Unilateralitat

Aquests darrers anys, més d’una vegada i més de dues, alguns lectors i subscriptors del diari m’han demanat per quin motiu no publicàvem una entrevista al president Carles Puigdemont.

Sempre he respost –perquè era així– que ell no ho volia. Li’n vam poder fer una el 2024 com a candidat de Junts i perquè hi havia eleccions, però fa anys –o feia anys– que es negava a concedir entrevistes en la condició de president a l’exili –no solament a VilaWeb, és clar.

La darrera entrevista en aquest diari és del desembre del 2018. N’havíem fet una altra el desembre del 2017 ja a Brussel·les, així que començà l’exili, i veníem d’una entrevista al Palau de la Generalitat, el 15 de setembre de 2017 que va ser especialment accidentada –perquè a la meitat de l’entrevista vam saber que la Guàrdia Civil espanyola havia provat d’entrar a la redacció de VilaWeb. Després, el 2020, va participar en un debat en línia, enmig de la pandèmia. Seguit d’un silenci llarguíssim.

Jo sempre intente d’entendre la gent sotmesa a repressió. L’exili, la presó o qualsevol forma de repressió. I les decisions que prenen, que normalment no prendrien i són condicionades per aquest fet. Però sempre que n’he tingut l’oportunitat he dit on calia que em semblava que s’equivocava esquivant les entrevistes. Per més que haja estat actiu a les xarxes i haja escrit llibres. A parer meu, molta gent volia sentir allò que tenia a dir, les explicacions que hauria pogut donar en cada moment.

Ahir Puigdemont va trencar aquesta norma concedint una llarga entrevista al Punt Avui. Una entrevista, vull dir, parlant de política. Fa uns quants dies ja havia parlat amb Jordi Basté per a la 2 i en un reportatge amb el Sunday Times, però una entrevista com la que Joan Vall Clara li ha fet no l’havíem vista encara, en molt de temps. No amagaré l’enveja professional.

Com passa sempre, en totes les entrevistes, hi ha molts titulars que cadascú fa servir com vol. Per atacar, per alabar, per enaltir o manipular… El repàs que fan ells dos de tot allò que ha passat aquests darrers deu anys és bo i interessant. Però he de dir que a mi m’ha cridat l’atenció, especialment, l’aparició d’una paraula: “unilateralitat”.

D’unilateralitat n’havíem parlat molt quan tocava. Però és un concepte que –crec que els lectors convindran amb mi– ha desaparegut molt del mapa polític i mental del país. I precisament per això trobe tan significatiu –i tan important– que en la primera entrevista que Puigdemont concedeix en molts anys en la condició de president a l’exili en remarque la importància i la legitimitat.

Diu Puigdemont: “Jo reivindico el concepte ‘procés d’independència’ perquè no hi ha un automatisme. Qui està contra el procés ha de dir quina és l’alternativa, que no la veig per enlloc. Com que no hi ha cap botó que puguis prémer i automàticament et doni una república reconeguda per l’ONU i que l’endemà substitueixi tot el poder espanyol a Catalunya, hem de fer un procés d’independència, que va començar amb el referèndum de l’1-O i va continuar amb la DUI d’un parlament democràtic i legítim. El que passa és que no s’ha aplicat. En qualsevol cas, hi haurà un moment en què els actes unilaterals no només no els podrem descartar, sinó que no hi podrem renunciar. No tenim dret a renunciar-hi. Què passa? Quan has de recórrer a un acte unilateral, com pot ser Kosovo, has d’acreditar que has fet tots els esforços i més per buscar una solució per altres camins pacífics i democràtics. I aquí s’emmarquen les converses a Suïssa davant d’un mediador internacional, perquè ja no seran els catalans que direm que els espanyols no han complert. Serà un senyor que ha estat trenta anys treballant a l’ONU, i la seva experiència dirà qui va complir i qui no, qui va fer esforços i qui no. Quan vingui el Donald Tusk de torn i ens digui que hem de negociar, li direm que això ja ho hem fet i no ha funcionat. I en tenim la prova.”

Hi haurà qui dirà que això només són paraules, que no casen amb els fets que protagonitza, que no és creïble o que arriben tard. No ho discutiré pas: tothom té dret a la seua opinió. Però –com recorde sempre– ningú no té dret als seus propis fets I ací hi ha un fet: el president de la Generalitat del Primer d’Octubre i de la proclamació d’independència, després de passar nou anys a l’exili i haver derrotat judicialment Espanya, pocs dies abans de tornar com un home lliure, sense que el règim l’haja pogut castigar pel que ha fet, proclama que la unilateralitat no tan solament és un dret sinó que caldrà exercir-lo. I situa bona part de la seua feina a l’exili –per no dir tota– al servei d’aquesta perspectiva: “Quan vingui el Donald Tusk de torn i ens digui que hem de negociar, li direm que això ja ho hem fet i no ha funcionat. I en tenim la prova.”

El poder no concedeix res sense una exigència. Ni ho ha fet mai ni ho farà mai. I Puigdemont acaba de recordar-nos, a la primera ocasió, que l’exigència continua damunt la taula.