Els morts són els únics que veuen la fi de la guerra

Els blancs necessiten la realitat per entendre els somnis, els africans necessiten els somnis per entendre la realitat. Igual que els blancs tenen els relats escrits, i els africans, els relats orals. I la vida i la mort estan tan relacionades que són inseparables (com la ficció i la realitat) i l’escriptor moçambiquès Mia Couto (Beira, 1955) les considera filles bessones i intercanviables de la vida. Amb aquestes premisses, i una infinitat més que s’ha anat trobant pel camí de la vida, Mia Couto ha elaborat un dels mons literaris més brillants, suggerents i admirats dels nostres temps.

De la mateixa manera que, com ell va escriure, cada home és una raça, cadascuna de les seves obres és una biblioteca sencera. Potser per sobreviure literàriament i espiritualment a la dita africana popularitzada per l’escriptor i etnòleg malià Amadou Hampâté Bâ que “quan es mor un vell, es crema una biblioteca”.

De Mia Couto, quan es morin els vells, quedaran totes les obres sobre el substrat cultural i vital de moltes generacions de moçambiquesos que ell ha fet, amb la força de la seva imaginació i la bellesa de la seva prosa, una obra universal sobre la condició humana sota el colonialisme i la crueltat de la història. Potser per això, ell, a l’inici d’un capítol, cita un proverbi niassa: “Els ancians són rius on s’apaga el foc.”

En la narrativa de Couto hi és tot. El que llegeixes i el que et desvetlla en la part més profunda. El que sabies dels llibres d’història, dels mapes i les fotografies, i el que aprens de nou en la seva literatura i tot allò que t’evoquen i desperten les paraules d’aquest immens narrador. Com diu ell, tot allò que es relata en els seus llibres es torna veritat a partir del moment en què està escrit. I no xoca amb la realitat, l’amplia i la fa comprensible. O incomprensible del tot.

Així és com, a la darrera novel·la de Mia Couto, La ceguesa del riu, traduïda per Pere Comellas, a partir d’uns fets històrics concrets de principi del segle XX, l’autor, sempre caminant com un funambulista en la línia de frontera, ens arriba a proposar els dilemes de la narració de la història, en els abismes entre el relat oral i l’escrit. Allò que coneixíem com a realitat, sempre intocable per a nosaltres, i allò que coneixem com a somni o llegenda, una versió dels fets de la qual els blancs solem malfiar-nos per principi.

Però, i si un dia som cecs a les paraules i hem de guiar-nos per la memòria dels qui ens envolten? A La ceguesa del riu Mia Couto ens submergeix en la realitat íntima dels personatges i la seva experiència, en el que diuen que fan i en el que diuen que somnien. En un món en què el relat oficial dels blancs va desapareixent i ja ningú no els indica el camí. Els papers s’esborren, els homes no reconeixen les paraules, han oblidat com s’escriuen, els mapes ja no orienten i la memòria es converteix en l’únic refugi possible.

De fet, l’autor ens parla del valor de la literatura. Ho he dit unes altres vegades parlant de la seva obra, i no em canso de repetir-ho: la prosa de Couto t’inicia, t’indica el camí, és el camí, o els camins. Et relata el drama i el misteri, els absurds de la vida i les certeses de la mort. En el punt més fosc de l’amargor i la desgràcia, ell hi troba tendresa i esperança, pensaments i actituds que poden il·luminar allò més terrible, alhora que ens descobreix les claus poètiques per a sobreviure, per a creure en un món que ve del més profund dels segles i que, de fet, tal com ell ens el presenta, encara l’estem construint.

Els fets i personatges del llibre viuen i estan inspirats en esdeveniments reals que van tenir lloc en una riba i una altra del riu Rovuma, que fa frontera entre Moçambic i Tanzània. Moçambic era colònia portuguesa. Tanzània, alemanya. El primer fet és la revolta popular dels Maji-Maji en protesta contra el cultiu forçat de cotó. El líder espiritual que l’encapçalava es deia Bokero. Les autoritats alemanyes van executar una de les matances més greus i desconegudes de la història d’Àfrica.

Es creu que els alemanys van assassinar entre dos-cents mil i tres-cents mil camperols. Que poc que en sabem, de la història de l’Àfrica i dels episodis més cruels i criminals dels nostres avantpassats colonialistes. Quanta censura patim en els llibres d’història. Quanta veritat oculta que encara s’ha de conèixer de boca de les víctimes i els seus descendents. Els alemanys, d’ençà del segle XIX, tenien una acusada inclinació per l’extermini. Ho van fer aquí, contra les més de vint ètnies unides en la revolta Maji-Maji, i també ho van fer a Namíbia, contra els herero i els nama. Sens dubte, eren els seus primers indicis genocides, que, perfeccionats i industrialitzats, esclatarien en el Tercer Reich amb les càmeres de gas.

El segon esdeveniment va ser l’assalt alemany al post militar portuguès de Madziwa l’agost del 1914. En aquell atac, hi van morir un sergent portuguès i onze sipais africans. És interessant perquè com més va més historiadors coincideixen a pensar que la Primera Guerra Mundial és la clau de volta de tot el que ha passat després, fins als nostres dies. Quant a la resta, subratlla l’autor, tot allò que es relata en aquest llibre s’ha tornat veritable a partir del moment que ha estat escrit.

La llengua és identitat i resistència

A la Primera Guerra Mundial les dues ribes del riu Rovuma es converteixen en un camp de batalla sagnant. A més de la violència que ja exerceixen normalment els colonitzadors alemanys al nord i els portuguesos al sud, esclata la guerra entre els blancs. Els anglesos ataquen els alemanys al nord del riu, i, malgrat que els portuguesos són neutrals, un dia la guerra travessa el Rovuma i es produeix un incident mortal.

Un grapat de personatges configuren la novel·la, amb les seves històries, formes de viure i de veure, i misteris personals i familiars. Són com una dissecció de la societat colonial, entre els quals hi ha militars, un metge, un missioner, una bruixa, un àscari, un traductor, una senyora que ve de Lisboa, un carreter i tots els mortals que viuen per aquelles contrades, més el governador i els alts càrrecs colonials que viuen a l’illa Moçambic.

Entre els morts hi ha una víctima insòlita, l’escriptura i la memòria dels fets, perquè a poc a poc tots els documents escrits es van esborrant i els homes perden les facultats d’escriure ni tan sols una lletra. Es queden nus, orfes de passat, sense història, i hauran de confiar en els habitants del lloc, que es tornen els amos del relat, una situació insòlita, atès que els blancs hauran de refiar-se dels relats orals dels africans per saber la història, que fins aleshores ha estat propietat absoluta i exclusiva seva.

Amb el to penós de qui anuncia la pròpia mort, el governador Machado fa un discurs als notables del poder colonial, al seu palau de l’illa Moçambic: “Benvolguts amics, l’escriptura ha deixat d’existir. No hi ha paper, no hi ha monedes, no hi ha bitllets. Tot deixalles, pur malbaratament. Hi ha tanta deixalla, que no sabem on guardar-la. Haurem de fer un forat més gran que la Terra.”

Entre els relats dels uns i els altres, a banda dels fets i la seva interpretació, es va configurant el teixit humà i cultural dels sabers, els significats i la comprensió del món dels africans, d’aquests personatges en concret, que no és en va que han estat concebuts per l’autor en el seu objectiu de mostrar-nos com la llengua és identitat i resistència, l’eina fonamental per a construir i preservar la memòria i la cultura, en un món que s’ha situat al límit, pel colonialisme, la frontera i la guerra.

Dibuixar amb farina sobre la terra

El poder i la força de les paraules escrites aniran perdent el seu valor i significat al llarg de l’obra. Potser per això, crec que per primera vegada Couto il·lustra l’inici del relat i obre cada capítol amb una imatge dels dibuixos sobre la sorra de les cerimònies d’iniciació de la comunitat yao de Niassa, al nord de Moçambic, durant la primera dècada del segle XX, uns anys que emmarquen els fets relatats i les vides dels personatges que protagonitzen la narració.

Són les imatges que també il·lustren aquest article, les que Mia Couto ha triat com a contrapunt o complement visual de les seves paraules. En la primera fotografia, la que encapçala aquest article, homes i nois envolten una figura dibuixada amb farina damunt d’un motlle fet de terra. Aquestes cerimònies i la pràctica de dibuixar amb farina sobre la sorra o la cendra seran practicades en algun moment del relat per alguns personatges de la novel·la. Són imatges efímeres, que desapareixen en poc temps, a causa del vent o la pluja, del pas dels homes o dels animals.

La figura de la fotografia representa una espècie de balena amb quatre cames que viu al llac Niassa, a més de sis-cents quilòmetres de la mar. Allò que diuen que no pot passar en la realitat passa en la llegenda. Aquesta criatura mítica del poble yao, coneguda com a Namungumi, conserva la generositat llegendària dels grans cetacis de l’Índic: de tant en tant, encalla a la riba i es deixa arrencar uns quants trossos del cos. La carn es talla sense dolor i les ferides cicatritzen tot seguit.

Aquesta imatge i les que obren cada capítol, i, de retruc, il·lustren aquest text, Couto les ha extretes de l’article “The picture-models of the Yao initation ceremonies”, de G.M. Sanderson, a The Niasaland Journal, vol.8, núm, 2, 1955.

Solament no sóc cec quan escric

L’escriptura, les lletres, la tinta, el paper són temes recurrents en la literatura de Mia Couto. Apareixen en moltes de les seves obres. Potser en la que tenen un paper més important és a Terra somnàmbula, una de les seves millors novel·les. És un llibre dins un llibre que, alhora, conté tants llibres com personatges hi apareixen.

Els protagonistes, el vell Tuahir i el jove Muidinga, se salven de la guerra i la devastació gràcies a la lectura d’unes llibretes que troben entre les runes d’un autocar cremat. Perquè “si no fos per les lectures, serien condemnats a la solitud. Els seus deliris caminen ara per les lletretes d’aquells escrits”. La literatura els dóna una altra vida. En un moment crític, el vell diu al jove: “El problema és deixar que aquesta foscor se’ns fiqui al cap. No podem ballar ni riure. Doncs fiquem-nos en aquestes llibretes. Allà hi podrem cantar, divertir-nos.” Al final de la novel·la, les pàgines volen i les lletres es converteixen en grans de sorra i els escrits es transformen en pàgines de terra.

Però, de totes les que he llegit, la millor història és una oral. La que em va explicar de paraula un dia l’escriptor angolès José Eduardo Agualusa tal com li havia contat a ell el seu amic Mia Couto. Un dia, quan acabava d’escriure un llibre, Couto va fer un viatge per l’interior de Moçambic. En la part més profunda es va trobar un vell que li va recordar el personatge del llibre que havia escrit. El vell li va dir: “Sóc cec.” Però l’endemà, Couto va veure que el vell escrivia. “No m’havia dit que era cec, vostè? Jo el veig que escriu”, li va dir. I el vell li va dir una frase que ja era en el llibre que ell acabava d’escriure: “Solament no sóc cec quan escric.”