La ideologia de l’odi i la Stasi educativa

Si hi ha una paraula que sintetitza tots els odis que professen PP i Vox, aquesta és la paraula ideologia. I és curiós, perquè, de fet, tots aquests odis de PP i Vox sintetitzats en la paraula ideologia no deixen de configurar una –efectivament– ideologia. L’objectiu –ideològic– d’aquest discurs no és cap altre que establir una condició totalitària en què solament una ideologia és correcta i acceptable: la seua. El crit per antonomàsia d’aquesta croada és el que insta a traure la “ideologia” de les aules, i ara PP i Vox han habilitat una Stasi amb aquesta finalitat: traure’n la ideologia que no els agrada i fer que solament hi impere la seua. 

El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) publicava les noves atribucions de la Inspecció Educativa en matèria ideològica quasi al vespre de la Mare de Déu d’Agost, quan, a més, tots els ulls miraven cap al cel, cap a l’eclipsi solar. Sembla un acudit, però està fet a propòsit. Més encara si tenim en compte que el curs escolar va acabar amb una vaga indefinida d’un mes de durada i que tot indica que començarà en setembre encara més calent, si pot ser, i no solament pel canvi climàtic que sofrim i que hem constatat aquest estiu –i aquestes noves raons solament fan bullir més una olla que fa temps que ha rebentat. No sóc psicòleg ni res que s’hi assemble, però no tinc cap dubte que cal tenir desenvolupat un quadre patològic de psicopatia pura per a dedicar-se a la política i bramar d’aquesta manera contra la ideologia, siga com siga. I la seua actuació els delata.

Així doncs, la Inspecció Educativa valenciana tindrà a partir d’ara com a manament el de “vetlar per la neutralitat ideològica en els centres educatius, supervisant que les activitats docents, els materials curriculars i els actes escolars es mantinguen aliens a qualsevol mena d’adoctrinament, garantint el respecte al pluralisme i la llibertat de consciència de l’alumnat i de les seues famílies, com també els seus drets derivats de la llibertat lingüística.” De la mateixa manera, habilitaran un canal de comunicació perquè les famílies puguen delatar el professorat heretge que no s’ajuste a l’ortodòxia i revisaran els llibres de text que s’empren a l’aula, però també els missatges que es difonen als centres.

Els termes clau en aquesta tirallonga de neollengua orwelliana són els de “neutralitat ideològica”, “adoctrinament” i “llibertat lingüística”, perquè ja sabem què volen dir. La llengua dels sistemes totalitaris implica un control estricte del significat dels conceptes i aquesta mesura de PP i Vox és totalitarisme en estat químicament pur i cal denunciar-la en aquests termes. Perquè tots sabem –entre més raons, perquè ho hem vist mantes vegades– que simplement afirmar que els valencians i els catalans parlem la mateixa llengua és atemptar contra la “neutralitat ideològica”, a més de representar l’exemple suprem d’“adoctrinament” salvatge. I no hi ha, de fet, un atemptat més greu contra la seua “llibertat educativa” que dir “bon dia”. Fixeu-vos en els seus lapsus freudians, quan diuen frases com: “Des que la ideologia ha entrat en les aules”; és a dir, amb l’arribada de l’autonomia. Abans, efectivament, no hi havia ni ideologia ni adoctrinament ni imposició lingüística, perquè solament hi havia “una, grande y libre”. I no cal dir que ací és on volen tornar.

Un altre lapsus freudià ben curiós és que, al mateix temps que PP i Vox activen aquesta Stasi educativa contra l’adoctrinament en allò que no els agrada, tornen a blindar l’obligatorietat de l’assignatura de religió a les escoles, precisament la doctrina i l’adoctrinament per excel·lència. Vet ací la paradoxa: si les paraules del decret fossen sinceres i no neollengua, més enllà del fet que continuarien sent absurdes, la primera tasca a què s’haurien de dedicar aquests inspectors és a perseguir els docents de religió, perquè, si “adoctrinar”, segons el diccionari –“instruir (algú) en alguna cosa”–, és, fet i fet, la funció bàsica de l’escola –i per això un anarquista irredempt com jo sempre en desconfia–, més encara ho és en el cas d’una matèria que solament depèn de la fe.  

El context en què es produeix aquest atac a les llibertats més bàsiques és el d’un sistema nacional espanyol que ha recuperat l’agressivitat i la voluntat d’aniquilació de la diferència als nivells dels seus millors temps –poca broma, perquè la retòrica ja hi és, i la pràctica és de camí– i un govern de la Generalitat que és una mera i grollera indecència des que va abandonar el seu poble en la Gran Riuada. I per això recorren al manual més bàsic –i més nefast– de la seua política i atien els dimonis més clàssics amb la batalla cultural. 

Això no vol dir que entrar en un combat cos a cos contra aquestes aberracions siga seguir-los el joc, perquè l’amenaça és massa greu i sòrdida, i, per tant, cal enfrontar-la tant sí com no, però sí que demana intel·ligència en la resposta. Ara com ara, l’STEPV, el sindicat majoritari en el sector educatiu, amb la representació de la meitat dels treballadors, d’ideologia valencianista (la seua bèstia negra), ha denunciat aquesta “cacera de bruixes” i ha instat el professorat a no fer-ne cas. I, a parer meu, una insubmissió tan simple i tan bàsica com aquesta és la que cal: no fer-ne cas. Continuar exactament com fins ara. I que gosen cremar un company a la plaça pública per explicar que la terra és esfèrica i no plana. 

Cal entendre que aquest context polític que descrivia adés implica un fet bàsic, però radical: la guerra contra els valencians està declarada. I els valencians –solament per ser-ho– som l’enemic. Per tant, toca defensar-nos com a valencians. Toca ser valencians, perquè, sent-ho, a més, defensarem la llibertat. Clar i ras.