“Maria-Mercè Marçal em suggereix una combinació de colors llampants”

“No ha estat fàcil legitimar-me per fer aquesta obra”, diu Agustín Comotto, un argentí instal·lat a Catalunya especialitzat en còmic i novel·la gràfica. “Pel meu gènere i per la meva heterosexualitat, em qüestionava si era la persona indicada, però parlant amb la meva dona i també amb Raquel Santanera, que n’ha fet l’epíleg, em van dir que no m’havia de preocupar, que elles em cuidarien”, diu, rient, qui s’ha qüestionat el lloc d’on abordava un projecte preciós i delicat com aquest. El drac a la cambra (Comanegra) és el títol d’aquesta biografia il·lustrada de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998) que s’acaba de publicar. Va ser Comotto qui va fer la proposta a l’editorial, després de l’experiència del llibre il·lustrat de Salvat-Papasseit. “Fer una novel·la gràfica sobre una poeta és complex, perquè has de traduir una vida en imatges”, explica. Una transmutació en tota regla que, si s’agafa pel vessant de la rigorositat i el diàleg, té conseqüències bones. “Vivim en un moment de domini absolut de la cultura visual, els nascuts a partir del 2000 han après més coses de les pantalles que no pas dels llibres. La societat et dóna menys temps per a recrear-te en la literatura. La imatge ho és tot. Podem parlar de la generació ‘plataforma’. La novel·la gràfica em permet de recrear els espais que va viure la poeta”, explica Comotto, que reivindica la lentitud de tenir un llibre a les mans. “La Marçal a mi em regala imatges pertot arreu.” De manera cronològica, relliga capítol a capítol els quaranta-cinc anys de vida de l’autora, afegint-hi una bona dosi de context. No és casualitat que el llibre comenci amb la imatge del paranimf de la Universitat de Barcelona el 27 de maig de 1976, en les primeres Jornades Catalanes de la Dona, ara que se’n celebren els cinquanta anys. La Maria-Mercè, a vint-i-tres anys, hi va assistir com a oient: va representar els fonaments de la seva trajectòria vital.

Recerca per mitjà del cercle íntim

Comotto, que ja la tenia com a poeta de capçalera, la va rellegir atentament i va entrevistar persones del seu cercle pròxim: “La seva filla Heura, el seu primer marit Ramon Balasch, Cinta Massip, que era molt amiga seva, i el polític Carles Riera, que la va conèixer en el context més polític.” “La seva parella fins a la mort, Fina Birulés, no va voler fer l’entrevista, perquè crec que és una persona massa pròxima, tot i que jo només li volia preguntar si escoltaven Frank Zappa”, explica l’autor amb sinceritat. “L’Heura em va corregir quatre coses o cinc, però em va donar detalls de la seva vida que no havia incorporat, potser pel pànic que tenia de ficar-me en la seva intimitat.” Impacta i sorprèn al mateix temps veure-la com una icona pop, en una seqüència d’imatges que proposen un diàleg emmarcat en allò que es coneix com a bafarades, globus o fumets. “Volia que parlés ella més que no jo”, confessa l’autor, i per això tot el text que hi ha en format còmic són paraules literals tretes dels seus assaigs i la seva poesia. “Crec que en aquestes citacions hi ha el seu tronc ideològic”, explica. També escull poemes emblemàtics de Cau de llunes (premi Carles Riba el 1977), Bruixa de sol (1979) i Sal oberta (1982), que reprodueix amb una tipografia negreta que ajuda a diferenciar-los del text més descriptiu. “La vida que li va tocar viure, els seus quaranta anys hiperactius a la dècada dels seixanta, setanta i vuitanta, són fascinants en relació amb la cultura catalana”, explica qui ha alternat al llibre el paisatge social amb el paisatge més íntim. Marçal va deixar la ciutat de Lleida el 1969, on havia estudiat, per a començar una nova vida a Barcelona, on va conèixer Balasch, que li va dir que prenia apunts en català, tal com parlava. Començava així la militància per la llengua, al mateix temps que s’acostava a posicions marxistes i catalanistes. “Era moment de desempallegar-se de la dictadura i de la lluita per a fer tornar el català a un espai central del món intel·lectual”, explica l’autor. “A mi, un tret que m’agrada molt d’aquella generació és que no eren una generació de realisme social, sinó que desenvolupaven la contracultura en tots els àmbits i disciplines, sobretot a la ciutat de Barcelona”, diu Comotto, que es considera hereu d’aquest esperit dissident vinculat a la cultura visual. Per això dibuixa aquells joves que estimaven l’avantguarda i les formes mètriques antigues, tot reivindicant la llengua catalana i occitana com a llengües nobles. “No es mouen per una cultura centralista, sinó que defensen les parles del català, com la de la Maria-Mercè.” L’accent d’Ivars d’Urgell l’acompanyaria tota la vida.

Agustín Comotto al seu despatx.

“Em dic Mercè com la meva tieta, que és una fada poderosa”

En aquest llibre, el poble representa l’origen de la seva trajectòria, marcada per “cremar etapes” d’una manera vertiginosa. Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952, en plena dictadura, però en un moment en què el pa s’anava tornant blanc gràcies a la farina de blat que començava a arribar als forns. “Em dic Mercè com la meva tieta, que és una fada poderosa”, podem llegir en un dels globus del text, al costat d’una cara infantil. Records com “la meva mare plorava” i “tenia tres anys quan va morir la meva àvia; això no és un record, perquè no ho recordo”, són els que recupera Comotto. De fet, ell la dibuixa explícitament com una dona “d’un nomadisme constant i compromès”, una dona que “pren el moviment com a forma d’existència”. I així els cabells, les cames i les bèsties poblen el cos i la carn del còmic amb traços ondulats. A la portada, Maria-Mercè Marçal apareix amb un cistell ple d’estels que abraça el cel i la terra. “És una feina de reinterpretació constant, en aquest cas, d’una fotografia de Pilar Aymerich” a les Jornades Feministes. El llibre acaba construint un personatge inspirat en ella, però que no és ben bé ella, sinó la protagonista del llibre. “És la bruixa i també és aquesta dona amb un univers simbòlic grec d’arrel mediterrània, on la sexualitat és molt present”, relata l’il·lustrador en relació amb aquesta predisposició sensorial. La maternitat tota sola, amb aquesta heura que l’autor representa envaint-li el ventre i la festa pagana envoltada d’amigues per a commemorar-ne el naixement. Dibuixa La festa de la sal com una gran celebració de la complicitat i l’amor entre dones a Eivissa, evocant la relació de Marçal amb Mai Cobos, que va prendre forma de Terra de Mai (1982). “Tot el moviment que fa en la seva vida és un moviment natural: al cap i a la fi, allò que fa és alliberar-se de tota la merda de la qual és hereva.”

Els colors de la seva vida

“La seva vida a mi em suggereix combinació de colors llampants, veig la seva poesia i la seva vida plena de llum”, afirma l’autor, que reconeix que Marçal li ha disparat paletes de colors que no havia fet servir abans. La Marçal més introspectiva amb color blavós i la part més social i de territori amb colors més terrosos. “El color terra crec que és el color que marca l’art català, és el color del fang i de l’argila. Jo, aquest color, el faig servir sobretot per a representar les Terres de Ponent”, explica. El blau l’utilitza per a tot aquest univers lunar, pel desglaç, pel mar. “La cosa que més m’agrada de la Marçal és que té un discurs molt ideològic i molt poètic a la vegada. Fa ideologia en tot moment, partint de la bellesa.” “Prenia allò que era útil per a l’alliberament d’ella mateixa, i de la dona en general, per fer-ho text.” Per exemple, va relatar l’experiència materna, cercant aquest espai ideològic amb més mares solteres o el mateix procés d’una malaltia encara invisibilitzada. “Ve d’una societat terriblement dura per a les dones, en què es va haver de casar perquè era la manera de perdre l’autoritat paterna”, afirma el dibuixant.

Un fragment de la novel·la gràfica.

Una poeta sense estat

“Quan un estat reivindica un poeta, l’internacionalitza. Maria-Mercè Marçal no té un estat: de fet, té un estat que només reivindica la seva llengua hegemònica. Si l’hagués reivindicada, estaria a l’altura de Sylvia Plath, Anne Sexton o Alejandra Pizarnik”, diu Comotto, que l’ha recitada a l’Argentina i ha constatat l’emoció dels presents davant els seus versos. “M’agrada reivindicar la universalitat de la Marçal, ella és la gran poeta de la llengua abolida”, explica l’il·lustrador, que dedica unes quantes pàgines a parlar de l’antologia Llengua abolida (1973-1989). “Ella explora tota la gramàtica i les possibilitats del llenguatge de la dona, no pas de la cultura heteropatriarcal dominant”, diu: “Treballa amb eines impensables per un home com pot ser el tarot o tot l’imaginari de la mitologia.” És aquí on apareix el drac com a animal simbòlic, una criatura de l’imaginari català, vençuda pel sant Jordi patriarcal. Ella es reconeix en aquesta bèstia com a dona i com a escriptora. De fet, Comotto recorda que la pregunta que va planar durant tota la seva vida potser va ser: “Com parlem les dones?” Una pregunta que recull de les seves referents i que deixa en herència a les seves predecessores, que ara la continuen celebrant amb publicacions com aquesta. De fet, el 26 de setembre el llibre va arribar en forma d’espectacle a l’espai de la Setmana del Llibre en Català de l’avinguda de Lluís Companys de Barcelona. El públic hi va poder escoltar Marçal amb la veu de la poeta Raquel Santanera, la música de la violinista Coloma Bertran i els dibuixos en directe d’Agustín Comotto.