Què són els huracans mediterranis o ‘medicanes’, com el que es pot formar a Catalunya?

El març del 2026, un cicló de característiques tropicals anomenat Jolina va causar danys importants al nord de l’Àfrica. Els anys 2020 i 2023, les tempestes Ianos i Daniel van causar greus destrosses a Grècia. La segona va desencadenar una catàstrofe humanitària a la ciutat de Derna, a Líbia, on milers de persones van morir o van ser declarades desaparegudes.

Aquests ciclons de característiques tropicals es formen en una regió que no és tropical. Es coneixen amb el nom de medicanes, un mot format a partir de la combinació de les paraules angleses Mediterranean (Mediterrània) i hurricanes (huracans).

Com qualsevol gran tempesta, els medicanes no entenen de fronteres. Els seus efectes s’estenen per diversos països a mesura que avancen per la costa mediterrània, una de les regions més densament poblades i vulnerables del món. L’any 2020, la població total dels països mediterranis era d’uns 540 milions de persones, aproximadament un terç de les quals vivia en zones costaneres.

L’augment de la temperatura de la mar a causa del canvi climàtic incrementa les reserves d’energia de què es poden alimentar aquestes tempestes. Cal aprofundir urgentment en la recerca sobre aquest fenomen, en què interactuen processos atmosfèrics i oceànics, per millorar els sistemes d’alerta primerenca i la preparació de la població. Això inclou tant les mesures de protecció civil com la manera d’afrontar una catàstrofe que podria superar la nostra capacitat de preparació.

Medicanes: huracans poc freqüents i devastadors a la Mediterrània

Un dels primers articles científics sobre aquest fenomen, publicat el 1983, començava amb la frase: “De vegades, la mare natura fa tot el possible per enganyar-nos.” El text anava acompanyat d’una imatge de satèl·lit d’un cicló que presentava una estructura de núvols en espiral ben organitzada i un ull sense núvols al centre, sorprenentment semblant als ciclons que es formen habitualment a les regions tropicals. La frase inicial reflectia la sorpresa que podia causar trobar a la Mediterrània una estructura de tempesta de característiques tropicals tan impressionant com inesperada.

D’aleshores ençà, la col·laboració científica internacional ha permès d’avançar considerablement en el coneixement dels medicanes.

L’any 2025, un esforç de recerca col·lectiu va permetre d’establir una definició formal d’aquest fenomen, que fins aleshores havia desafiat les expectatives científiques.

En síntesi, els medicanes comparteixen característiques físiques importants amb els ciclons tropicals, però no són exactament iguals. El perill principal són les inundacions causades per precipitacions intenses i generalitzades, que sovint s’estenen molt més enllà del centre del cicló i poden afectar zones d’una extensió comparable a la d’un país sencer. Però encara és més important tenir presents els vents extremament forts que es produeixen a prop del centre. Això fa que la trajectòria del cicló i el punt on toca terra siguin determinants per avaluar els efectes dels vendavals i de les marees de tempesta.

Els episodis que compleixen aquesta definició formal es produeixen, de mitjana, menys de tres vegades l’any. Aquesta freqüència tan baixa fa que el registre estadístic disponible encara sigui massa reduït per a extreure conclusions fermes sobre les zones on és més probable que es formin.

Com afecta el canvi climàtic el risc d’huracans a la Mediterrània?

La resposta a la pregunta de què implica el canvi climàtic per als medicanes no és gens tranquil·litzadora.

Els avenços científics recents assenyalen la temperatura de la superfície de la mar com un factor clau en la intensificació de les tempestes. Una mar més càlida afavoreix l’evaporació i intensifica els fluxos de calor cap a l’atmosfera, cosa que proporciona l’energia necessària perquè un medicane es formi i guanyi intensitat. Segons l’Atles del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus, la temperatura de la Mediterrània va augmentar aproximadament 0,4 °C per dècada entre el 1990 i el 2020, una tendència clara i accelerada.

Tot i que aquesta xifra pot semblar petita en termes quotidians, les seves conseqüències físiques no són gens negligibles. De fet, un augment de tan sols 1 °C o 2 °C pot causar increments significatius de la velocitat del vent i de la intensitat de les precipitacions. A més, la xifra anterior representa la mitjana de tota la conca mediterrània. A escala local, durant alguns episodis de medicanes, ja s’han registrat temperatures de la superfície de la mar de 2 °C o més per sobre dels valors habituals.

Un estudi publicat el 2022 que examinava la tempesta Apollo va demostrar que hi havia una relació entre la intensitat d’un medicane mediterrani i el canvi climàtic. L’estudi va posar de manifest que l’augment de la temperatura de la superfície de la mar i l’escalfament de l’atmosfera havien incrementat la disponibilitat d’humitat i les precipitacions intenses a Sicília.

Anàlisis posteriors de la tempesta Daniel també van concloure que el canvi climàtic havia intensificat les precipitacions extremes a la Mediterrània oriental i a Líbia.

En termes més generals, les investigacions recents indiquen que el senyal més clar del canvi climàtic en els ciclons mediterranis es manifesta en les precipitacions, amb augments més evidents de la pluja que no pas de la intensitat del vent. Tot i això, en alguns episodis també s’hi poden detectar canvis en el vent. Actualment, Climameter.org, un consorci internacional que fa estudis ràpids d’atribució mitjançant un protocol sotmès a revisió científica, estudia els medicanes i els ciclons mediterranis per determinar fins a quin punt el canvi climàtic influeix en els nous episodis meteorològics extrems.

Calen urgentment nous mètodes per a observar i comprendre millor els medicanes

La recerca conjunta entre la comunitat científica i els organismes de protecció civil ha estat fonamental per a desenvolupar sistemes d’alerta primerenca i millorar la preparació davant aquests fenòmens.

Un exemple d’aquesta col·laboració és el projecte MEDICANES de l’Agència Espacial Europea, una part de les investigacions del qual s’aplica, en el moment d’escriure aquest article, a l’estudi del medicane més recent, Jolina.

En darrera instància, però, una adaptació eficaç exigeix millorar els models de predicció climàtica i, per tant, disposar d’estimacions més fiables i precises dels fenòmens extrems causats pels ciclons. Això tan sols es pot aconseguir mitjançant la recerca científica.

És oportú i essencial adoptar un enfocament integral que permeti de transformar els resultats de la recerca en informació útil i aplicable a l’adaptació al canvi climàtic i a la protecció civil. Això inclou, per exemple, la planificació d’infrastructures més resistents i el desenvolupament de sistemes d’alerta primerenca per reduir la vulnerabilitat de la població i els impactes socioeconòmics d’aquests fenòmens.

Emmanouil Flaounas és investigador sènior en ciències atmosfèriques i climàtiques a l’ETH de Zuric. Davide Faranda és director de recerca del CNRS a la Universitat París-Saclay. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.