeix. Potser és una de les portes d’emergència. Tot sembla molt quiet. Potser és aquí on prenen sentit els rellotges flonjos de Dalí, perquè els dies s’entriguessen. El sol de tardor, que cada capvespre tendeix a fer-ho tot més daurat i decadent, pica de ple en les rajoles vermelles de la façana. En aquesta terrasseta del tercer pis, o potser és el quart, hi ha una parella. Ella, amb els cabells blancs molt curts, fa uns quants estiraments, mou els braços alternativament. Ara cap amunt, ara cap avall. Potser és aeròbic o aquella gimnàstica sueca de quan érem petites. Després plega els braços a l’esquena i dibuixa una X. Fa uns passos petits i després uns botets. Quan acaba la rutina es posa ben al costat d’ell, que ha restat immòbil mentre ella s’exercitava. Els cossos pràcticament es toquen.

I ell, que té el cap ben pelat i du el pijama blau inconfusible, té al costat el pal amb rodes i els ganxos per a dur els degotadors amunt i avall. S’estalonen en la barana del replà. Fa dies que repeteixen la sortideta al matí i al capvespre i jo els observ de lluny: sempre els veig d’esquena. Sense permís, de darrere els vidres estant, els faig una fotografia. No queda gaire nítida, però la guard per si en faig un Mail Obert.

La primera vegada que els vaig veure va ser casual. Guaitava desganada i el verd llampant de la samarreta d’ella em va enlluernar. Avui, la samarreta és blanca. Ara els cerc. M’atrac a la finestra de l’habitació per veure si hi són, i no puc sinó imaginar-me una història d’amor molt bonica (escriuria tendra, si no fos un mot massa ensucrat, perquè aquest és el primer adjectiu que m’ha vingut al cap). Pens i construesc una història amb les bases i les eines guardades en algun racó de la memòria d’ençà de les sessions contínues dels diumenges al cinema. Crec que no n’he escrita cap amb tanta mel i sucre com la que vull imaginar avui.

Imagín una parella madura. Fa anys que estan junts. És una parella d’aquelles que no se separen mai, que no entenen la vida si no és l’un amb l’altre. Vull imaginar que ella l’acompanya a ell de nit i de dia a l’hospital i, com que la butaca és un poc incòmoda, necessita fer aquells estiraments per a col·locar bé l’esquena. Imagín que aquestes sortidetes a la terrassa, amb el sol que intensifica el verd o el blanc de les samarretes i n’alenteix els moviments, és un moment d’intimitat cercat, un parèntesi en la convivència forçada amb el company d’habitació. Imagín que al vespre, ella acosta tant com pot la butaca al seu llit per notar qualsevol canvi en la respiració, o qualsevol signe d’alarma, i que li costa dormir i plora en silenci, quan ell no la veu, perquè quan són davant l’un de l’altre, tot són somriures i paraules de cotó fluix. I imagín que ell també plora en silenci quan veu que ella, a la fi, s’ha adormit i ell, que fingia la letargia, ja pot obrir els ulls i contemplar-la, i pensar en tots els anys que fa que n’observa el rostre, i com ha vist com se li emblanquien els cabells, i desitjar, amb totes les forces, guarir-se d’aquesta malaltia que fa mesos que el té en guaret.

També imagín les seues vides fora de l’hospital. Que són mestres, vaig pensar, potser jubilats, però encara molt actius en les reivindicacions del gremi. Després em vaig renyar i em vaig dir que això de jutjar per un aspecte físic que amb prou feines puc discernir entre la distància i la miopia era prejutjar massa.

Avui no els he vists. No han sortit a prendre el sol ni al matí ni al capvespre. Al seu lloc, a la terrasseta, hi ha una altra persona. Un home amb barba i cabells espessos, tot sol. Camina amb agilitat, tot i que també arrossega un suport de sèrums. És més jove, aparentment, que la parella que ara enyor. Podria començar a imaginar-me la seua vida i el motiu de la seua soledat, però no ho faré perquè he d’escriure el Mail Obert.